Un país estrany

“ No crec que sigui bo passar-se la vida parlant o escrivint sobre aquest tema, a no ser que un estigui contínuament inspirat, i jo no ho estic”. Això deia Thoreau, entre moltes altres coses. Confio em perdoneu per ser aquí, per escriure això. No haig d'amagar les meves preferències polítiques. No voto ningú ara per ara, no m’interessa la política pràctica si la política és això que respiro aquí, tot i que sí tinc punts de vista i ideals com tothom té, encara que siguin de lloguer.
Però tranquils, no es sobre això del que acostumaré a escriure aquí, però un resum pot anar molt bé per fer-se una idea de la persona que hi ha rere un text mal escrit. Néixer català i intentar parlar o escriure sobre catalanitat, llengua, llibertat, justícia i demés etcèteres sense un estat propi al darrera t’ho poden fer pagar molt i molt car. I ara que m’hi poso amb una mica de serietat, arraconant cinismes i sarcasmes, no crec que valgui la pena d’estendre’m massa en les raons de perquè molts sentim aquest mateix neguit a boca d’estómac. No ens costa res ser justos, les raons de que molts de nosaltres ens plantegem la nostra situació hi són. Podria enumerar-ne unes quantes per aquells tiquismiquis que sempre pretenen enganxar-te amb un “en què et bases?”, però tampoc cal repetir-se. Una vegada només: les raons hi són, existeixen i en són moltes. Però també l’all i oli és bo, boníssim, però un excés provoca cor agre. Hi ha qui prova d’entendre i aquell que ni tan sols ho intenta. Em quedo amb els primers, i per a aquests i no els segons van uns minuts de la meva vida dedicats a escriure sobre aquestes coses.
Respecte a com de general pot resultar l’apel•latiu “català”, no en tinc una resposta clara. Respecte a quines són en realitat les fronteres ideals o justes del territori al que vaig néixer, visc i defenso dins les meves escasses possibilitats tampoc podria donar-ne lliçons a ningú. Tinc present el passat, el present i les previsions de futur. Sota el meu punt de vista crec que les fronteres autonòmiques que ens separen no són les que pertocarien a la nostra realitat, però també admeto que no sóc jo qui ha de fer apologia dels metres quadrats. Sobre això, me’n han d’ensenyar, i no donar jo lliçons a ningú.

I sí que hi ha un país, em direu, un país al que estem afegits amb pegats, amb cel•lo, amb puntades d’agulla gruixuda i fils d’acer inoxidable. Un país que “reconeix” la nostra llengua a la seva constitució com a “altres”, un país on no es permet parlar res més que castellà al lloc de la capital on es decideix el seu rumb, un país al que hem de suplicar part d’allò que prèviament hem donat, un país que no té pressa quan ha de donar el vist-i-plau a l’encaix que els seus satèl•lits li reclamen, un país que s’emporta les mans al cap quan una entitat privada d’un poblet del Maresme organitza una consulta no vinculant, un país que té en plantilla d’advocats un ex militant de la Falange, un país que quan permet un referèndum és per desautoritzar la voluntat dels ciutadans que hi ha estat d’acord... És un país estrany aquest en el que estem encabits per pebrots.
El principal problema d’això que ni he inventat ni raonat jo sol (Déu me’n lliuri), és que tot el que fem aquí és el centre no només de les mirades i les crítiques, sinó de tot tipus d’atemptats contra la nostra dignitat i aspiracions. És correcte dir que la nostra democràcia és la que ofereix als territoris el cognom “d’autònom” i més tard no els deixa decidir de forma autònoma?

No per res se’n parla tant. Hi ha tants axiomes, fronts per on començar a debatre, a analitzar, que no es pot resumir en quatre ratlles; i molt menys pretendre convèncer ningú amb paraules. La gent ja no es refia de les paraules, i molt menys de les escrites. Aquest és el meu punt de vista, de cansat i desenganyat però fidel a les mateixes idees. Valgui aquest apunt per deixar-ho clar i no tornar a tocar el crostó a aquell que es passi per aquí a llegir.