Pocatraça

“A en Harry el veien perquè era un vagabund. Això els feia sentir superiors. Necessitaven aquesta sensació.”. Bukowski.

No fa gaire vaig llegir a algun racó que no recordo que era deplorable nodrir-se d’experiències i vivències pròpies o properes per escriure encara que un les dissimuli i prostitueixi. El primer que em va venir al cap és que aquell era una raonament que ben probablement podria haver sorgit d’una ment que té una imaginació envejable, tot i que a l’hora de narrar, tindrà els mateixos problemes i entrebancs per plasmar allò que imagina damunt un paper i que s’anomena tècnica. Potser, vaig pensar, estarà condicionat per la frase “La realitat supera sovint la ficció”. Potser també pensarà que dins l’art d’escriure només hi cap imaginació i no reflexió i disfresses per comunicar. No ho sé. Recordo que quan era petit era més imaginatiu i menys pràctic. Els contes eren tot fantasia i no peces preses d’ací i allà i encaixades sovint grollerament. Suposo, ara que sóc més gran i més pràctic i menys imaginatiu, que amb tants d’anys enfrontant-me a la realitat, ja no sé veure més enllà. He perdut l’esperit i l’essència. M’agradaria ser més imaginatiu, però m’allunyaria massa de la realitat, que em portarà tota una vida intentar entendre. També podria pensar-se que sóc ambiciós, però ho dubto molt. Sóc molt orgullós, això sí, però com diferenciar una mirada orgullosa d’una ambiciosa? Suposo que a la primera tan sols li cal reafirmar-se, mentre que la segona necessita desprendre’s d’allò que és.
Per altra banda em preocupa poc. Sóc més dels primers, cert, dels que prostitueixen, ho confesso, em confesso. També confesso (tot i que no cal fer-ho) que tampoc tinc bona mà per a això. Sóc maldestre i pocatraça. Una altra cosa és si em produeix més o menys plaer entretenir-me unes hores a teclejar o a jugar a la consola. Prefereixo el primer, sí, però no hi ha empresa més utòpica que intentar agradar a tothom.