“Em trucaràs després?”, pregunta ella. “Sí, esclar”, li contesto. “Un petó”, diu, com acomiadant-se. “Val... adéu”, decreto.
Sí, Adéu... Adéu, adéu noia, bufona!, adéu adéu una estona, malson!, penso, mentre amb el dit premo la tecla vermella i ja suada del mòbil. Aleshores ho sé: No la trucaré, no la vull trucar, no hi vull parlar.
Hi penso uns segons, en ella, en mi, en la tecla suada... Va tot junt això. Ja no estic a gust sentint-la, no estic a gust sentint-me a mi mateix parlar amb ella, no estic a gust notant sempre la tecla vermella suada. Fa molt que tot això deixà de ser interessant per a mi. La noia, la família, la feina, els col•legues, la vida... Fa mesos que la gent parla i jo m’esforço en escoltar. M’esgota. Ella m’explica el mateix cada dos per tres, la mateixa rutina, la mateixa ruïna embolcallada amb llacets de diferents colors. Un dia és verd, un de negre, un instant blau, el següent vermell, el proper groc... I així sempre, però el de dins, l’essència, és sempre la mateixa. No ho vull sentir, no vull parlar més, això és tot. Mai m’agafa de bones. Potser, amb una mica de temps... No ho sé, no sé com explicar-ho. Mal assumpte, mala peça al teler. No la vull trucar.
Pluja forta, gruixuda, poderosa rere el vidre. Força pluja a fora. El cel és un cúmul de tonalitats grises que descarrega ràbia líquida i furiosa damunt els arbres, les plantes, l’asfalt, la sorra, els paraigües i els caps no protegits. Imagino malsons, lletres de banc, factures, cadenes, excuses per llibertat i horaris. Compromís. M’imagino a mi mateix mentint, mentint-la cent-cincuanta-dues vegades al dia. Contestant sempre la mateixa pregunta, dient una vegada rere una altra: “esclar que t’estimo”. No pot ser bo. Ja ho he provat i no es bo. Tria malament una sola vegada i et sentiràs culpable i buit la resta de la teva vida. Ningú vol ser culpable de res més que de la pròpia felicitat.
Demano ratafia, però no en tenen. El cafè l’acabo ràpid i em dedico a fer petits xarrups, garrepes i irrisoris a una copa amb un quart de Calisay, però no el mateix Calisay que jo recordava. Aquest és un reflex enganyós d’aquella ampolla que vaig tastar a ca l’àvia fa dos Nadals, una de les que molts anys enrere encara s’embotellava a Arenys. La mateixa ampolla amb aquells grumolls de temps al fons, la mateixa ampolla que quedà oblidada a l’armari quan a l’avi li arribà l’hora.
Gener, dia vuit, gris, plujós, rabiós. Això ja ho he dit. Onada de fred i d’aigua embolcallant una terra acostumada a la tebiesa tan en clima com en esperit. Rere una gerra immensa de cervesa que grollerament algú pintà fa dècades a la finestra observo l’asfalt del centre del parc mullar-se sense pietat. Tot xop i fred a fora, tot sec i càlid al bar. Però tan se val, tot i així jo em sento allà fora quan un calfred em sacseja igual, com si restés assegut en un d’aquells bancs d’acer negre i resistís les bufetades del vent damunt la roba xopa. És un parc com tants d’altres, sí. Palmeres, plàtans i molts més arbres que m’agradaria conèixer. Asfalt llis al centre i en forma de cercle, terra de color mostassa quan és sec i ben merdosa quan plou. Hi ha gespa que no és gespa, i reguerols de plantes verdes tan d’altes com de baixes, gens sensuals però molt vigoroses; són resistents, són com petits arbrets ancorats al terra, preparades per resistir el que se’ls hi tiri al damunt tan sigui pluja, vent, brossa, o orins de gossos i vòmits dels xavals tentinejant ebris i tornant del centre; dels que cerquen la porta de casa a les tantes de la nit. Jo també ho he fet.
Al fons hi ha aquell elefant blau amb una trompa en forma de tobogan, esguardat per una tanca de fusta baixa i estúpida. I també un fortí al seu costat; vermell, marró i amb torres i escales i un altre tobogan per escapar ràpidament del seu interior en cas d’emergència imaginada. Atraccions d’aïllament per a la quitxalla, que resta segurament ara que plou i també quan no ho fa tancada a casa, exercitant els seus dits amb el comandament a distància de la video-consola, amb els ulls com òrbites reflectint tota pantalla que troben encesa, eclipsats per petits móns paral•lels que no els deixa veure l’únic món que els portaria a desitjar conèixer-ne d’altres. Però ah!, també hi ha cartells que no sempre han estat allà. Cartells prohibitius. No els recordo existint quan jo practicava això que ara prohibeixen. Potser, com més anys passen, com més avancem, com més progressem, com més lliures ens diem, més s’han propagat les prohibicions. Pilotes, pilotes dibuixades als cartells, pilotes creuades amb una línia transversal vermella que inciten a cremar-los; però són metàl•lics, els cabrons. Ni tan sols els més agosarats poden evadir-se llençar pedres als fanals, doncs no tenen vidres per trencar, ni un. Algú els ha tret. Si no n’hi ha, no es podran trencar mai.
Aleshores massa records; recordo la infantesa, recordo quins arbres aparentaven ser pals de porteria, recordo quins fanals vaig trencar, recordo les cares de jugadors xics i anònims que allà estaven entre un quart de sis i vuit – i molt sovint fins les nou o les deu –. Recordo com fotíem puntades de peu a l’esfera de plàstic, com ens les fotíem entre nosaltres, com demanàvem escales per recuperar pilotes penjades a la font o com trucàvem als pisos sempre que les boles acabaven als balcons. Recordo començar sempre a zig-zag-zug, per elegir capitans, recordo ser dels darrers a ser triat pels capitans. Recordo també ser l’últim a ser triat. Era dur, jo era l’última opció, l’últim perdut, l’indesitjable, el darrer a tot. Recordo ser més tard el penúltim, l’avant-penúltim, algun dels primers també, quan ja entrenava i jugava a futbol al camp gran. Recordo alguna vegada ser capità, i dubtar, a l’hora d’elegir el primer, a qui li retorçaria i apunyalaria el cor per ser jo aquella vegada qui al triar diria: ets l’últim, l’última opció, l’últim perdut, etc.
Però res era més grat que ser penúltim o avantpenúltim, perquè significava no ser l’últim.
I dins el bar entren i surten persones. Tos homes, tots amb cafès i licors i cervesa i cigarrets i purs i veus gruixudes. I el coi de narrador de la tele que es sobreposa a tots, parla d’un tal Frodo, i quan estic a punt de girar-me per comprovar de què parla la puta pantalla sento “ximpanzé” i “Gremlin” i algunes altres coses que ho eviten de cop. És un documental.
Però a dins hi ha massa vida i no plou.
A fora hi ha també una paret que s’ha tornat ossuda. Un cadàver de paret. Al seu llom dues estelades gravades amb més anys que jo. Porpres i pobres, quasi esborrades. Sempre han estat allà. El temps les ha irritat, les ha fet passar per l’adreçador. Marques de guerra, de reconquesta, d’insubmissió, inconformistes. Estelades i MDT pintats, aquí quedeu, pobres i porpres, ja invisibles d’acostumats com tenen els ulls els que passen per davant de vosaltres cada dia. No les veuen, quasi no hi són, no importen ja a ningú. I plou, i plou, i plou i no es veu aquest ningú. De fet millor. No hi vull ningú, m’espatllaria el quadre, i en el quadre rere el vidre i rere la gerra de tinta, només pluja empesa pel vent; despentinant tot el verd que troba i de tan en tan, foragitant alguna fulla morta i marró que venç el pes de l’aigua absorbida i surt rodolant, dansant. Tot buidor, tot real, com la pròpia vida dels que diàriament tornen a casa i entre tanta companyia descobreixen aquesta solitud, aquesta buidor, les cadenes, un començament i una fi de tot. Els somnis espatllats, una caputxa negra i una dalla a la propera cantonada.
El vent pren més protagonisme. Una ràfega decidida i esclatant, com un llampec. Val, no hi ha llampecs al cel. Ni un. Però el vent és violent i en això penso, en una força natural que obligaria als vius a agenollar-se, a amagar-se, a inclinar-se, a sentir-se vius i fràgils i mortals de debò. I l’aigua! L’aigua s’estavella en diagonal contra la sorra i fa dibuixos damunt l’asfalt ja xop, línies rectes i tortes i ziga-zagues d’esquitxos que s’esvaeixen de seguida que el vent es pren un respir. I ara un pobre diable travessa el parc, la plaça. És el primer que s’hi atreveix, que s’hi enfronta tot encongit sota el paraigües. El primer en molts i molts minuts. Els pantalons negres li són curts, i entre aquests i les sabates marrons queden a la vista els mitjons blancs. Penso en guiris, en Tintín, en homes-ase-i-porc apilonats cada nit dins un bar, homes que buiden cerveses i combinats per oblidar la buidor fins l’endemà.
Els meus ulls segueixen fora, comparo la grisor de les portes de garatge amb la grisor del cel, els totxos granats amb el vermell del fortí de la quitxalla, les façanes blanques amb les de color salmó i cava i l’elefant amb trompa de tobogan amb aquella porta blava al costat de la paret ossuda. Els fanals sense vidres i els bancs d’acer negre i forjat els comparo amb aquest plom dins les meves entranyes.
Hi ha un pedrot amb el nom de la plaça esculpit, però m’és distant. El tinc a la vista, però tot i així és distant i imprecís rere la cortina d’aigua. Aleshores m’apareix dins meu, és una imatge clara. Més bajanades. Abans de les sis tots els fanals s’encenen, no hi falten bombetes, només vidre.
I una fulla morta, una altra, és empesa per una ràfega de vent. I corre i corre per l’asfalt mullat fins que la perdo de vista, fins que s’aturi, fins que es podreixi, fins que s’esvaeixi arraconada a la vista de qualsevol. Fins que ningú la recordi. Segueix el camí de les altres, és empesa pel vent.
Al bar, a dins, entren sis mones cridaneres i un beduí amb jersei vermell. S’asseuen al costat, demanen cafès i criden com si estiguessin molt lluny els uns dels altres. Parlen de necieses, d’obvietats, de loteries, de roba, de botigues, de diners, d’aquest món seu. Malparlen de coneguts, de caps, de parelles, de família, d’amics, d’aquests satèl•lits seus. Totes aquestes merdes. Però aquest només és un món, un món entre molts altres possibles. Cap de les mones, ni tan sols el beduí m’inspira ràbia, ni repulsió. És esgotament, només és esgotament. Per a això només cal descansar.
Sento el brogit clar del vapor escalfant la llet. No tinc fred, l’ambient és càlid i sec. Miro per la finestra, però ara no hi veig res més que una molèstia per tornar a casa, per seguir eixut fins arribar a la calidesa del refugi. Miro el telèfon mòbil, miro la copa de Calisay, miro la tassa buida. Torno a ser aquí, torno a estar entre el vent, al bell mig de la corrent de sempre estavellant-se’m a la cara; no volo, no danso, estic quiet. He de trucar-la, ja, perquè no hi vull parlar més. Per ella, no per mi. No sento res. Sóc una pedra, una simple molèstia en camí aliè. El vent no se’m endurà a mi, ella pot volar i dansar, i jo no puc esperar eternament al huracà. Millor demanar una puntada de peu, sí, una empenteta. Millor així, millor deixar-se caure, simplement, rodolant.
M’acabo el licor.
