Tempesta negra

El temps passa lentíssim a la taula del menjador. Se sap el que passa segons l’atenció que es posa a l’oïda: Espetega el vent a ràfegues poderoses a fora i fa repicar les baranes que vibren, volen les bosses d’escombraries i mil objectes diversos d’ací a allà per tots els balcons, terrasses i terrats i descampats i obres per acabar i els mil racons que sabeu del vostre carrer, dels vostres veïns. Al meu hi imagino un gat negre solitari, un de vagabund que vola amb les potes obertes com una estrella ninja mentre l’arrossega el vent al llarg del carrer: MiaaaaooooooouuuUUu.... Desapareix entre penombres. L’apocalipsi s’acosta i ja s’ha cobrat la primera víctima.

Espelmes i llanternes damunt la taula del menjador. Reunió. Catalunya informació repetint el mateix una vegada rere l’altra. Algú recorda l’existència del fogonet d’acampada i es decideix a fer infusions, llet calenta, cacau, cafè descafeïnat... Demà és sant-tornem-hi. Esperar i esperar. Esperar a què? Intento seguir amb el llibre, però resulta impossible escoltant xerrar a la ràdio. Més cops, més ràfegues poderoses esclatant contra tot arreu i pluja fina – aiguaneu? -, quan surts al balcó a observar els carrers engolits en la gola del llop i enfoques la llum de la lot a qualsevol racó. Tothom resguardat a caseta, sense saber què fer, sense que creixi dins seu res més que l’emprenyada per no poder emprar l’ordinador, ni el telèfon mòbil, ni la rentadora, ni els fogons, ni la televisió, ni el microones, ni l’escalfador elèctric, ni la nevera, ni el congelador, ni l’enllumenat... Una dependència total. No te’n adones del que tens fins que et falta. Imagino algú als pisos del davant, o a la casa del costat, o a la torre d’allà dalt o a la de baix maleint el dia que canvià els fogons de gas per la vitroceràmica. Algú altre maleeix que sempre toqui a Canet, aquells preocupats pel pare, nen, nena o mare que ha de tornar de Barcelona i no pot, un altre que no entén que la calefacció s’endegui elèctricament, algú que recorda que quan cauen quatre gotes sempre se’n va la corrent, i a la fi un indignat amb tota aquesta merda junta amb la factura del mes passat a les mans.
La casa feta d’ombres i al carrer, més i més ombres. Dependència directa i total! Espelmes, llanternes i una ràdio a piles per no sentir-se endinsat en la quietud incerta de la foscor absoluta. Té certa màgia, cert silenci deliciós i alhora preocupant i intrigant. Es succeeixen els cotxes passar de tan en tan, dirigint-se segurament a rescatar de l’aïllament als integrants de la casa absents. Rebuf constant de tempesta amb mala llet. Abans d’anar al llit algú de Canet que treballa a Palau de plegamans diu estar completament aïllat. Penso en els camions i cotxes aturats, en les estacions col•lapsades, en els trens sense moviment, en el que duia poca benzina i no li funcionarà la calefacció, en els famolencs, en els fredolics... M’Arrauleixo pensant en tota la gent que treu i traurà demà foc pels queixals. Em fico al sobre i penso que demà serà un altre dia. Al portàtil una hora i escaig de bateria. No paga la pena posar-se a fer res. Al llit rumio en l’època dependent, i després en aquells flocs de neu caríssims de veure flotant aquí al Maresme tropical certa tarda i vespre de Març. Floten i floten empesos pel vent i en això i en un ninot de neu que mai he arribat a aixecar del no res penso. En les finestres gelades i en Siberia, en el hivern i el caga tió i en els cotxes coberts de blanca i freda matèria cristal•litzada. En el confort i escalf del llit penso en tot això i en tots els homes i dones sense llum, sense espelmes, sense ràdio, sense res més a fer que romandre al sobre amb la parella i en els ocurrents i mai tediosos jocs que els hi vindran al cap una nit com la d’avui. M’adormo, imaginant conduir per una llarga pista de neu blanca un trineu sota una escala, estirat per tretze gats negres.