dimarts

Un dia bullent avui. Amb prou feines et mous i comences a suar. Sues i sues fins que de res t'ha servit la dutxa de primera hora del matí i decideixes tornar a visitar-la. “Hola”, li dius quan fas córrer la cortina nuu i amb totes les vergonyes a la vista. “Torno a ser jo, torno a estar amb tu. Què tal? T'estimo. Tu ets la meva única confident, l'única que m'espera a qualsevol hora sense queixar-se, l'única que sap dels meus mals moments quan t'empleno fins dalt de tot i m'hi quedo coent. Ets l'única que em sent cantar sota el raig d'aigua fresca els meus dies feliços i s'endú les tonades desafinades desaigüe avall. Et seré sempre fidel, dutxa, fins i tot quan ja buit i corcat em sigui impossible d'escriure a la llibreta et seré fidel. Fins i tot quan decrèpit i arrugat i bavós i muntat en una cadira de rodes algú amb cara de fàstic m'ajudi a arribar fins a una de la teva espècie i em vigili de cua d'ull, no fos cas que volgués que el teu raig em cobrís i em cobrís fins ennuegar-me en un final plàcid i humit”.

Bé, no he fet massa aquest matí. Just el que cal. Si tens un sol dia de festa a la setmana el millor és que no facis massa, podries cansar-te i no fer res l'endemà i perdre la feina. De tota manera m'he llevat i dutxat aviat i pres un cafè amb llet lluny de casa, a la fresca de sota un tendal. M'ha acompanyat el diari, del que he anat passant pàgines sense massa interès en res del que allí hi havia escrit. Ni tan sols la desgraciada notícia del Tibidabo em cridava l'atenció, perquè semblava altra vegada el maleït joc de miralls que és aquest món. Passa qualsevol cosa, alguna desgràcia mecànica per exemple, o es destapa un altre cas de corrupció, o d'abús masclista o de xenòfobs o de pederastes o maltractaments o, en fi, qualsevol cosa, qualsevol cosa, i queda clar que estàs buscant al cubell de la brossa, entre les restes dels fets i que no més tens emmanillat al gat que ha tombat el cubell, just quan ja tothom ha abandonat l'escena del crim i ha esborrat les empremtes. I tota la resta brama i s'indigna i assenyala en direccions diferents perquè són propensos a paranoies personals i tothom té enemics que derrocar.
Milers de passadissos d'un laberint infinit, un joc de miralls, les ombres de la cova de Plató, el titella amb fils invisibles... Això és contra el que cridem a falta de millors perspectives. Tots i cadascun dels genis d'aquest món resten amagats en algun racó fosc amb les seves corruptes i demencials neurones dedicades completament a donar pel sac al personal. Visca la humanitat!

Em faig vell, només que bordo. I el carrer, què? Què s'hi cou al carrer? Precisament això, el carrer es cou. El carrer és el mateix carrer gris de sempre però amb un fill-de-puta de sol rabiós que ens maleeix des de dalt amb un somriure corrosiu. No pots fer cent passes seguides sense dirigir-te a l'ombra i eixugar-te el front amb un kleenex, mentre esperes l'orxata o el granissat o el cafè amb gel o la cervesa. Penso en anar a fer un volt sol amb bastó i motxilla, però la muntanya fa pujada i t'has llevat tard per evitar les calors i la font de la creu queda molt amunt.
De bona gana tot i la calor aniria a fer la meva caminada al passeig de mar, però d'ençà que està aclaparat de cotxes i de banyistes amb vacances o a l'atur que no m'atreu la idea. Odio qualsevol multitud que no es reuneix un Juliol a Barcelona per exigir dignitat. A més, tinc entès que alguns tenen previst de prohibir d'aparcar-hi, al passeig. Té pebrots la cosa. Dóna la sensació que tots els aparcaments gratuïts del món estan desapareixent en favor de les zones blaves. Sembla que t'estiguin dient que et fotis el cotxe pel cul, però alhora et demanen que en compris més i més, i que els compris ben sovint i que compris els que es fem aquí al país perquè no despatxin al teu cosí, veí o germà de la planta on treballa.
És igual. Diuen que l'asfaltaran el coi de passeig i que el deixaran ben bufó segons la idea del que és bufó i progre avui dia. Val, aleshores ja no hi aniré. Un lloc més del que m'excloc. Si m'agrada el passeig tal i com és ara és per l'immobilisme que s'hi respira, tot i les quatre comptades guinguetes d'estiu a les que de tan en tan vaig. Allà em van desvirgar – no vaig cardar jo, em van desvirgar més aviat -. Allà hi hem perdut molts la virginitat. I jo que pensava en fotre el meu darrer clau allà algun dia! Però no podrà ser, pel que es veu; ja només ho podré recordar i deixar anar un: en els meus temps! Però aquest exemple és estúpid. El que m'agrada del passeig a banda dels records humits i calents és l'immobilisme, el temps que allí hi flota i els rials de sorra i els canyars dansant i el passeig de sorra vella i els bassals que s'hi fan a l'hivern quan hi plou i els ocells banyant-s'hi i la poca gent conscient d'aprofitar-lo qualsevol altre dia de l'any que nos siguin els focs d'Arenys.
No m'agrada, en canvi, que a la mínima algun imbècil consideri aquest espai com a desfasat o tercermundista sense ni tan sols preguntar què en pensa la gent. Cada vegada veig més clar que per dignitat hauríem de tenir més coses a la simple mercè del pas del temps i la natura. I en canvi, un dia apareix el o la geni en qüestió i decideix fer-nos un passeig nou no sé ben bé perquè; ens ho “arregla” i alhora mou calés de tothom perquè, segons ell, “s'han de moure sempre, els calés”. Que no s'aturi el progrés!! Tenen ja tan poca feina que estan sempre a l'aguait d'intervenir als pocs espais que ofereixen certa llibertat. Al pas que van els pocs espais naturals que ens queden haurien d'estar asfaltats i amb fanals i aparcaments de pagament i centres comercials i discoteques chic i totes i cadascuna de les coses que ens està tornant una espècie de tarats mentals.
Vaja, deixem-ho estar. Potser el que passa és que el dement sóc jo. Quan tinc el dia marcià i me'n hi vaig sempre em fixo en aquell cartell que hi ha a tocar del túnel de les vies del tren. Sempre m'hi aturo, allà on comença l'asfalt i el port i deixes enrere la platja i la sorra. No és cap senyal de prohibit, tot i que al costat ja n'hi ha una. És més aviat, crec, l'acció i idea d'algú anònim del qui mai sabrem res més que el gris no li havia corcat encara tot el cor. Potser caldria que hi haguessin més cartells o panells com aquest repartits per arreu, o més persones que hi pensessin, en col·locar-ne. En fi, el cartell o panell o senyal té lletres i frases explicatives amb més ànima que sentit pràctic, això m'agrada. Suposo que el retiraran quan a la fi tornin bufó el “seu” passeig de mar com altres han violat i sodomitzat sense compassió la resta del litoral dels Països Catalans. No crec que hi facin llavors res allà aquelles frases, ni el vers d'Espriu tancant l'escrit explicatiu. Suposo que el llençaran, però si no, potser jo mateix el trauré alguna nit d'hivern que ningú vigili. Serà el primer cartell digne que caldrà ser retirat per no fer justícia al que evoca. Ja podrem llençar al cubell de les escombraries un bocí més de dignitat, un bocí més d'enyor, un bocí més d'història...