Un equip, un tot: la glòria, l'eternitat

"Si perdeu continuareu essent els millors del món; però sí guanyeu sereu eterns". Pep Guardiola

Res del que jo pugui escriure avui des d’aquí podrà fer honor a aquest 2009 en tots els seus vessants. Ni les lletres seran mai tan tristes per descriure el càncer d’una Terra agonitzant, ni prou reals per escriure sobre aquesta crisi econòmica i social, ni prou dures per reflectir la ràbia i impotència als ulls dels milions de treballadors que no disposen de mitjans de subsistència per als seus. Igualment, tampoc puc aconseguir que quatre frases seguides i elogioses facin prou justícia per esdevenir el mirall final de la insuperable gesta històrica i heroica del club que dins meu batega amb força i que arriba a cada artèria, a cada minúscul capil•lar i, retorna amb la mateixa força i vitalitat per cada vena. No puc, no puc deixar de pensar i buscar equivalències amb l’èxit del Barça i la derrota del món. Què s’esdevindrà de bracet amb aquestes misterioses paraules del líder, del nostre picapedrer del futbol, aquelles que diuen que “el futur es presenta ara negre”.

A tot exèrcit o conjunt d’homes i dones li cal una peça fonamental per fer-los treballar plegats; sigui el seu capità, el seu coronel o el seu líder carismàtic i indiscutible. I és damunt les espatlles de líder on recau l’obligació de conduir les seves tropes pel sender de l’horror contra les inclemències del temps i dels infinits enemics. El líder ha de conèixer l’horror, per trobar el camí de sortida, el camí que condueix a l’èxit o la derrota després de la batalla, el camí de la glòria. L’admiració de moltes grans gestes de la humanitat va sovint lligada a un líder inoblidable, irrepetible, inintercanviable. Un líder que aconseguí i aconsegueix en cert moment de la història la tasca més difícil de totes i alhora la més admirable: aconseguir, assolir, culminar la unió del món, d’una nació gran o petita, d’una comunitat, d’un equip, d’un petit o gran grup d’homes o dones. Res és ni serà mai més difícil que trobar aquella petita peça que aconsegueix que la maquinària funcioni a les mil meravelles. Res és més impossible que ser aquella peça rígida i flexible alhora, aquell líder que, sense lligar-se al treball i la confiança d’un grup d’homes i dones disposats a treballar plegats, no seria res més que un home o dona més

No val a desmerèixer MAI el treball dels que són liderats, com no val a vanagloriar MAI un element sobre l’altre. En un grup, en un equip, en un exèrcit victoriós la glòria no és tan sols d’una peça concreta que fa l’escac i mat contra el rei, doncs abans d’això els peons, els alfils, les torres, els cavalls i la reina han treballat plegats per idear l’estratègia global, la que és beneficiosa per a tots, la que condueix a la glòria anhelada per tothom.
Alhora, MAI es desmereixerà una peça pel seu teòric poc valor, ni es vanagloriarà una altra igualment pel seu teòric major valor damunt la primera. El grup, la unió, l’exèrcit invencible és el conjunt, és l’equip a una, és tots per a tot. I és també la mirada dirigida al triomf, a la il•lusió, sense pedanteria però també sense reserves i amb confiança en si mateix; perquè és el triomf l’únic que busca el conjunt del grup, líder inclòs. És per això que crec que esportivament molts culés hem vibrat com mai aquest 2009 amb aquest equip, perquè és perfecte, perquè ha sabut trobar l’equilibri perfecte per ser considerat el millor EQUIP del món. Però també hem patit tots en l’any de la crisi, en la misèria del dia a dia, en aquesta grisa silueta diària la falta de líders vàlids, líders que simplement vulguin ser això; la peça que falta a una societat madura, lluitadora i treballadora. On són els líders de veritat per la vida real?