On peten els petards?

Ara penso tot de sobte en això des d'aquesta xafogor de dia: Ja no hi ha petards al carrer o què? Surto al balcó. Què passa? Quan jo era marrec teníem els adults fregits a coets i trons i “xinos” i “àguilas” i correcames una setmana abans de la revetlla. De tan en tan algú “xorrava” algun tro del seu germà gran o del polvorí que el seu pare amagava per a la revetlla i recorríem els carrers enganxant-nos els uns i altres a veure què fèiem “petar” amb aquell perill en potència amb metxa.
Recordo que una vegada un veí del barri i ja criant malves en aquest moment, va sortir en bermudes i sense samarreta pel xivarri que vam muntar en uns segons amb la colla d'estiu. Estàvem provant els petards que havíem comprat amb diners que a saber d'on havíem tret a aquelles edats. Faltaven un o dos dies per la revetlla, i uns dotze o tretze anys perquè la seva casa quasi centenària es convertís en tres pisos per planta i dos àtics i garatge i transformador elèctric a la planta baixa. I el veí va sortir, evidentment fregit de nosaltres, sense samarreta a cridar-nos l'atenció.
El veí tenia la costum de mirar la televisió, perquè tenia la llarga malaltia o alguna cosa així i cobrava de l'estat o què sé jo que em sembla recordar. Anava sense samarreta des de començaments d'estiu fins la fi d'aquest i fumava i estossegava com un adult de Ducados tou a la butxaca de la camisa descordada d'estiu, per on treien el cap els repelons blancs. Damunt la cintura i sense samarreta li regalimava la carn flàccida del que llavors li quedaven ja pocs anys de vida. Aquell dia s'havia alçat del seu sofà individual sempre d'esquenes a la nostra finestra per cridar-nos l'atenció als meus amics, però particularment a mi, perquè era l'única cara coneguda. No recordo massa bé què va dir, només que després, a la taula, a l'hora de sopar, el tema va aparèixer “màgicament” a la taula. Ara sempre que ve Sant Joan i sento els petards abans d'hora i penso. I veig que sense sentir-ne, també.
Ara miro i ja ni tan sols sembla que s'acosti Sant Joan. Massa anys treballant-lo, aquest dia, crec jo... No he vist ni un paper de petards, no sento ni un petard ni un coet petar enlloc descobrint el silenci i ritme natural dels dies de cada dia. No sento ja el carrer com un banc de proves previ al dia del foc. Ni tan sols sembla Sant Joan ja. On carai són les tropes de nens amb bosses de plàstic com petits polvorins i una metxa que havia de durar tota la tarda i ja els primers encenedors a la butxaca? Encara s'oculten les cremades a les puntes dels dits de tant jugar amb foc d'amagat i d'esquenes a casa? On peten els petards els nens aquest any? Al centre sentiu alguna cosa o què?

Ara no se sent ningú, i no sé si és perquè a totes les cases hi ha crisi o perquè s'han prohibit els petards i jo no me n'he adonat o perquè ara es porta més tirar els petards des d'un programa en xarxa i des de l'escriptori del nens i nenes rere la pantalla... Si és així, me l'he perdut.
A banda d'això, dies nutritius, de molta proteïna i greix anímic i com per passar de les llargues temporades amargues. El dipòsit sensacional és ple altra vegada.

He anat a passejar aquest matí. Per inèrcia, per res més. A la que he arribat al passeig he mirat a banda i banda. El dia ja amenaçava amb un sol tòrrid que treia el cap i t'obligava a escletxar els ulls. Seria a les vuit tocades o poc més. Hi havia més gent i més vehicles conduint que a la mateixa hora del mateix dia de la setmana passada. I quina diferència amb la tardor avançada o l'hivern o els dies grisos!
Sigui com sigui el moviment ha anat progressant setmana a setmana allà abaix des que hi torno a voltar-hi. És clar que sempre hi ha casualitats, però al llarg de tota la passejada d'anada i tornada he comprovat que avui n'érem menys que d'altres dies, de perduts o acompanyats per allà al passeig fent el que sigui que féssim i pel que sigui que hi anéssim. Menys tropa, menys caminants, menys esportistes...
I anava dient que he mirat a banda i banda i que m'ha semblat que ja tot havia canviat. S'hi respirava un altre ambient diria jo. Avui ja és la revetlla i a la platja i ja no només hi van les senyores que volen enfortir els malucs o corredors o ciclistes o passejants de gossos habituals o tota la resta de sectors minoritaris que encara no es poden pronunciar ni englobar com a tòpics. Ara s'hi respira un altre ambient allà abaix; un ambient d'estiu costaner, amb xiringuitos que es treuen les lleganyes de la mala nit anterior i es netegen les llargues fileres de cadires blanques una a una, com si fossin dents esperant l'àpat de les clients les nits d'estiu. Esperen la gent baixar i que arribin també les nits caloroses en que el cos ja demana d'estar fora de casa, d'escoltar la mar que no escoltem durant el dia de tanta gent, d'olorar la sal, a la platja o al carrer fins la matinada mirant a la vida bategar amb poca roba al damunt. Un estiu lluny dels aires condicionats.... Prendre una copa amb algú que t'importi o es mereixi que t'importi, anar a sopar, a la platja o a passejar les nits quan una brisa suau i salada s'escola entre les files de façanes i arriba a cada carrer mariner del Maresme. I a la mar, a la platja, la música i la lluna filtrant-se entre els para-sols de seda imaginària. Que xuli, què poètic, no? Guau: La música nocturna i bona part de la gent reunida al carrer, a tothora, a plena matinada, asseguda als portals com abans, trobats tots a la vegada als mateixos llocs i al voltant d'una foguera. Revetlla.