un mar de dubtes

Imagineu-vos, en els temps que corren, tres mesos de llibertat. Ho teniu? Bé, jo encara no puc fotre-m'ho al cap, la veritat.

Tant de temps fa, que ho demanava, que no m'ho acabo de creure, que falti tan poc. Poc més d'un mes. Ara tot s'ha convertit en un compte enrere. I el pitjor és que a mesura que s'acosta el dia tinc cada vegada més dubtes sobre el que realment desitjava a començaments d'any.
El problema dels reptes és precisament això, que si te'ls planteges com a reptes no haurien de ser-ho per fer bonic. Requereixen sacrifici. Quan t'ho planteges a mesos vista apareix dins teu com a excitant, enriquidor, necessari... “Queda molt, encara!”, et dius; i et mantens a l'aguait, fent la teva, debatin-te únicament en nimietats com ara els llibres que aprofitaràs per llegir, en què descobriràs en el trajecte, en com enfocaràs els dies de llibertat, les hores, tots aquells minuts i minuts i minuts respirant... Però caldrà sacrifici, paciència, serenor... No tinc serenor. La meva ànima és inestable i impacient. Des de la tanca del temps que em separa del moment anhelat imagino l'instant de partida com l'experiència definitiva que em farà canviar per aconseguir apujar un punt aquesta maleïda autoestima sempre més a ras de terra. No dubto que sigui així, podria passar, és possible; però també a mesura que s'acosta el dia D i començo a preparar-me, l'excitació de la que m'he alimentat durant les hores baixes i els mals temps la sento ja envaïda per la por al desconegut, la falta de confiança, el respecte i els dubtes... I el que més m'aterra a mi ara mateix són els dubtes. La por passa ràpid, se li perd el respecte a la por quan aprens a conviure amb aquesta i t'adones que és un sentiment sense sentit; però fa dies que m'aterra el fet de no tenir-ho tan clar com al començament. Dubtes!!, Per què? Perquè això és seriós. Tota la carn serà damunt la graella, tota l'esperança l'hauré introduït a aquell sac meu que sovint s'ha descosit i rebentat. Puc prendre'm en broma o a la lleugera tot el que m'envolta, tot això i tot allò que relativitzo per creure conèixer i creure acceptar-ho o negar-ho; però quan t'has d'enfrontar a la teva petita aventura, al teu petit projecte, a aquella peça del fràgil castell, NO vols que aquella sigui precisament la que faci ensorrar-lo. Tot el que faig ara m'importa una merda, aquesta és la veritat, aquest és el resum de tot plegat. I quan tot t'importa una merda o li busques sentit o intentes canviar de merda.“Hi ha d'haver alguna altra cosa!”, això em dic cada dia a dos quarts de vuit del matí quan començo a ser altra cop conscient de pertànyer a aquest món. No està tan malament el món, em dic. No, no està malament, però cony, carai!, això no vol dir que no em senti escanyat pel que aquest em reporta ara mateix. Si alguna cosa he viscut d'aquest món en tants anys, seria probablement inferior al 0,00000001 per cent del que em pot oferir. Perquè tancar-me portes? Perquè conformar-me amb aquest 0,00000001 si tard o d'hora podria ser 0,00000002? +
En fi, veure'm fins on arriba la paciència i com d'enormes i terrorífics es fan els dubtes, fins a quin punt és forta la teva voluntat per creuar aquest mar de dubtes.