D'això dels toros...

Permet-me dir, per endavant, que dubto que hi hagi més ofesos que partidaris del que pretenc dir a continuació. Presumptuós? Potser, però si cregués que existeix majoria a favor d’aquesta burrada de fer sofrir animals per crear art o mantenir llocs de feina, creuria encara menys en els humans. Sé que no sóc parcial, perquè d’entrada hi estic en contra de tot això. Bah!, és igual, tampoc importa a ningú i tampoc és que tingui que defensar la meva postura seriosament, perquè es veu a un quilòmetre quan cal esborrar del mapa una tradició o conservar-la.

Diria, estimat buit, estimat espai electrònic, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, no és per a mi tan aberrant com sense cap mena de dubte ho són els que ho defensen. Dic “et diria”, perquè si ho digués directament, tindria problemes; els estaria atacant d’entrada, m’enfrontaria a tota la trepa aquesta de gent culta amb filòsofs francesos i grans senyors i personalitats de tota mena en el seu propi club, que serpentejarien, em clavarien les dents i acabarien per destrossar-me amb argumentacions que no podria contrarestar jo, pobre imbècil rematat que no entén la seva cultura. I no vull jo posar-me en aquests embolics, déu me’n lliuri! Prefereixo passar per sonat.
Així que et DIRÉ, estimat buit, estimat res, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i les banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, simplement, escapa de la possibilitat de ser comprès pel meu caparronet. Què vols? No ho entenc perquè dec ser un ignorant de totes totes, perquè no he tingut la immensa sort de ser ensinistrat en aquesta peculiar cultura, tan allunyada, tan profunda, que no puc ni tan sols descobrir dins meu engruna de complicitat amb aquesta. Confessat això, i ja defensant la meva postura amb tu, company, et diré que m’estalviaré de donar la volta a la realitat perquè t’imaginis a tu mateix esbufegant per salvar la vida en un cercle tancat, enforquillat per banderoles, travessat per una espasa i, a sobre, sense orella. Així que em plantejo directament la idea del poble capaç de dir orgullós i febril que la tortura animal és cultura i ha de ser defensada com a tal, perquè seria aquesta una raó de tantes més que s’afegiria a la meva llista i que valdria per no desitjar formar part mai més d’aquest poble, escindir-me’n o boicotejar-lo. Un menyspreador és un menyspreador allà on vagi, sigui d’animals, races, cultures, idiomes o tendències. Si d’això dels toros en diuen cultura, del que en fan a cultures i idiomes diferents com ara el nostre, què nassos és? Art? Ja es veu que un abisme immens ens separa a uns i altres, i en aquest cas en concret, queda palès que hi ha dues cultures ben diferenciades; ells i nosaltres.
Però et confessaré també saber poc o gens de tot el que envolta aquesta estranya tradició cultural dels toros. Sé només que cada dos per tres els passaven per la televisió quan era xic i no tan xic però igualment pueril. Digues-me ignorant, però sempre passava de canal. No m’interessava gens, però tampoc em plantejava el perquè no m’atreien aquests, ni tampoc la coliflor o els programes de tarda de certes cadenes i sí en canvi els canelons i els castellers i Garfield i els seus amics. Hi ha moltes coses d’aquest món que no interessen, però moltes altres a les que cal posar damunt la bàscula per saber si val la pena considerar-les interessants. D’aquest escrit, en concret, només n’espero dir-ho tot sense haver dit pràcticament res i alhora confondre tothom i quedar en pau amb mi mateix així com també en quedarien els contraris a la meva idea quan, per desprestigiar-me, afirmarien que el que aquí al darrere s’hi amaga no és res més que un sonat que no hi toca i que amb molt de temps lliure es fa palles mentals. Tothom content doncs.
Però no sóc del tot sincer, estimat buit, estimat vell mitjó sota el llit. Sé que esperes l’oportunitat de recordar-me que no sóc imparcial, que la crítica d’uns sobre la vanitat dels altres és tan sols per ocultar la pròpia. Et diré que tens raó, que jo mai de la vida – per enveja, esclar - estaria a favor d’un acte cultural de tal rellevància que pugui algun dia ser considerat patrimoni cultural de l’humanitat quan al final el jurat – si hi ha jurat per aquestes coses - vagi fins les celles d’alcohol i pastilles. Tens raó també en que amago dins meu la idea de que no és res més que un símbol aliè, això amb el que no combrego, que no accepto com a propi i que m’esgarrifa només de veure’l. És un símbol estrany, que a ells els fa venir trempera i a nosaltres caguera. I saps què passa amb això dels símbols, amb això d’etiquetar a tothom dins el mateix patró? T’ho diré amb una altra pregunta: ¿ Saps la infinitat de persones anònimes que detesten la idea de que, un guàrdia estranger a qualsevol aeroport, pel simple fet de mirar-te el document de nacionalitat, et faci gestos diplomàtics de llunàtic amb espasa i aspirant a tallador d’orelles, ballador de sevillanes a les nits amb una rosa a les dents i dormidor de becaines a la tarda sota una olivera a l’estiu mentre espera els “callos”? És molt greu tot això! “Spain” no és res més que fiesta, toros, barrets mexicans i paella? Si creus que sí i creuen que sí la resta de visitants estrangers que encara ara tenen el mal gust de limitar-se a esperar això de tots els racons d’aquest país surrealista, em penjo del garrofer més proper o em presento voluntari per a ocupar la màquina de no-retorn a universos paral•lels.
Però no ens oblidem que també hi ha la qüestió sentimental sobre l’animal. La sortida fàcil per defensar estar en contra del toreig. El toro, en sí mateix, em produeix mal rotllo per dues raons: 1, perquè no m’hi voldria jo veure tancat amb un exemplar que té raons més que suficients per odiar la meva espècie i 2, perquè és un animal més que omnipresent i protegit al envair tots els turons i barres de bar de la península. Ja saps la dita: El germà brau ens vigila... Però jo, com Bandini, estimo tant persones com animals, i de cap manera podria estar d’acord en que es mantingués una tradició mentre el toro no desenvolupi polzes, porti espasa – o millor pistola - i surtin plegats “al ruedu” en igualtat numèrica humans-braus. Si es volen matar entre ells que es matin, però en igualtat de condicions, sinó no quina gràcia té? Ja m’imagino el cartell: “Diumenge a la tarda, “RUEDU”, onze braus toros de la comuna tal, contra onze humans de tal altre femer. Ball de sang assegurat! Patrocinat per... vila de tal, tal, tal i pasqual...”

En definitiva, estimat buit, estimat forat negre, estimat mitjà electrònic per dir res al no-res, així penso, de forma simple, estúpida i segurament mal enfocada, però fidel a uns principis. Això penso: M’importen tres raves els putos toros i els putos toreros i també els capsigranys que només es fixen en el que es fa o es pretén fer aquí! Com si els volen exterminar a tots plegats. Sembla que ja els sento: “Ei, heu sentit? Que allà, els paios aquells que no podem ni veure durant 23 hores i mitja al dia, discuteixen sobre si prohibeixen tal símbol patriòtic que representa la nostra uniformitat... Ara que no tenim res a fer, anem a fotre-hi el nas i després els donarem pel sac, com sempre!”
Senyor... Aquest país és un puto circ!! I si no burxen uns, ho fan els altres, i si no, la Pepita del quart-primera escombrant l’escala hi fot cullerada... Si tan sols es pogués tenir una opinió sense tenir que estar automàticament en contra de l’altra... He sentit ja tants comentaris a favor d’aquestes animalades dites cultura i tantes altres en contra, que no sabia ja què dir per no semblar això una simple reverberació del que ja s’ha dit i es dirà i dirà i dirà fins que un puto meteor caigui i ens envii a tots a prendre pel cul... Val, podria haver-m’hi posat amb més serietat, però en aquest país on les coses serioses molts se les prenen com a preses de pèl i les bromes es prenen a vida o mort, donen ganes d’enviar-ho tot a la puta merda!