Sobre tot allò del que no has d'escriure

Allò que et vingué al cap ahir a la tarda: “Caldria que vigilessis més a qui dones la direcció d’aquest bloguet”. Com més silenci i interferències hi hagi aquí menys hi pensaràs i, per tan, més lliure de fer el que et roti et sentiràs.

Allò que penses avui: No escriure sobre escriure, que és la fallada més natural, l’error del principiant (que ho sóc), del que no veu més enllà dels seus nassos. Aquesta és la trampa en la que caus i cauen aquells que xerren, xerren i xerren sobre allò que els hi treu la son, sigui el subjecte exemple un paleta, una advocada, un cambrer o una escriptora. I el problema és que molt sovint, als tercers als que ho expliquen, els hi importa tres raves fregits. I no sempre aquests darrers són prou sincers per dir-t’ho a la cara, i aleshores, simplement, es fan tan fonedissos com poden perquè no els donin més la tabarra. Desapareixen del mapa. I tu no pots pretendre atabalar el personal sobre les teves dèries si no estàs disposat a ser atabalat per les seves, que bé podrien tractar de claqué avançat, de com jugar bé a la petanca o de com tenir èxit en el cultiu massiu de la remolatxa. Aficions i feines que respectes però que t’interessen tant com que t’arrenquin una ungla en viu.
Tot i així, no és aquesta una bona tàctica que un pot posar en pràctica quan li sobrin amistats? Sí, sí i sí...
I ara ja has arrencat, i comencen a fluir pensament, records, tècniques i allò inexplicable, potser màgia, que t’obliga a colpejar tecles i tecles...

Recordes que un autor, un bon autor, deia que cal primer estimar allò que fas abans de treure’n partit, i per suposat no esperar-ne cap rèdit d’entrada, que això darrer és la trampa. Tot és hàbit, tot és tècnica, tot és costum i tot és amor a la fi. Escriure també. Afegeixes a això la idea de la història d’històries, que diu si fa no fa, que cal gaudir també del camí - fresat o no- que t’ha de conduir al teu objectiu, a Ítaca. Ningú neix ensenyat i etc, etc, etc...
I ara una d’en Fante que t’encanta, cabró: “Vaig fer cap a la màquina d’escriure i vaig asseure’m. La meva idea era escriure una frase, una sola frase perfecta. Si podia escriure una bona frase podria escriure’n dues, i si podia escriure’n dues podria escriure’n tres, i si podia escriure’n tres podria escriure eternament”. Bona definició del pas a pas, de l’esperança de que tot té un començament i un final, de que la paciència és virtut i que la impaciència condueix al fracàs... Però ja ho deies abans amb altres paraules. Si recordes aquesta frase és perquè a tu et va commoure quan la llegies, perquè et va cridar l’atenció i perquè tothom pren d’un escriptor o escriptora allò que li interessa i deixa passar la resta. És lògic aleshores, que en el teu cas, apuntis frases que parlen del camí que has decidit seguir. I si arribaràs o no a l’objectiu final, és indiferent; perquè ja gaudeixes de la travessia. És el que et faltava quan només veies aquest final.

El que seria un error – en el teu cas i si vols que algú llegeixi quelcom que escriguis –, fora plasmar tota la il•lusió i empenta que et mou a escriure en precisament això, en la simple descripció de la il•lusió sense gens de teca. Pràctica és el que busques i practicar és el teu deure mentre siguis en camí. Trigaràs més o menys, però no hi ha cap més secret.

A banda és clar d’alguna cerveseta per treure’t la vergonya davant la pantalla...
...i de reescriure...
...i de tenir paciència...
...i de llegir, llegir, llegir i llegir...
...i...

I per cert: Als ídols cal saber deixar-los en pau. Siguin vius, al cel, a l’infern o a on redimonis hagin acabat. Un ídol teu que no anomenaràs perquè prefereixes no es remogui de l’olla on para a l’infern, deia això sobre Hemingway: “Sabía como escribir una línea. Era puro gozo. Las palabras no era abstrusas sino cosas que hacían vibrar tu mente. Si las leías y permitías que su hechizo te embargara, podías vivir sin dolor, con esperanza, sin importarte lo que pudiera sucederte”.
Descanseu en pau, fills de Satanàs!, tard o d’hora vindré de visita...