al.legories (la història de mai acabar)

L’altre dia vaig assabentar-me per la ràdio que s’havia obligat a retirar un vídeo de la pàgina web del Valencia C.F. Es tracta d’un muntatge en forma al•legòrica per tal d’animar l’afició i convertir Mestalla en un fortí el dia del partit contra el Barça (que va sortir bé, per cert). Una veu sobreposada a les imatges introduïa, per posar un exemple “ESTO ES MESTALLA!”, per comptes del “ESTO ES ESPARTA” de l’original. Us en fareu una idea, si és el mateix que he trobat jo. És un estil d’APM?, a excepció de que la veu que narrava el missatge era introduïda amb calçador i creada per l’ocasió. Però el problema de fons per a molts, segons comentaven a RAC1, era que s’havien mesclat imatges de partits anteriors disputats pels dos equips en que apareixien dures entrades dels jugadors Xes contra jugadors culés. I a l’inrevés també, m’ha semblat a mi. Però vaja, que no sé qui fou que decidí que podia suscitar odi, perquè el resultat fou retirar-lo de la plana web del club.
Però no es d’això del que volia escriure. Es tracta només d’un exemple que em va perfecte per parlar de les al•legories o les metàfores. Per això posaré una màxima que he tret de “El oficio de vivir”, de Cesare Pavese: “Dificultad del arte: dar como sorpresa cosas bien conocidas”. Deia que l’exemple anterior em va perfecte per la raó que amb imatges d’una peli d’èxit i que una gran majoria de gent ha vist, l’autor o autors del vídeo mencionat volgueren atorgar-li un missatge èpic amb un muntatge que poc importa ara si resultà encertat o no. I com ja comentava abans, era molt en l’estil dels muntatges que apareixen a l’APM?, a diferència que aquests darrers no introdueixen veus pròpies, sinó que juguen amb la infinitat de material del que disposen, busquen i troben. Un treball de “xinos” en diria la meva iaia de forma mal dita i amb barbarisme inclòs. Treballen al meu entendre “al•legòrica o metafòricament” oferint un nou sentit a les coses. Segueixen doncs el principi de la màxima dita de l’escriptor italià ja mencionat. Dic bé?

I perquè tota aquesta palla mental? Perquè he llegit un article aquest matí al diari Avui d’un tal Josep Maria Casasús (la meva ignorància no em permet fer una lleugera ressenya d’aquest columnista, i m’ha fet recordar una altra frase d’un altre escriptor (en aquest cas del mateix autor de la frase que intenta definir el bloquet aquest sota el títol). Anava així si fa no fa: “La gente toma de un escritor aquello que le interesa y deja pasar el resto”. El columnista del diari deia pràcticament el mateix amb altres paraules, i que es resumia amb la frase destacada i amb la que començava l’escrit: “Hi ha tants Darwin com lectors de L’origen de les espècies”. Resum de tot aquest merder: que tot depèn de la interpretació que donem a allò que veiem, sentim, llegim o demés. Un missatge pot ser interpretat de tantes maneres com persones disposades a interpretar-lo i extreure’n una conclusió. Si jo no sé resumir allò que pretenc explicar l’escrit resulta llarg, i es redueixen les possibilitats de ser llegit; però, a l’inversa, si escurço les metàfores i els exemples que em ballen pel cap i no estic segur de quin és l’adequat, és redueixen també les possibilitats de fer-me entendre i que algú ho deixi passar al no trobar l’exemple o metàfora adequades que s’acostaria a la seva pròpia individualitat. Una trampa més a l’hora d’escriure.

Deixem de banda de si servidor creu si és pràctica o no l’eina de l’estatut aquest passat com cent vegades pel ribot de Madrid i que gens s’assembla al que uns van votar “sí” i altres “no”. També de si és lògic que ara surtin (al T.C) amb la cantarella de que fins a finals de l’any que ve no prendran una decisió respecte al que no els interessa a ells però sí a nosaltres, perquè això és la història de mai acabar, això he conclòs jo. Coneixia un element de la família que alegrement va votar “sí” perquè no es veia amb prou cor d’arribar a palpar el seu somni de llibertat total i esperava – com a mínim – veure les coses canviar abans d’anar-se’n a l’altre barri. Una conclusió molt respectable per a l’element citat, tot i que fa vuit mesos que també respectable i alegrement cria malves al cementiri i no ha vist aplicat el que li semblava el camí més assequible i pràctic. S’ha entès doncs que concloure, encertada o equivocadament, ho sap fer tot déu. Jo concloc aleshores que això no s’acaba mai i ja dubto que ho vegi enllestit abans que el cabell no se’m torni completament blanc. És més, m’hi jugaria un pèsol a que abans se’m torna el cap blanc a base de veure trucs de màgia que veure aplicat completament el que la majoria va votar “sí”.

Així que bé, si un viu aquí i pateix el que aquí es cou controlat des de l’oest, caldrà que desenvolupi - si vol conservar la salut i no convertir-se en una figura amargada – la virtut de la paciència. Evitar la figura del català emprenyat. Dic bé oi? Un altra idea per fer front a aquest joc d’ous que ens serveixen cada dia de postres bé podria ser el sentit del humor, que tot ho relativitza i no deixa de ser una forma al•legòrica de veure el que ens afecta. Una altra màxima que em ve ara al cap i que comenta un dels personatges de la peli “Cube” mentre són atrapats allà dins: (...) es como tu dijiste; baja la cabeza, simplíficalo todo y sólo mira lo que tengas delante, porque nadie quiere ver todo el cuadro”.
Val, jo no ho sé fer això de simplificar (és evident si us fixeu en com de llarg m’ha quedat això), tampoc sé pensar perquè pensar és complicat i avorrit. No hi ha pitjor manera de passar el dia sinó pensant, això deia en Groucho al llibre “Groucho y yo”. Deixo això de pensar als que cobren per fer-ho o a aquells que els hi resulta graciós. Si tenim en compte la meva mandra per pensar, s’adonaran que els pocs posts que he anat deixant aquí ja estan inevitablement influenciats per l’època que m’ha tocat viure i les meves inclinacions personals. No veig necessari pensar més. Uns interpreten d’una manera i d’altres d’una altra. Penso el que crec just, i crec que estarà tot dit quan al•legòricament tornem a una part de la peli 300 i cadascú conclogui – segons les seves inclinacions i preferències de colors – a la seva manera. Quan analitzi quina part del cervell se li activa al visionar l’èpica escena, quins records, quins sentiments...

Qui sap... Potser un dia, de forma al•legòrica, hi haurà algú que avorrit, substituirà la frase final (o tot el discurs) per: “Donem les gràcies als Arenyencs i als seus valents ciutadans. A per la utopiaaaa!”. De fet ja es feren un munt de comparacions entre Arenys de Munt i el poble que comandava Abraracurcix en l’imaginari d’Uderzo i Goscinny. Esperançador, no?

300, escena final

I sí, com al•legoria és vàlida, però no deixa de ser una palla mental per als que van deixar l’esperança oblidada al baül dels trastos inútils. O potser una simple escena èpica i admirable de cinema per a tots aquells que veuen el vídeo en el seu idioma i no saben trobar hipocresia, ni barbàrie, ni tirania en l’al•legoria d’un estat que és i sembla que sempre serà una màquina de crear independentistes. Perquè a ells ja els hi està bé tal i com és. Desesperant, no?
La història de mai acabar.

(2 entrades de vídeo esborrades el 27/11/2009 a causa de la seva "desaparició" del "iutube")