Escombrar cap a casa

I pensaves l’altre dia – en relació a certes opinions d’articulistes i de certes cartes al director aparegudes als diaris -, que cadascú escombra cap a casa seva a l’hora de queixar-se. Cada escrit que produeix un subjecte és el resultat d’un llarg tempteig fins que arribes – com a mínim en un percentatge acceptable – al resultat que n’esperaves quan vas asseure’t a l’escriptori disposat a treure’n l’entrellat. No per res tens temps per endreçar paraules, expressions, personatges i l’animalada de la introducció-nus-desenllaç, regla ferma on n’hi hagin a l’hora d’escriure... No és així però en els comentaris orals, o fins i tot al bloquet aquest, o als sms, on es premia la sagacitat, la rapidesa d’actualització o la confidència a qui va dirigit el comunicat.
Doncs això, que pensaves l’altre dia, a raó dels ja citats comentaris d’articulistes i les cartetes al director dels diaris, que tothom escombra cap a casa seva. Per què? Perquè cada individu és un partidisme en si mateix, és com és i per tan, té aversió natural de la seva ombra, del seu contrari. I a raó de què t’empatolles en tot això? A raó del mini merder Barça-independència-Catalunya-Arenys de Munt d’aquestes darreres setmanes, que no ha anat a més perquè saps que parlar d’aquestes coses acaben esquitxant a tot Déu i per tan, no interessa tampoc a ningú. Es llença el ganivet o el dard enverinat i desapareixen. Simplement.

I al que anàvem: S’ha amagat mai el president que més èxits ha recollit en la història del Barça de les seves inclinacions nacionalistes i independentistes? No, fet que és d’agrair per molts i també per servidor, que pensa que ja tocava; però cal recordar que no desperta la mateixa simpatia per a d’altres, que senten – o diuen sentir – la mateixa passió pel club dels seus amors, quan tothom sap que si un club té tants milions d’aficionats i és tan plural, difícil serà que sentin e-x-a-c-t-a-m-e-n-t el mateix un aficionat o soci de Vic que un de Valladolid per molt que els hi agradi el futbol, el Barça i no es noti cap més diferència que l’accent al cridar “GOL”.
I dius això, perquè el mes de Setembre ha estat mogut en relació a aquest tema. Sí, mogudet i perquè hi hagut tangana de la bona per arreu a causa de l’11 i el 13 de Setembre – aquest darrer dia, per als que ràpidament obliden, fou el dia de la consulta d’Arenys de Munt, aquí al costat -. I vaja, que la opinió generalitzada de tots els comentaris que vaig llegir respecte a que el president del Barça participés a la marxa pel dret a decidir, foren desfavorables. Per regla general, el que no entenien aquests comentaristes i lectors, era que el senyor Laporta, essent president d’un club que representa a tanta gent i de tants llocs diferents tingués aquestes inclinacions i estigués a primera línia d’una manifestació de caire independentista – o com els hi agrada dir a alguns, SEPARATISTA -. Li reclamaven doncs més pluralitat a les diferents sensibilitats dels socis i simpatitzants del club blaugrana. No casar-se amb res ni ningú, doncs feia partidisme que no venia al cas des d’una posició que no calia desprestigiar.
I bé, no hi hauria problema per a tu en acceptar el punt de vista d’aquests lectors i redactors professionals si no fos perquè t’escama que no haguessin censurat d’igual manera el molt honorable president de Catalunya quan va decidir desprestigiar la consulta d’Arenys de Munt. Per què, a veure, el president del Barça NO POT fer bandera de l’independentisme i el de Catalunya SI POT deixar per terra aquestes idees? És que potser a Catalunya no EXISTEIX un sector declarat obertament independentista? Sí, existeix i creix. I doncs perquè no el representa ni el valora ni el respecta el molt honorable senyor Montilla? Es que potser no està aquest sector als ajuntaments? A la Generalitat? Als consells comarcals? És que els independentistes son una vergonya tal per a la nostra nació – en procés o inexistent per a alguns – que cal menysprear-los o què? No són una realitat agradi o no? Aquesta doble vara de mesura vindria a dir que servidor – i demés servidors -, pel fet de ser independentistes, no estan representats pel president que és tal gràcies a un grup polític independentista? Pots acceptar-ho, val; però creus que o tots moros o tots cristians, i no et refereixes a religió precisament, que no t’interessa gens. Penses això: No teniu vosaltres un molt honorable menyspreador de l’independentisme? Doncs tu i d’altres teniu el molt honorable president del Barça defensant-lo. Així que tots contents, bon vent, i barca nova.

I si arribéssiu a quedar entesos tots en el que és o no raonable o ètic fer, en com és raonable o ètic actuar, quedareu també entesos en que quan algú transgredeix les normes no escrites, - i per tu és tan lamentable la postura d’un com la de l’altre – doncs cal també enumerar tots els violadors de normes, i no tan sols un. No heu de denunciar o censurar només l’actuació del que no us escombra cap a casa, sinó fer el mateix amb el que sí que ho fa.

I de futbol i política en parlem un altre dia. Ja sabeu, quan les seleccions nacionals de futbol, bàsquet, hoquei i els campionats de petanca no aixequin banderes que ofenguin a no admeses però reals nacions dins la nació, quan tan sols es premií i reconegui l’esforç dels esportistes i no la petulància patriòtica. Perquè mentre això passi, vol dir que la política nacional no està ben encaixada encara. És més, que és un joc d’ous. I mentrestant – ho sento -, seguirà existint política a l’esport. L’esport, a hores d’ara, és política 100%. I si no és cert això darrer em menjo el meu coi de gorra.
Sense all i oli.