un gran any

Feia fred, i no podia posar-me la ma a la butxaca perquè sostenia una copa de cava mig buida. Però jo volia posar-me la mà a la butxaca, així que vaig acabar d'un glop el que em quedava de cava i pensar en estavellar la copa damunt l'asfalt. Però finalment vaig desistir i deixar-la tranquil.la damunt la vorera. Vaig seure al seu costat i mirar enlaire, amagat rere un Hiunday, esperant descobrir-hi què?
Hi havia un cel de collons allà dalt. Joder! Vull dir que era un cel nocturn preciós que no veus mai o al que no prestes atenció al llarg de la teva vida perquè estàs massa ocupat en entendre tota la merda que et queda davant el nas. Allà, entre tanta foscor, hi havia un estel molt brillant. Una estrella solitària descoberta entre boirines blancoses que estranyament es distingien a plena matinada d'any nou. El meu cap donava voltes tempestoses i el meu estomac salts mortals, la terra era plana, els escarabats piloters una idea estúpida i efervescent i aquell cel nocturn un forat negre que m'engolia. A qui li importava res de tot allò? A mi no, però m'agradés o no era un cel collonut el d'aquella nit, un immens quadre d'esquitxades blanques, blaves i taronges pàl·lides que, tot i així, restava negre amb un simple punt miraculós al mig. I jo era l'únic imbècil en tot el món que l'estava mirant precisament llavors, quan tothom s'introduïa a pubs i discoteques i vomitava el sopar de fi d'any. No sentia la glòria allà sota, ni tan sols un trist miracle, ni merda de profunditat de persona ni res amb que guarnir tot això que us dic. Simplement mirava enlaire i m'agradava estar allà sol, sense que em toquessin els pebrots. La veritat és que no sentia res de veritat, perquè per sentir cal estar enamorat de la vida, i jo no ho estava i les meves raons tenia per no estar-ho.

Jo era massa simple i estava massa borratxo aquella matinada per pensar en res més profund. Simplement flipava mirant-me tot allò. Volia observar-ho durant molt i molt de temps, però alguna cosa em deia que tard o d'hora caldria alçar-se, anar a casa i vomitar al lavabo. Tornar a la realitat. Vaig recuperar la copa i fer un imaginari glop més, just com faria qualsevol home o dona de la Terra amb consciència del que era ella o el lloc on vivia. I jo em vaig sentir el que era, un microbi, una minúscula partícula, una llum intentant travessar els núvols i vèncer aquella foscor absoluta. Una fosca i freda foscor al noranta-nou per cent. Amb aquell cel i aquella copa de cava buida i aquell vent gelat que feia dansar les maleïdes palmeres del passeig m'ho vaig dir: Per Déu!, què collons esperes que succeeixi? Aquell era el meu món i aquell cel entre els núvols de colors una cosa que mai entendria ni valdria la pena entendre. Em sentia tal i com s'havia de sentir una merda damunt la vorera que intenten no trepitjar i intenta no ser trepitjada. Jo era un menyspreable i molest gra de pus al cul de l'Univers i alhora d'altres microbis com jo. Una confirmació més del que ja em suposava: que jo estava sol entre milers de milions de solitàries ànimes, que jo era foscor al noranta nou per cent, que tothom era foscor i que si mai ningú mirava enlaire per trobar el seu punt brillant, era per descobrir que la brillantor es descobria precisament per estar envoltada de foscor.
Me'n vaig anar a casa, fent tentines. Segur que aquell acabava essent un gran any.

"L'única regla heroica: restar sols, sols, sols..."
Pavese?, o Bukowski? No ho recordo...

"El aislamiento es el premio..."
Bukowski