Tria decidir, encertaràs

“El mayor elogio que me dedicaron en toda mi vida fue cuando alguien me preguntó qué opinaba y esperó mi respuesta”. Thoreau.
Caic sovint en aquesta mena de trampa: Provar de subjectar el que escric amb pensaments o escrits aliens. Sovint he sentit que els que abusem de màximes som uns pedants de collons. Ja sabeu, gent que pretén mostrar-se cara a la galeria com una mena d’erudit, però mai ha estat aquesta la meva intenció si realment us interessa saber-ho, perquè sé què sóc, què no sóc i sé, igualment, que ni jo mateix apostaria per la meva erudició sabent que treballo en un sector en el que dutxar-se al final de la jornada no és una opció, sinó una necessitat. Vaja, que la meva única intenció és la de compartir certes frases que he apuntat en llibretes des de fa anys i rescato quan involuntàriament relaciono amb algun afer al que m’agrada donar voltes.

Entrant en tema; no és cap secret que aquest matí es celebrava la reunió aquesta de “canetdecideix” al centre parroquial. Probablement alguns hi heu anat, i casualment jo també perquè encara ara gaudeixo dels darrers dies de vacances i també perquè un bon amic va comentar-me de treure-hi el cap doncs volia saber-ne alguna cosa més.
Presentats entitat i col•laboradors, llegit el manifest i establert un tranquil•líssim i coherent torn de preguntes a banda de l’espontani que cada certs segons s’havia de fer veure – o sentir - al meu darrere, les impressions que un s’acaba per endur a casa són optimistes per una banda, pessimistes per l’altra i molt i molt variades. No és cosa fàcil muntar una entitat així i donar-hi suport a títol personal. Ho admiro, val a dir-ho, doncs sabeu perfectament - i a partir d’ara tot el que segueix entre cometes seran les idees esmentades d’anònims espectadors durant el torn de preguntes - que “existeix una mena de por entre la gent a sortir de l’armari”, que els organitzadors van “a deixar els fulls als comerços i el botiguer o botiguera diu que evidentment hi està a favor però que li espanta el fet de tenir els papers damunt el taulell i del què en pugui dir el client”, que “és esperpèntic tenir por quan fa més d’una trentena d’anys que la figura de l’absolutisme espanyol està sota un roc de tona i mitja”, que “és increïble que encara ara ens reprimim a l’hora d’expressar la llibertat de les nostres idees quan altres anys enrere van lluitar – i morir – perquè gaudíssim d’aquest dret”...
És impensable - qüestió de fantasia increïble – a hores d’ara, imaginar que aquest tipus d’entitats i associacions puguin ser invocades pels que són contraris a idees independentistes. Ja s’ha dit aquest matí allà que “als que en són contraris ja els hi està bé el funcionament de les coses ara per ara”, per això no es mouen ni en donen suport de cap mena. Però és precisament aquest el raonament essencial el que jo em faig: És lícit, moral – o ètic si voleu - decidir per la resta? És a dir, és raonable la postura del que s’allunya o refusa una consulta ciutadana i democràtica perquè ja té el què vol i no en vol discutir més amb els que estan en contra? És tanmateix lícit, moral i ètic -altra vegada- anomenar demòcrates als que refusen l’acció més bàsica de la democràcia com saber l’opinió del poble? És correcte dir aleshores que els antidemocràtes són aquells que promouen la consulta per oferir l’oportunitat de que tothom s’expressi o, que en canvi, ho són els que s’enroquen en la seva postura i al no saber explicar els beneficis del seu punt de vista titllen de bàrbara, indecent i il•legal la proposta d’una simple consulta? Crec que s’explica per sí sol. Qui no gosa preguntar és perquè no està preparat per respostes diferents a la pròpia i, per tan, té tan de demòcrata com el pitjor dels absolutistes.

“Per què s’esdevé que la llibertat sigui per a molts un objectiu anhelat i per a d’altres una amenaça?” Erich Fromm, La por a la llibertat.

I tornaria ara a la frase que encapçala l’escrit, però m’ha sortit ara una del senyor Fromm – ho sento -. A més, dubto que sigui necessari de repetir-la i explicar-se més, sóc jove i encara no he perdut la fe en el seny de les persones.
No es tracta doncs això d’una creuada més en favor de l’independentisme. Cert és que ho promouen en gran mesura associacions i persones favorables a la independència i que no és difícil imaginar quin seria el meu vot, però aquesta és la lectura superficial perquè la qüestió va molt més al fons. Es tracta precisament de la llibertat d’acció del poble, de fins a quin punt ens creiem o no demòcrates i lliures. Una llibertat d’acció que actualment està abolida per unes lleis injustes que diuen – en altres paraules – que el poble només expressarà la seva opinió a les preguntes que l’estat central li interessi preguntar. Així doncs, el poble no pot preguntar-se a sí mateix res? No seria un exercici de consciència plural i ciutadana com la que un mateix individu es fa quan es pregunta a sí mateix si li convé tal o qual?
Doncs d’això es tracta, tan sols; d’intentar refrescar-ho a la gent, al poble, perquè recordin altra vegada que són ells els que han de tenir sempre la darrera paraula en tots els canvis que els han d’afectar directament. Perquè avui és una consulta sobre la independència que ja s’ha debatut sovint, però un altre dia pot ser un referèndum que ens porti a decidir si s’entra en guerra o no amb “X” o “Y”. Em sembla recordar què, anys enrere, va passar una cosa semblant. I a la gran majoria no ens va agradar que decidissin per nosaltres. No ens hagués agradat que preguntessin la nostra opinió? Que haguéssim decidit? Què en pensàvem aleshores de que decidissin per nosaltres? Si no et deixen decidir, frisaràs per fer-ho; i si t’ho deixen fer i passes, és que no vols fer-ho. Tria decidir, encertaràs. Només pots equivocar-te en el resultat.

“Yo creo que debiéramos ser hombres primero y ciudadanos después. Lo deseable no es cultivar el respeto por la ley, sino por la justicia. La única obligación que tengo derecho a asumir es la de hacer en cada momento lo que crea justo”. Thoreau, El deure de la desobdediència civil