Un covard

“Un pagès, un caçador, un soldat, un periodista, fins i tot un filòsof es podrien fer enrere, però res no pot acovardir el poeta, perquè actua per amor pur”. Thoreau,

Conec força gent que creu i afirma – potser sense donar-hi gaires voltes - que fer bé una cosa que no comprenen o no s’han plantejat mai a intentar és qüestió d’un do innat. Expressen una mena d’admiració ensucrada envers la persona afalagada mentre que aquesta darrera no sap si creure-s’ho o aprofitar-se’n. Amb perdó pel llenguatge, a aquests els enviaria a la merda ràpidament si no tingués per costum callar tan sovint com puc. Jo no tinc ni idea de tocar el clarinet, però dono per fet que per molt que ho odiés després d’un parell de classes ja en sabria més que no abans de no saber-ne gens.
Crec sincerament que tothom pot aprendre a fer més que correctament allò que li agradi de debò, perquè a diferència del que li pugui interessar per altres fins, no veurà únicament el resultat que anhela, sinó que quedarà encantat per tot el que el que descobreixi de camí al resultat. No acostuma a ser fruït de la casualitat allò que les persones reconeixen i admiren. Hi ha un munt de caràcters i personalitats, tants com persones, i crec jo que ningú neix especialment dotat per res en concret sinó que les tendències, marques i influències ens marquen tota la vida fins que, un cop al sot, ja ens poden jutjar per l’obra completa.
Ara, qui està realment disposat a sacrificar el seu temps, LA SEVA VIDA, en un resultat que es manifesta en aparença llunyà i incert? Només els ambiciosos i els enamorats. Els primers perquè la cobdícia o l’anhel de poder els enlluerna de tal manera que tan sols empren els seus esforços en imaginar el moment de refregar-t’ho tot per la cara. Els segons, perquè sentint quelcom tan profundament són incapaços de veure més enllà i acaben per dedicar la vida a la recerca de l’objectiu, aturant-se davant de cada arbre que marca el camí, en cada fulla que ha tocat la mà estimada. No pensen en el temps perdut, perquè observen i assaboreixen tot el que gira al voltant del que desitgen i s’acaben oblidant de la resta del món.
L’única professió que admiro des de la distància i que realment envejo com un diablet endimoniat és la dels poetes. Viuen amb l’anima i essència i no amb façana. Somnien amb l’èxit els poetes, és clar que sí, com tothom, però també els hi queda més lluny que a la majoria. Un poeta que només pretengui ser-ho sense gaudir-ne ja pot preparar-se per al calvari i per una llarga marxa pel purgatori. Quina altra professió dedica més esforços a l’observació, a captivar instants, a fer-te viure de debò? Proveu-ho, dediqueu uns anys o uns mesos de la vostra vida a fer quelcom per gust i no per diners. Us morireu de gana, sí, va amb el paquet, però també viureu de debò i més tard ho enyorareu.

I jo ho provaria. Ara, que a diferència de la majoria, jo sóc un covard.