Començar

Deia Pavese que l'única alegria del món és començar, que és bonic viure perquè viure és començar, sempre, a cada instant.
No tinc gaire esperances en aquest nou camí, en aquest nou començament. He començat tantes coses aquests darrers anys i n'he continuat tant poques que sense arribar a la trentena ja sé de quin peu vaig coix. Conec prou bé les meves febleses, així com les meves virtuts (que no deixa de ser una virtut més el ser conscient d'això darrer).
Aquest racó pot ser que duri, un temps almenys. Però també pot ser que se'n vaig en orris ràpidament; que me'n cansi, que me'n oblidi, que en defugi... Començar. Cony amb el verbet aquest... Començar! Jo acostumo a començar bé, però mantenir la il.lusió i continuar em resulta molt més complicat. Les guspires dels començaments m'inflamen amb facilitat, però sempre trobo una excusa per deixar-me apagar per un extintor imaginari. Sóc una ampolla de gasosa que ràpidament perd el gas, un cas perdut.

Però ara em sento amb forces altra vegada. M'adono que em refaig més fàcilment dels clatellots que la vida em té preparats per a cada il.lusió i projecte començat. Sento també una immensa bomba de vitalitat i energia colpejar a bon ritme dins el meu pit. Així que tinc sort, sort de disposar de tot allò que no depèn directament de mi; com els amics i l'amor. Tinc sort de disposar també d'allò que depèn de mi; com la feina i la il.lusió. No tinc diners i no tinc la glòria, però tot això és secundari. Tinc il.lusió, tinc sentiments i ganes de seguir lluitant, perquè començo altra vegada, una vegada més. Viure és començar. Jo començo, doncs jo visc.