Sí, tornar-hi, però primer el “per què”

"ficcions i deliris es prenen per veritat, mentre que la realitat ens sembla fabulosa" Thoreau


"Vaig sortir de casa amb la idea de cercar alguna cosa desconeguda, alguna cosa que no sabia del cert existís i que necessitava urgentment trobar entre l'agror i el tedi que em dominaven. M'estava podrint per dins i necessitava fugir. Recordo que aquí em planyia contínuament de la meva inexistent sort, de la insuportable càrrega d'obligacions que exigia el sobreviure i de la raresa de les coses; però sobretot m'adonava que s'apoderava de mi una creixent manca de forces per tornar a perseguir estels fugaços. El problema era que no sabia què buscava, o que ho sabia massa bé i que no estava massa segur de desitjar confirmar-ho. Però sí que em calia jutjar des d'una altra perspectiva els meus principis, col·locar els meus somnis i la meva moral damunt una taula de proves i dinamitar-los. Volia experimentar com n'eren de resistents, volia actuar com un científic boig i observar els resultats de posar en qüestió allò en el que creia. Així que els vaig mossegar, trepitjar, bombardejar, encongir, foradar, electrocutar, oblidar i sotmetre'ls a tot allò que creia podrien ensorrar-los, que podria dur-los a la destrucció total. Alguns ho van fer, d'altres s'han mantingut impertèrrits, s'han mofat de mi i m'han mostrat – a la fi – què era important per a mi i què no".

Hi ha qui té unes ganes boges boges boges de reprendre les tasques que ha deixat aparcades per un temps, però també existeixen aquells que la simple contemplació de la idea els fa venir calfreds, basques, ganes de fugir altra vegada... I si no tinguessin l'esperança de repetir-ho, molts buscarien una soga i es penjarien tot just tornar, alimentant aquest estrany invent d'avui dia que es diu síndrome post-vacacional.
Per facilitar-vos la tasca us parlaré en percentatges: estic en un 20/80. Un 20 per cent de desitjar reprendre tot el que implica la meva vida corrent o habitual i un 80 de fàstic per haver-ho de fer. Probablement l'obligació que t'exigeix aquest món i aquesta societat de que TORNIS!, de que tornis al que és “normal”, que toquis altra vegada de peus a terra, que oblidis i continuïs amb “L'ÚNICA” realitat és, precisament, el que engreixa la segona xifra i fa minvar la primera. Tot i així, encara que ningú m'hi obligués o m'exigís o em donés pressa, crec que les xifres seguirien essent força descompensades en el meu particular cas, i sempre sempre sempre seguint les mateixes tendències. Amb aquest plantejament tan paranoic a les mans, m'he adonat que no sóc massa amic de que ningú em digui què és el correcte o no, el que és real o irreal o de que se'm folli el cervell. Tinc la meva pròpia escala de valors i paranoies pròpies i després d'escoltar i sospesar m'hi acabo rebel·lant exigir-me a mi mateix una de pròpia. Però tothom ho fa així, no?

De les primeres coses que he sentir en tornar ha estat: “Perfecte; t'ho has passat bé, has desconnectat, has descansat i has fet allò que volies. Me'n alegro molt per tu, però ara t'hauràs de tornar a pujar al tren de la vida. S'ha de tornar a la realitat!”. El paio en qüestió va aconseguir més que totes les ones negatives de la galàxia i totes les depressions que mai m'hagin envoltat: em va destrossar per dins. També ha estat la frase que més difícil m'està fent la readaptació a la que ja sabia em caldria sotmetre'm. Fa dies que li en dono voltes i no m'agrada gens la idea. Tot, tothom, viu en una freqüència diferent a la que t'has endut embolicada dins la motxilla. Ells comparteixen alguna cosa, tu en portes una de nova que es va desintegrant a mesura que passen els dies. Però ells estan preparats per fer-te “tornar” a aquest supòsit del que és “normal” i “real” per la majoria. Normal!, real!! Qui collons és capaç de dir què és i què no és normal o real? Ni tan sols es plantegen que el que has viscut sigui real o normal, pressuposen que has estat en una mena de somni anormal. I de fet, potser l'anormalitat és precisament la idea de restar en un oceà infinit en el que nosaltres, els més anormals i cabuts i cap-quadrats éssers terrestres intenten anar surant per no ofegar-nos-hi; ni tan sols ens plantejaríem la idea de que no som éssers aquàtics i que el nostre entorn podria ser més adient; un xic almenys.
Estudiar per poder treballar, treballar per poder pagar-te el dret a viure, comprar per fer-te creure que estàs viu, escalar posicions indefinidament, comprar més i posseir petits o grans objectes als que dedicar certa atenció i sobre els que creus tenir el control... Ja estàs dins el joc, ja tens una mica de plaer i tot això et farà oblidar-te de l'entorn merdós aquest que creus mai podràs canviar... És això? Això és?? Sí, el necessari és fer creure que tan sols hi ha un únic camí, una única forma d'afrontar un problema, un únic estil de vida, una en la qual les bases ja estan assentades i els límits són un terreny de joc amb regles inamovibles que tot i així es passen per la soca dels ous els que han aconseguit arribar a dalt. Sí, al final tot és això: aconseguir la posició preferent, trepitjar l'altre per treure el cap i donar-li la raó al que té més poder que tu perquè potser et farà escalar més posicions. Al final tot és vanitat i cobdícia de poder. És això, seguir el joc... A ningú li agrada el xai escindit del ramat, però tothom somnia en estar allà dalt controlant el que fa la resta.

Però m'he desviat massa d'allà on volia arribar, que era bàsicament la massa ensucrada idea “d'un altre món és possible”. No és un error dir-nos-ho nosaltres en privat, però quan et poses a la boca aquestes paraules – proveu-ho –, i algú escolta, haurà perdut tota la potència efectiva i ens prendran per carn de psiquiàtric, perquè massa gent se l'ha posat ja a la boca i no ha fet res més que destrossar-la i escopir-la després; no se n'ha tret res en clar ni evidentment ha canviat el món. Així què ens queda en aquest món, en aquesta realitat? Ens queda alguna cosa, això està clar. Sempre podem jugar al joc i amb els nostres escassos mitjans oblidar sempre que sigui possible allò que no podem o no volem posar-nos a canviar. Podem distreure'ns – i aquesta és la clau - creant d'altres realitats o construint castells a l'aire. I bé, això s'aconsegueix amb les tan requerides vacances, els tan necessaris dies de festa setmanals, un noi o noia important o per diversió al teu llit un diumenge al matí o, fins i tot al llegir o mirar un llibre o una peli qualsevol que ens aconsegueixi allunyar per uns instants del sofà que encara estem pagant, del llit, de l'hamaca, de la maleïda televisió sempre endegada... Si ens centrem en esprémer sols o en companyia aquest immens ventall de possibilitats que aquest món i aquesta època ens ofereix la majoria es sentirà gratificada, encara i que segueixi pensant que moltes coses podrien canviar. I es que tan sols requerim allunyar-nos-en per un temps i ja tenim una mica de felicitat, amb la consciència bruta, però felicitat si més no.

I amb tot això, tornes de viatge o s'acaba el cap de setmana o l'obra de teatre o passes la darrera pàgina d'un llibre i tu mateix o algú altre acaba per dir: “Tot el que és bo s'acaba” o “S'ha de tornar a la realitat”. Hòstia puta!, em dic jo... La realitat!, la refotuda realitat! Sembla que et diguin que hi ha coses que no es poden canviar, que certs fonaments són tan inamovibles que no paga la pena ni plantejar-se'ls, com quan es donava per cert que la Terra era el centre de l'univers o que plantejar l'esclavitud o el masclisme o el feixisme – per posar exemples – com amorals i erronis, et portava de pet a la foguera o a la forca o a coses pitjors. I bé, ja siguin els diners o la feina o les idees amb les que et sustentes per anar tirant o per dedicar-te a esprémer el ventall de possibilitats que t'allunyen d'aquesta realitat, sembla ser que ningú es planteja una altra opció que aquesta realitat és única. N'hi ha que et dirien que l'insuls treball que fas és el que realment et fa apreciar el dret a reposar i fer allò que t'agrada, que si no no tindria gràcia. Però jo no em refereixo a això, sinó a que aquest món ens està violant el cervell a base de fer-nos prioritzar massa coses prescindibles i fer-nos oblidar de les que ens farien ser persones de debò. Els fonaments poden ser ferms, no ho nego; però ningú s'ha plantejat que potser aquesta immensa obra d'enginyeria malèfica no és la més adequada, la més sana, la més recomanable?

Són suficients cinquanta dies fora de casa per desitjar no tornar-hi o per almenys plantejar-te altres prioritats? Alguns es pensaran que és que no m'estimo els meus, el meu poble, els petits indrets, moments o anècdotes passades que m'hi han fet arrelar fins a sentir-me orgullós de poder dir que almenys sóc d'algun lloc; perquè si sóc com sóc i actuo com actuo és, per bé o per mal, perquè tinc influències d'allà on m'he criat, així com també en tinc que he trobat a fora. I es que el meu cor i el meu cervell – a parts iguals -, no poden estar-se'n de plantejar-se una i altra vegada quin és l'equilibri just de les coses bones i dolentes que ens passen, què és l'imprescindible i què no. El que t'agrada o pots creure que t'agrada i et defineix com a persona no té perquè ser imprescindible, perquè el que és imprescindible ho crea un mateix. No hi ha traïció possible en això. I no són precisament les presses, la cobdícia, la vanitat i l'afany imperiós de fer el mateix que el nostre veí exitós el que ens condueix a un estadi superior de felicitat, sinó seguir el teu propi ritme i fer cas al batec del teu cor, sigui quin sigui i encara que no vagi al mateix compàs de la resta i tothom vulgui fer-te veure que et quedes enrere. Més que probablement alguns seran feliços imitant allò que tothom fa – i hi tenen tot el dret -, però la veritat és que si ens hi abandonem ningú es plantejarà el perquè ho fa o no veurà més enllà. Això volem? Bé, a1uell a qui tot li sembla bé és que ja ha aconseguit una bona posició o està segur de tenir-la tard o d'hora; no s'arriscarà a perdre-la fotent-se o fotent-te ocellets al cap. I ull!, perquè també n'hi ha masses que, al veure-ho tot malament només et fan creure que trien l'altre camí perquè només pretenen arribar a les mateixes posicions que critiquen. Quins sets ous!
Cal sospesar massa coses per entendre primer el què fer i el per què fer-ho.

un mar de dubtes

Imagineu-vos, en els temps que corren, tres mesos de llibertat. Ho teniu? Bé, jo encara no puc fotre-m'ho al cap, la veritat.

Tant de temps fa, que ho demanava, que no m'ho acabo de creure, que falti tan poc. Poc més d'un mes. Ara tot s'ha convertit en un compte enrere. I el pitjor és que a mesura que s'acosta el dia tinc cada vegada més dubtes sobre el que realment desitjava a començaments d'any.
El problema dels reptes és precisament això, que si te'ls planteges com a reptes no haurien de ser-ho per fer bonic. Requereixen sacrifici. Quan t'ho planteges a mesos vista apareix dins teu com a excitant, enriquidor, necessari... “Queda molt, encara!”, et dius; i et mantens a l'aguait, fent la teva, debatin-te únicament en nimietats com ara els llibres que aprofitaràs per llegir, en què descobriràs en el trajecte, en com enfocaràs els dies de llibertat, les hores, tots aquells minuts i minuts i minuts respirant... Però caldrà sacrifici, paciència, serenor... No tinc serenor. La meva ànima és inestable i impacient. Des de la tanca del temps que em separa del moment anhelat imagino l'instant de partida com l'experiència definitiva que em farà canviar per aconseguir apujar un punt aquesta maleïda autoestima sempre més a ras de terra. No dubto que sigui així, podria passar, és possible; però també a mesura que s'acosta el dia D i començo a preparar-me, l'excitació de la que m'he alimentat durant les hores baixes i els mals temps la sento ja envaïda per la por al desconegut, la falta de confiança, el respecte i els dubtes... I el que més m'aterra a mi ara mateix són els dubtes. La por passa ràpid, se li perd el respecte a la por quan aprens a conviure amb aquesta i t'adones que és un sentiment sense sentit; però fa dies que m'aterra el fet de no tenir-ho tan clar com al començament. Dubtes!!, Per què? Perquè això és seriós. Tota la carn serà damunt la graella, tota l'esperança l'hauré introduït a aquell sac meu que sovint s'ha descosit i rebentat. Puc prendre'm en broma o a la lleugera tot el que m'envolta, tot això i tot allò que relativitzo per creure conèixer i creure acceptar-ho o negar-ho; però quan t'has d'enfrontar a la teva petita aventura, al teu petit projecte, a aquella peça del fràgil castell, NO vols que aquella sigui precisament la que faci ensorrar-lo. Tot el que faig ara m'importa una merda, aquesta és la veritat, aquest és el resum de tot plegat. I quan tot t'importa una merda o li busques sentit o intentes canviar de merda.“Hi ha d'haver alguna altra cosa!”, això em dic cada dia a dos quarts de vuit del matí quan començo a ser altra cop conscient de pertànyer a aquest món. No està tan malament el món, em dic. No, no està malament, però cony, carai!, això no vol dir que no em senti escanyat pel que aquest em reporta ara mateix. Si alguna cosa he viscut d'aquest món en tants anys, seria probablement inferior al 0,00000001 per cent del que em pot oferir. Perquè tancar-me portes? Perquè conformar-me amb aquest 0,00000001 si tard o d'hora podria ser 0,00000002? +
En fi, veure'm fins on arriba la paciència i com d'enormes i terrorífics es fan els dubtes, fins a quin punt és forta la teva voluntat per creuar aquest mar de dubtes.

la companyia a la taula quatre

Bé, allà estaves. Pensessis el que pensessis, somiessis el que somiessis, escrivissis el que escrivissis o parlessis del que parlessis; allà estaves. Res no canviava les coses si només ho desitjaves. CALIA fer alguna cosa!
Poca cosa s'hi podia fer, allà.
No hi havia acció a aquelles hores. L'única raó de ser: estar. Estar a la taula quatre, amb el cubell d'aigua bruta al costat, amb una canya, amb l'esperança que un pensament fos prou prometedor per desgranar-lo, desfer-lo en miquetes i analitzar-lo, donar-li la volta, provar-lo, mastegar-lo... Bé, a vegades passava i t'entretenies una estona. Però també llavors era quan algun perdut et demanava un refresc, o un cafè o un licor o una cervesa. Res més. Li portaves a la terrassa i tornaves a seure. El pensament s'havia esfumat, o havia pres un altre caire més negre, més obtús. Impossible de tornar a afrontar. Disposaves d'una mica de temps aquelles tardes de guàrdia, però aquell temps no servia per a fer gaire res. Aquell temps era sempre amb el compromís de regalar-lo a algú altre.
A més, molt sovint tenia visitants, per les tardes. Vells amics del cap amb aquelles cares habituades a pul·lular per allà quan no tenien res millor a fer. Cares gens interessants per a mi i amb qui només compartia els seus gustos individuals pel cafè, per exemple: cafè curt, o llarg, llet natural, o calenta o bullint o amb escuma, dues sacarines o sucres, rajolí intens de conyac o més aviat tímid... Allò era el que aprenies allà. Res més, res més, res més...
Les seves converses, però, sí m'havien servit per a alguna cosa. M'havien servit per a adonar-me que estava tan lluny del seu món com ells del meu. Ells pensaven en tot allò del que tu prescindies o consideraves idiota, ells prescindien de tot allò en que tu pensaves. Se'ls veia feliços, però. El seu món podia no ser més ampli, però oferia més espai on encabir la felicitat.

Però bé, tan se valia el que fessis: tu estaves allà i ells no. Podies imaginar-te els companys lliures per unes hores tombats a la platja lligant o fent-se els milhomes, tombats al sofà fent-se els cansats davant la pantalla, tombats a una cadira de bar davant una canya o un cafè, tombats entre els braços d'una dona... Tombats sempre. Però no tu aquelles tardes. Tu estaves sol, i era un aprenentatge. Aprendre a estar sol. Ja en sabies, d'això. De seguida vas saber que era la lliçó de la que més partit en trauries al llarg de la vida; però com més en sabies, més t'adonaves que et calia més i més pràctica. Calia aprendre a estar sol per estimar l'única cosa que sabies sempre es quedaria amb tu. Collons!, calia aprendre a estar sol. Era necessari, sabies què t'hi jugaves.

Les tardes d'estiu a la feina eren proves de resistència. Tu les havies superat, aquestes coses. T'acompanyava Bukowski o Thoreau, Fante o Pavese, l'Empar o en Pàmies, en Baixauli, en Miller o en Welsh o en Nietzche o, fins i tot, el molt redundant d'en Plató. Tots s'havien assegut amb tu a la taula quatre. Thoreau anava a la seva i Plató no tenia a qui parlar; ningú l'escoltava. Pavese es deprimia sol a un racó, Miller es queixava i empaitava l'Empar, Nietzche jutjava Fante i la seva ànima venuda a Hollywood... I bé, sempre, sempre, sempre calia vigilar que el cabró de'n Bukowski no acabés amb les cerveses i el whisky i organitzés una batussa de carrer allà dins. Érem una bona colla, allà fotuts. Un bon grapat de sonats. M'alegraven les llargues tardes de companyia allà clavat a la taula quatre.
El pitjor era quan tots m'abandonaven, quan cap d'aquests estava disponible, quan ningú m'interessava prou per reclamar-los i invocar-los. Llavors sí aprenia a estar sol, i no m'acabava d'agradar. El full o la pantalla blanca era neta i brillant al meu davant, una prova de resistència més. La pitjor. I jo podia fer lliscar les paraules, hòstia! Teclejava bé, ho sabia, m'ho havien dit, ja ho havia fet. Però tot semblava banal, inútil, una pèrdua de temps quan les hores passaven. Quin interès podia despertar allò meu en algú altre sol? Confiança, això era el que fallava. Sabies fer-ho, però no tenies ningú a qui preguntar COM i QUÈ TAL ho feies. Aquest era el problema. Jo sabia jutjar-los a ells, jutjar als altres; però ells no em jutjaven a mi, o no en sabien, o no ho volien fer per por, humanitat, fàstic... Qui sap! Ells simplement pul·lulaven per allà, bevent, somrient, lluitant, cridant, somiant, escrivint... Ells no em necessitaven, però jo sí, oh sí!, jo els necessitava.

I calia sentir la necessitat dins d'un mateix, tard o d'hora. Calia aprendre a estar sol i estimar-se, odiar-se, pegar-se, perdonar-se, masturbar-se, prometre's, mentir-se... Era l'única cosa que em podia salvar. Aprendre a estar sol amb mi mateix, amb allò que era, amb allò que n'havia sortit de tant grata companyia. Tots eren TAN diferents! I, tot i així, de tots n'havia après la mateixa lliçó: que, a fi de comptes, calia ser un mateix i tirar endavant amb el que havies après. No hi havia millor lliçó. Ser un mateix allà clavat a la taula quatre.