Hem de tirar pel dret?

Tirem pel dret? O bé seguim encantats retirant merda del camí, esperant trobar-hi algun dia les anhelades floretes? Bé, no ten refiïs massa del que jo pugui dir-te. En tinc ja vint-i-nou, divago i ja n'estic fins als pebrots de tanta espera i jocs de miralls. Diuen que dels trenta als quaranta comences ja a repapiejar i a tornar-te conservador i més egoista que una garsa, cercant un plàcid declivi al forat i a l'infern. Però ara, només sé que si al meu davant hi tingués un botó vermell per prémer, un que al costat enganxat amb cel·lo hi hagués un cartell amb la cita: “Polsar TAN SOLS en el suposat i hipotètic cas de voler engegar-ho tot a rodar”, no ho dubtis, jo ho faria.
Perquè, a veure: el que s'està bullint a Catalunya darrerament és massa excitant per mirar cap a una altra banda o per passar-hi pel costat sense dir ni piu. Mai fins ara havia vist i escoltat i llegit tanta gent garlant-ne, escrivint-ne, cagant-s'hi literalment en nacionalismes, en indissolubilitats, en sobiranies i independències i federalismes i monarquies i, en resum, de QUÈ redimonis som o volem ser. La majoria de mortals, abans tan sols s'ho plantejava un parell o tres de vegades l'any això, sovint al lavabo. No tenien temps per a gaire més. Es llevaven el dilluns sabent que tenien tota una setmana per endavant per eixugar-se del cul la seva pròpia merda; oh!, ja sabeu què vull dir: que tots tenim que pagar la maleïda hipoteca o el lloguer o atendre a la realitat més immediata: la refotuda lletra del cotxe, el rebut del mecànic, del lampista; treballar o intentar fer-ho algun dia, sobreviure a les baixades de sou, escridassar als guàrdies de la zona blava, fer vida familiar, suportar al cap de departament, pagar les sabates o la manutenció dels nens a la parella, caure per la vorera, aprimar-se, lligar... Tot això i més, els problemes “reals”.
Ara, tot això dels problemes d'identitat no és nou, però ens ha esclatat a la cara després de tants anys barallant-nos per aconseguir un text que no era res més que una bomba de rellotgeria a camp contrari - tot i rebaixada de molta càrrega, eh! I un cop efectuada la decapitació total de l'estatut per la vella guàrdia a les poltrones de la torre de marfil de la capital, després de la manifestació del 10J reclamant tirar pel dret, després de la merda extra que ens ha caigut al damunt de part del nacionalisme espanyol caspós un cop abolides les curses de braus, després després després de tot això i més, seria una gran fal·làcia assegurar que el debat identitari no és necessari i que no està en boca de tothom. Seran capaços de voler enterrar-lo altra vegada si s'ha demostrat que resulta importantíssim per a tanta gent amb suposats “problemes reals”?
Ja m'enteneu. El que vull dir és que sí, que a vegades jo també estic amb això que diuen aquests quatre pirats de sempre: que la gent té altres coses més importants en les que pensar, que la vida ja és dura de per si i potser més valdria no crear-ne més, de problemes. Jo estic desitjant deixar de tenir un problema d'identitat per ocupar-me de problemes més importants. Però repeteixo: només a vegades, perquè si us hi fixeu una miqueta us adonareu que els que s'omplen la boca dia rere dia i fan seu el discurset “dels problemes reals de la gent” són també els mateixos xitxarel·los que no només no canviarien res d'això, sinó que també revocarien tot el que s'hauria canviat fins ara. Aquests ja ens els coneixem, només tenen altaveus potents i els hi encanta pregonar a tort i a dret que es senten còmodes amb la incomoditat dels demés. Tampoc és estrany que no moguin ni un dit o que considerin estèril o sense interès o impositiu el debat identitari en el que estem immersos darrerament, perquè són precisament els mateixos a qui no els interessa que aparegui. Tampoc és rar que apel·lin a la llibertat només quan la seva individualitat és la que està en joc. Bé, jo he aconseguit fer-me amb una premissa bàsica sobre aquest assumpte i aquests estranys subjectes: no refiar-me mai d'aquell que no vol col·laborar amb un sostre nou per la cabanya tan sols perquè al seu raconet no li cauen goteres i ell ja dorm sec. Jo també vull preocupar-me de problemes reals, dels meus problemes, però cal ser intel·ligent: si has de fer un llarg camí treu-te primer la pedra de la sabata, peta't el gra, eixuga't bé el cul o no arribaràs mai a destinació. Això volem la majoria ara, preocupar-nos DEL MÉS GRAN dels problemes i superar l'escull en el que ens trobem.

I ens trobem en una societat d'encantats amb greus i profunds problemes d'identitat – i ara no ho dic perquè aparegui un lleuger somriure còmplice als vostres llavis -, és així, es pot veure, palpar i tastar que la societat ja és bipolar i que estava artificialment unida perquè simplement no s'havia posat damunt la taula el GRAN TEMA a discutir, la pedra a la sabata, la trampa, la mina antipersones que ens persegueix per comptes de quedar-se desactivada. Sempre s'ha evitat parlar-ne. Sempre, sempre i sempre per evitar dissoldre aquesta unió imposada que ja sabem només beneficia a una de les parts. Per a ells només hi ha una sola identitat i una sola nació i bla bla bla... Una mica hipòcrita tot plegat, no? Bé, parlar-ne no és que sigui necessari, sinó que és VITAL, perquè cal solucionar el tema d'una vegada i no mirar sempre a una altra banda. Cal extreure ja el resultat d'aquesta llarga divagació i actuar en conseqüència, actuar ja amb responsabilitat. Una persona normal i responsable amb problemes semblants lliura cada dia una batalla per saber què és i com ha d'actuar un cop ho tingui resolt, perquè vol per damunt de tot actuar normalment, sense crisis d'identitat, sense el malviure de plantejar-se un tema una vegada i una altra. I es que si no ho fes tan sols estaria retardant una mica més la seva davallada, el pet final de la bomba de rellotgeria que es resisteix a desactivar per no voler enfrontar-s'hi. Així que crec que està bé, que està molt i molt bé plantejar-se les coses a la fi. Això enriqueix i, quan acabes, en surts enfortit i vigoritzat encara que no t'agradi el resultat. Però això sí, no hi ha res pitjor que una llarga i cavernosa indecisió que no condueix enlloc més que a un atzucac, que condueix a la follia. Si ens hi posem que sigui a fons, que sigui per sortir-nos-en, no per ensenyar les dents i les ungles, treure'n un rèdit mínim i oblidar-nos-en.

Bé, què hem de fer? Hem de tirar pel dret? Jo crec que sí, que ho hem de fer per responsabilitat, per no haver-ho volgut o pogut fer abans, per exemple tot sortint del obscuríssim túnel de la guerra civil. Irresponsable seria no afrontar el que pertoca afrontar, en aquest cas agafar el brau per les banyes i no fer-se enrere com els crancs. Tanta por els fa a alguns polítics – dels qui esperem precisament els gestos útils aquí sota -, dir el que realment pensen? La desafecció del ciutadà amb els polítics ve donada precisament per la redundància dels segons a l'hora de marejar perdius, de ser precisament massa políticament correctes i no arribar a res. Perquè tothom s'entesta a dir el políticament correcte i no la veritat? Bé, tots sabem el perquè... Hi ha massa aprenents de polítics. Polítics!, tots ells i els militants encegats de pet a l'infern! Fins i tot la mateixa sentència de l'estatut és la millor declaració d'intencions possible de tot això que intento raonar. Allà hi és tot, en aquell inacabable rotllo de paper higiènic de doble capa on, amb altres paraules, amb mil falòrnies i floretes i amb mil excuses legals també, com el més elaborat joc de miralls, ha quedat redactat l'enfrontament cultural i ideològic que tenim uns i altres. És esperpèntic el redactat i evident i profund el problema. Només els faltava als redactors, al final de tot del rotllo, esgrimir un: “Però no os enfadeis mucho, eh!, que teneis que volver a poner el culo”. I ca, i ca!, enfadar-nos? Si a la fi ens heu lliurat del dubte, del nostre problema d'identitat! Amb vosaltres no hi tenim res a fer, així que tirem pel dret i peti qui peti.

(*) imatge extreta de http://aleixsalocat.wordpress.com/