la companyia a la taula quatre

Bé, allà estaves. Pensessis el que pensessis, somiessis el que somiessis, escrivissis el que escrivissis o parlessis del que parlessis; allà estaves. Res no canviava les coses si només ho desitjaves. CALIA fer alguna cosa!
Poca cosa s'hi podia fer, allà.
No hi havia acció a aquelles hores. L'única raó de ser: estar. Estar a la taula quatre, amb el cubell d'aigua bruta al costat, amb una canya, amb l'esperança que un pensament fos prou prometedor per desgranar-lo, desfer-lo en miquetes i analitzar-lo, donar-li la volta, provar-lo, mastegar-lo... Bé, a vegades passava i t'entretenies una estona. Però també llavors era quan algun perdut et demanava un refresc, o un cafè o un licor o una cervesa. Res més. Li portaves a la terrassa i tornaves a seure. El pensament s'havia esfumat, o havia pres un altre caire més negre, més obtús. Impossible de tornar a afrontar. Disposaves d'una mica de temps aquelles tardes de guàrdia, però aquell temps no servia per a fer gaire res. Aquell temps era sempre amb el compromís de regalar-lo a algú altre.
A més, molt sovint tenia visitants, per les tardes. Vells amics del cap amb aquelles cares habituades a pul·lular per allà quan no tenien res millor a fer. Cares gens interessants per a mi i amb qui només compartia els seus gustos individuals pel cafè, per exemple: cafè curt, o llarg, llet natural, o calenta o bullint o amb escuma, dues sacarines o sucres, rajolí intens de conyac o més aviat tímid... Allò era el que aprenies allà. Res més, res més, res més...
Les seves converses, però, sí m'havien servit per a alguna cosa. M'havien servit per a adonar-me que estava tan lluny del seu món com ells del meu. Ells pensaven en tot allò del que tu prescindies o consideraves idiota, ells prescindien de tot allò en que tu pensaves. Se'ls veia feliços, però. El seu món podia no ser més ampli, però oferia més espai on encabir la felicitat.

Però bé, tan se valia el que fessis: tu estaves allà i ells no. Podies imaginar-te els companys lliures per unes hores tombats a la platja lligant o fent-se els milhomes, tombats al sofà fent-se els cansats davant la pantalla, tombats a una cadira de bar davant una canya o un cafè, tombats entre els braços d'una dona... Tombats sempre. Però no tu aquelles tardes. Tu estaves sol, i era un aprenentatge. Aprendre a estar sol. Ja en sabies, d'això. De seguida vas saber que era la lliçó de la que més partit en trauries al llarg de la vida; però com més en sabies, més t'adonaves que et calia més i més pràctica. Calia aprendre a estar sol per estimar l'única cosa que sabies sempre es quedaria amb tu. Collons!, calia aprendre a estar sol. Era necessari, sabies què t'hi jugaves.

Les tardes d'estiu a la feina eren proves de resistència. Tu les havies superat, aquestes coses. T'acompanyava Bukowski o Thoreau, Fante o Pavese, l'Empar o en Pàmies, en Baixauli, en Miller o en Welsh o en Nietzche o, fins i tot, el molt redundant d'en Plató. Tots s'havien assegut amb tu a la taula quatre. Thoreau anava a la seva i Plató no tenia a qui parlar; ningú l'escoltava. Pavese es deprimia sol a un racó, Miller es queixava i empaitava l'Empar, Nietzche jutjava Fante i la seva ànima venuda a Hollywood... I bé, sempre, sempre, sempre calia vigilar que el cabró de'n Bukowski no acabés amb les cerveses i el whisky i organitzés una batussa de carrer allà dins. Érem una bona colla, allà fotuts. Un bon grapat de sonats. M'alegraven les llargues tardes de companyia allà clavat a la taula quatre.
El pitjor era quan tots m'abandonaven, quan cap d'aquests estava disponible, quan ningú m'interessava prou per reclamar-los i invocar-los. Llavors sí aprenia a estar sol, i no m'acabava d'agradar. El full o la pantalla blanca era neta i brillant al meu davant, una prova de resistència més. La pitjor. I jo podia fer lliscar les paraules, hòstia! Teclejava bé, ho sabia, m'ho havien dit, ja ho havia fet. Però tot semblava banal, inútil, una pèrdua de temps quan les hores passaven. Quin interès podia despertar allò meu en algú altre sol? Confiança, això era el que fallava. Sabies fer-ho, però no tenies ningú a qui preguntar COM i QUÈ TAL ho feies. Aquest era el problema. Jo sabia jutjar-los a ells, jutjar als altres; però ells no em jutjaven a mi, o no en sabien, o no ho volien fer per por, humanitat, fàstic... Qui sap! Ells simplement pul·lulaven per allà, bevent, somrient, lluitant, cridant, somiant, escrivint... Ells no em necessitaven, però jo sí, oh sí!, jo els necessitava.

I calia sentir la necessitat dins d'un mateix, tard o d'hora. Calia aprendre a estar sol i estimar-se, odiar-se, pegar-se, perdonar-se, masturbar-se, prometre's, mentir-se... Era l'única cosa que em podia salvar. Aprendre a estar sol amb mi mateix, amb allò que era, amb allò que n'havia sortit de tant grata companyia. Tots eren TAN diferents! I, tot i així, de tots n'havia après la mateixa lliçó: que, a fi de comptes, calia ser un mateix i tirar endavant amb el que havies après. No hi havia millor lliçó. Ser un mateix allà clavat a la taula quatre.