la mare dels ous

Fa pocs dies que a la feina, una estranya sensació que creia oblidada va recórrer-me el cos altra vegada. Fou durant aquest breu espai de temps de l'hora de dinar quan algú al que admiro per haver estat tota la vida un treballador honest, senzill i molt millor persona, va regalar-me una sèrie de consells que haguessin estat vàlids si jo hagués viscut quaranta o cinquanta anys enrere. Ell va parlar-me de coses de les que estava completament convençut com l'estalvi, el sacrifici i la feina dura; doncs la seva experiència, la seva pràctica d'una vida de més de seixanta anys d'història, l'havia extret precisament d'aquest passat al que jo només podia viatjar en somnis. Déu sap que no hi a res que m'agradi més que restar entaulat amb dues cerveses o cafès o copes de vi acompanyant-nos mentre resto embadalit entre records o batalletes del familiar o amic que aprecio. Se n'extreu molta vitalitat d'aquells que tenen vida per contar. Però existeix un limitació a tot això, i és que les anècdotes no han de dur enlloc, o no estar sotmeses a la idea que jo traslladi principis del passat al meu present, al ARA. Perquè precisament intentar reflectir el present amb el que va succeir en el passat o el com va actuar el que m'alliçona en el seu món de molts anys enrere, no sempre és vàlid per al món d'ara, el present. A vegades sí, però en certs temes com ara l'econòmic resulta inútil, per exemple quan després d'alliçonar-te et confessen que, treballant com burros per 16.000 míseres pessetes, descobreixes que no resultava tan míser quan també et diu que el lloguer mensual d'un pis familiar era de 1.000, o que després, l'altre pis que van decidir comprar després de pensar-s'ho molt i molt, el van pagar en 12 o 14 anys. I bé, penso jo, també tots vosaltres i un mateix servidor treballa com el burro que és, però personalment em sentiria menys burro si un lloguer em costés molt menys del 10% del meu patètic sou o una hipoteca no resultés la mort en vida.

Sí és el tema de l'habitatge del que Ell tractava d'aconsellar-me. Ja es veu que fa anys que va abandonar el món real. I es que fa ja mesos que escruto el mercat cercant un lloguer de quatre parets que no sigui una soga al coll o una presa de pèl en tota regla, i es que l'hostaleria no dóna per viure com un príncep, que us he de dir! Però bé, al que anàvem: Uns dies abans, un conegut que treballa en això del mercat immobiliari, va dir-li a ma mare de certa oportunitat de compra d'un apartament de 35 metres quadrats, i tot i que la idea principal no ha estat mai la de comprar, vaig fer valer la idea de: per mirar no s'hi perd res. I la resolució d'aquest afer us ho contaré al final de l'escrit, perquè bàsicament us estic fent notar que no sóc res més un de tants covards que resisteix atrinxerat a casa els pares mentre observa de reüll l'anarquia aparentment civilitzada del món exterior. He/hem enganxat mala època nosaltres per fotre el camp. I no hi ha dia en el que no doni voltes a la idea de creuar el camp de mines aquest que és la llibertat i esclatar si aquest és el meu destí. Però em faig enrere, perquè no m'atreu la idea de volar pels aires com sí ho han fet amics i coneguts i familiars que ja ho han intentat abans. Desgràcies personals a grapats em reafirmen en la idea de que més val ser un covard viu que no un valent mort. Em diran covard i aprofitat i xupòpter, però siguem justos, també rendeixo honors a tot aquest grapat d'estúpids herois capquadrats que estaran ara llepant-se les ferides durant trenta o quaranta o cinquanta anys. Sí que admiro que s'armessin de coratge quan aparentment les mines estaven desactivades i s'havia aturat el foc hostil i la resta dèiem que era una trampa i que no hi anessin. Felicitats nois i noies, moltes felicitats i aplaudiments per vosaltres, però confesso que, gràcies a Déu, no estic a la vostra pell. I jo, que quan en vaig tenir l'oportunitat no ho vaig veure clar, ben podria ara atapeir l'assaig de mirades enrere i de típics: “Ja us ho deia jo”; però tothom sap que no hi ha res més odiós que un imbècil – i a sobre covard -, que et recordi els teus errors passats, més encara quan després d'haver patit la gran massacre a la que no va voler participar ell, es dedica a furgar en les ferides de la resta de supervivents. Quan et trobes un element així, el més normal fóra que et donessin ganes d'agafar el bolígraf i clavar-li a la taula amb la seva llengua enmig.

Sigui com sigui, les coses, ara, al present i passada l'època de l'especulació indiscriminada, no estan per muntar una revetlla amb molta pólvora per cremar i molt alcohol amb que castigar al fetge a no ser que sigui per oblidar la realitat. L'aparent bonança d'anys enrere ha donat pas a la merdosa misèria actual. Dic l'aparent bonança perquè ja tothom sap que no era res més que un miratge molt fill de puta el que teníem davant el nas i que no val la pena discutir-lo, ni perfilar-lo, ni buscar-li tres peus al gat a l'assumpte, ni recordar termes com ara bombolla immobiliària, especulació urbanística, ni habitatge digne ni res de tot això. El resum de la bonança aquesta és que anys enrere ens crèiem els reis del mambo, i que els visionaris bancs i caixes frisaven per prestar “generosament” la pasta per tal de guanyar-ne ells molta més tard o d'hora, i que aquest bumerang se'ls hi estampà – i se'ns estampà - als morros quan nosaltres, els xais, els teòrics innovadors generadors de riquesa del segle XXI, vam creure que invertir-la en apartaments i pisos i cases amb vistes a les façanes d'altres apartaments, pisos i cases iguals que creixien com bolets de tardor, era “generar riquesa”.No vam pensar en que potser caldria que els inquilins necessitarien també feina. Bé, tan se val, perquè aquest és el resum a grans trets de tota la merda que estem empassant ara. Alguns se'n van aprofitar, a d'altres els van enganyar, uns altres ho van patir i TOTS ens l'estem menjant ara amb patates.

El que més pena em feia d'aleshores – i encara ara quan hi penso -, és precisament el preu sempre confús d'aquestes tombes en vida a les que tothom i servidor mateix aspira estar encabit tard o d'hora, lliure del niu en el que es van criar perquè així puguin els pares a la fi viure la resta de la seva vida lliures. Una frase de Thoreau és la que em fa donar voltes a la idea, una que diu que: “Si afirmem que la civilització representa un avenç real en la situació humana, cal que demostri que ha produït millors habitatges sense fer-los més costosos; perquè el cost d'una cosa és la quantitat del que anomenaré vida que tinc que donar a canvi, ara o a la llarga”. Crec que és aquesta i no qualsevol altra màxima la que aglutina bona part de com veig ara per ara el meu present. És clar que no sóc economista, sinó algú que es nodreix únicament de les experiències de tercers que pul·lulen al seu voltant com ànimes en pena i del seu propi punt de vista. Estigui o no equivocat és indiferent, perquè només és una opinió d'un xupa-tintes més.

I si em poso a comparar, per exemple, el pis en el que vivia la meva àvia abans de traslladar-se a Canet, o al que vivien pares d'amics que van decidir vendre'l per instal·lar-se a una casa parellada amb jardí, o tot el munt de quatre parets que he visitat en vida col·locant canonades o passant cables o reparant aixetes, no hi veig cap diferència amb tots els que es fan avui dia, perquè no n'hi ha cap de substancial. Es que no tenen tots electricitat o aigua corrent? No tenen tots similituds com és el simple fet de ser quatre parets on refugiar-te de la selva exterior? És a dir, si comparem els habitatges d'avui dia amb els de trenta o quaranta anys enrere, trobarem que, en substància, són el mateix producte amb carcasses diferents i moltes mamarratxades extres de les que es poden prescindir. Alumini per fusta, plom per coure o plàstic, acer inoxidable de moda, porcellana, electricitat, calefacció per comptes de xemeneia i persianes automàtiques... Les necessitats de l'individu que s'hi ha de posar a viure són idèntiques ara que cent anys enrere, a excepció que té el cervell ja corcat per la societat, que el fa creure una merda si no destina la resta del seu sou mensual a ordinadors, pantalles planes o a roba que es posa dos vegades l'any a tot estirar o a prendre el cafè al bar o a dinar cada dia de menú al restaurant perquè és incapaç de cuinar res més que un trist sobre de fideus precuinats a la seva cuina últim model. I tot i així, han aumentat milers de vegades per cent respecte a quaranta o cinquanta anys enrere.

Val, la pregunta de tota aquesta palla que he deixat aquí, serà molt probablement per a tots i totes vosaltres semblant a: "Què collons m'estàs intentant dir, paranoic dels pebrots?" Doncs bé, el que estic intentant dir és, simplement, que no cal ser economista ni savi ni polític ni res de tot això per saber que estem coberts de merda. És a dir, a mi no m'importa gens ni mica aparentar descontent, o bogeria, o paranoia sempre i quan sigui capaç d'adonar-me que una cosa no està bé. No m'importa perquè tots sabem que és més fàcil descobrir quan una cosa no funciona que quan si ho fa, perquè notem les conseqüències. No cal ser un geni per descobrir que la casa no està neta o que fa pudor o que una poma del cistell està podrida, perquè la merda es descobreix més fàcilment quan hi és o quan s'olora, i també que la podridura ens avisa que no pot ser sa consumir merda. I això tothom ho sap, quan les coses van bé no ens plantegem perquè, sinó que VAN, i punt.

Però també sembla obvi, si mirem un sanitari que acabem d'utilitzar i on s'ha quedat la merda enganxada, que tenim dues opcions: O bé passar-hi el fregall aquell amb pal que hi ha sempre al costat o bé deixar l'aigua córrer fins que esperem que s'esfumi. En aquest cas la merda només ens molesta a la vista i no ens dóna pel sac, però no la neguem. Sabem que la merda enganxada a la porcellana existeix, que és símbol de que hem de menjar més cereals i no tants dònuts i que tard o d'hora farem un pet. Però torno a dir, no neguem la merda com sí la negaven els que la cagaven uns anys enrere. La merda existeix, i podem o bé dedicar-nos a tirar de la cadena contínuament per no embrutir-nos les mans o bé arremangar-nos les mànigues i posar-hi solució amb el coi de raspallet. I el que dic, bàsicament, és que TOTS els que prenem per savis, ens estan dient en poques paraules que gastem tones d'aigua perquè se'n vagi la merda sense fer res i tornem al començament, perquè no es volen arremangar amb el raspallet i els interessa que gastem aigua, perquè ELLS ens vénen l'aigua. El que dic, bàsicament, és que se'n anirà abans si fem servir el raspallet amb el pal creat per a tal efecte, que bé es podria anomenar govern, per exemple, si creiem que la tassa del vàter és el món, la merda la crisi i el raspallet la puta solució.

I dit tot això, centrem aquesta gran parrafada altra vegada en l'habitatge i la seva fidel companya economia. Mentre escric això – migdia/tarda -, he trucat a cert amic que treballa fora perquè em refresqués una frase que va sentir a dir a algú per la televisió i que també resumeix prou bé l'atzucac en que es troba el món ara per ara. Quan arreglem el món a la nostra, intercanviem experiències, discutint dels preus dels lloguers que tots dos estem sospesant com a possibilitats – ell amb parella -, tot acaba derivant en fonamentalismes socials i econòmics que tothom sap però que ningú diu perquè fa de mal dir, com ara que caldria limitar la natalitat del primer món i acollir a tots els del tercer. Però bé, la frase que em digué fou: “Qui cregui que es pot créixer eternament o bé és boig o bé és economista”. Aquesta és la idea que em fa ballar el cap des de fa anys. Amb tot això mesclo els preus de tot sempre trempant amunt amunt, la construcció sense mesura d'habitatges quan n'hi ha milers i milers de buits amb teranyines, el quasi 20% d'atur amb l'incomprensible immobilisme dels preus dels lloguers i la idea de que com més cares es fan les necessitats bàsiques com ara l'habitatge, menys pots sostenir un sistema que es basa en el principi de consumir i consumir i consumir sense mesura, perquè si no pots fer-ho, alimentes que d'altres xais com tu mateix i que creen productes es quedin sense feina i acabin en la puta misèria. Solucions? I jo què sé! Sé/sabem que el sistema capitalista i liberal extrem no és bo, perquè condueix a la misèria de molts per benefici d'uns pocs i que no és res més que salvatgisme encobert, que el comunisme integral no es apreciat perquè coarta massa formatgets de llibertat de l'individu i després anhelarem més llibertat, i també que la idea del reduccionisme no s'assimila encara perquè no som més que milers de milions de monstres vanitosos i cobdiciosos i afamats de poder que no som encara prou intel·ligents per entendre que sobreviure, per una vegada, no vol dir acumular i engreixar-se, sinó deixar anar llast perquè tot segueixi flotant. Aquesta és la mare dels ous de tot plegat, de que la gent estigui desenganyada, farta i que els joves prefereixin rebentar-se els quatre duros que tenen abans que somniar en el passat, en quimeres.

NOTA FINAL: Respecte a això del pis del començament, us he de dir que el preu semblava atractiu perquè m'havien dit 35 mts quadrats per ensarronar-me. Quan ahir hi vaig anar, a la tarda, vaig descobrir que en realitat era de 20, i que calia decidir entre conviure amb una taula o un sofà o un escriptori - tot alhora no era possible -, pujar al llit per una sola banda, cascar-me l'esquena enfilant cinc pisos amb bombones de butà a l'espatlla i, entre d'altres, prescindir de la idea de col·locar la meva anhelada prestatgeria perquè era un plaer massa optimista per a tan poc espai i tant de pes podria ensorrar tot l'edifici. I tot i així tenia el preu més elevat per metre quadrat que fins aleshores havia visitat. Vaig dir que no, a no ser que amb el preu em regalessin una roda d'aquelles de les gàbies de hàmster adaptada a la meva cobdiciosa condició d'humà vanitós que sempre vol més. Sinó no faria ni un pas. Encara espero resposta.