Vesprada interessant. Deixem-ho així. M’estalviaré les cabrioles, corredisses i maldecaps derivats amb l’acte d’aconseguir la clau del local per plantar la televisió, el DVD, els papers varis, el moneder, el cava, les samarretes i la resta de material per la paradeta. Però siguem sincers, si m’ho estalvio és perquè JO en tinc una gran part de culpa de tot això, per la simple condició d’imbècil rematat, i no m’agrada gaire la condició de culpable, la d’imbècil no m’importa tant, això ho sap tothom, però la de culpable... Ja m’enteneu. Prefereixo ser declarat culpable i defensar-me que no esbudellar-me jo mateix.
Però bé, seguint en tema, canviant de paràgraf i centrant-nos ja en aquesta malnomenada “vesprada interessant”, he de dir sobre aquesta que ha estat tal per dues raons. Una, per la meva estupidesa i anormalitat mental eterna, que m’ha portat a presentar-me allà sense anorac i, per tan, amb el pensament dirigit en la calidesa de l’interior del bar rere meu, els seus cafès, infusions i cacaolats calents. Dues: perquè algunes reaccions dels que hi passaven mentre sostenia gots de cacaolat em deixaven glaçat, com el d’aquella senyora amb cara de corb, nas de lloro, mirada d’àliga i cames d’estruç que ha fumut una estrebada del braç del nen que l’acompanyava quan el menut s’ha quedat eclipsat uns segons davant la pantalla i, la coronel de torn ha sabut de seguida el que en ella s’hi reproduïa. N’hi ha hagut més de reaccions negatives, però cap de tan evident i – diguem-ne- “de tan mal gust”. M’ha fet sentir una mena de leprós pel simple fet d’estar allà, de jueu, de negre, d’homosexual de les seves respectives èpoques. Algú odiat per simple ignorància i falta de tolerància. Refusat, maleït, fet blanc de tots els mals del món. El dimoni pelut en estat pur. No ho he acabat d’entendre, i això m’ha travessat el cor, m’ha enfurismat. M’he vist obligat a seguir pensant igual, a reafirmar el meu punt de vista, a seguir lluitant a pesar de saber del cert que mai podràs ser comprès per tothom. Per simple orgull.
Però m’he auto-complagut sarcàsticament deixant per impossible, per uns moments, el fet que tots els contraris a aquests ideals meus pensaven més, i que m’havien decebut del tot a la fi. Ells mai serien capaços de pensar, de cercar la porta del darrere, la trampa legal per sorprendre’ns i potser apunyalar-nos definitivament sense aparentar ser simple odi i intolerància. Eren ells els que bordaven, i no nosaltres com havien apuntat dècades enrere i encara ara apuntaven. No, no els he respectat per uns instants, perquè per respectar de veritat algú abans cal sentir-se respectat, una cosa que no notaves en la seva mirada. No hi havia respecte en aquells ulls d’àliga, ni en molts altres ulls que per allà passaven. No hi havia curiositat, ni aparent interès en conèixer un punt de vista amplament acceptat per molts catalans. Es limitaven a ignorar-nos, a refusar-nos, a menysprear-nos, a maleir-nos, a no voler entendre’ns. Creien en una cosa, això era innegable i no es podia criticar. Tothom tenia dret a creure en alguna cosa, però jo creia que també era necessari dubtar a vegades. I ells no dubtaven mai, no pretenien dubtar ni fer-se preguntes. Per a ells les seves creences eren una religió, quelcom sagrat, la gran merda adorada sense dret a dubte ni a moció. Tenien la seva pròpia manera d’entendre el món, però no volien contrastar-la amb cap altra. Ells es limitaven a odiar-nos sense més ni més, això els hi ensenyaven i així es comportaven. No tots eren així, esclar que no!, però aquests eren, precisament, els que donaven mal nom a la immensa majoria que sí era humana, comprensible, oberta i tolerant. La minoria eren radicals defensors de l’estat de l’estat de les coses, simples reaccionaris. Es sentien atacats quan la resta es defensava, sent ells sempre els atacants. No ho entenia. No ho entendria mai, i potser tampoc li faria entendre mai a ningú. Cadascú a la seva.
