Tothom està treballant. Tothom menys jo, és clar, que no he fotut brot en tot el dia. Estic a l'habitació i m'adono que l'escriptori està fet una merda. No, de fet és mentida perquè el que passa és que no hi ha escriptori. Caldria posar ordre, perquè els trastos i la merda semblen flotar damunt quatre potes sense ni tan sols veure un centímetre quadrat de superfície de fusta. Però bé, també podria ser pitjor, podria també la merda cobrir les potes i oblidar-me que existeix l'escriptori. Ja posats podrien els trastos prendre vida i revoltar-se qualsevol d'aquestes nits i cobrir-me a mi a traïció, mentre dormo, mentre descanso. Venjar-se, per no tenir un lloc endreçat i reconegut on reposar en pau. I llavors desapareixeria, com l'escriptori, i m'ho mereixeria.
Surto a fora, a la terrassa, i allà me'n adono: és un collonut dimarts de Juliol. Un dia d'estiu que se't presenta estrany quan el relaciones amb temps passat i per tan amb vacances de l'escola. A la terrassa les verdes i clares fulles de les plantes que ma mare reparteix per arreu de casa semblen ara pàl·lides i quasi daurades amb tota aquesta llum estavellant-s'hi. N'aparto una junt amb el seu test, per fer-me lloc, i descobreixo un corriol de formigues damunt les rajoles calentes. Les deixo en pau. Noto l'escalfor del dia en els meus peus nuus.
Escolto els pardals, però no els veig xiular des de cap balcó ni terrat ni antena de televisió o fil telefònic o elèctric. I altres pardals contesten als primers, però jo no en veig ni uns ni altres. Passen poc minuts de les tres i el carrer no s'ha convertit encara en carretera sorollosa. La gent s'ho pren amb calma, a l'estiu, o potser que fa temps que no paro esment al que xiuxiueja el carrer. Encenc un cigarret, em repenjo a la barana i sento la maledicció solar caure damunt la meva samarreta fosca, damunt els meus cabells estressats. Faig veure que observo amb els ulls fets escletxes, com ho faria l'observador avesat a fer-ho, però la veritat és que no ho sóc i que només miro la gastada façana del davant, una que he vist tota la vida quan he sortit a la terrassa a repenjar-me a la barana. Em pregunto necieses sobre el negoci aquell d'embotits tancat des de fa anys i que té una salsitxa caracteritzada de forma idiota amb cames, mans i barret estúpid. Em pregunto perquè en dos anys ningú l'ha agafat o ha pensat en llogar-lo o han comprat el local. Potser és culpa de la salsitxa idota del cartell. Intento recordar la façana de la casa centenària que va desaparèixer fa relativament poc mentre observo els pisos nous i amb problemes financers que algú va decidir alçar al seu lloc; recordo la fresca a l'estiu de l'interior d'aquella casa, les seves escales al pati de dins quan hi anava a buscar julivert. En recordo l'olor de l'interior, del menjador de la centenària que l'habitava; l'olor de mort. La comparo amb la més que probable i irrespirable esfera de l'interior dels cotxes aparcats que s'estan torrant al sol aquesta tarda. Paro. Més enllà, observo una dona amb bona figura empenyent un cotxet de nadó pel tram de riera que tinc a la vista, aquell tram que tantes vegades havia vist baixar com un torrent que arrossegava rocs i branques fins la mar. Enyoro alguna cosa de tot això, i llavors, no sé perquè, començo a recordar el descampat on jugava de petit i ja cobert d'asfalt, aquell on recollia ametllons i figues, on buscàvem cargols, on trobàvem espàrrecs, on hi havia la casa en ruïnes i on inventàvem aventures impossibles mentre enfilàvem en bici la pendent fins arribar a la pineda. Tot torna a la memòria de forma brumosa, com la fàbrica aquella on deien alguns que s'hi havien fabricat bombes. Penso en si a algú més de la meva edat li van confiar aquell secret, en si algú d'avui sense bastó i hèrnies i quasi cec sent enyor per aquell indret, en si algú dels que ara viuen al damunt d'aquells bonics pisos és conscient que aquest lloc no sempre havien estat senyals, asfalt, bars, voreres, balcons, fanals, obra vista, portals, porters automàtics, zones de càrrega i descàrrega, furgonetes, crits... Penso en si a algú li importa una merda res de tot això.
I durant uns segons no se sent res. Ni molests sons propers o llunyans de les gomes damunt l'asfalt calent, ni vent, ni pardals cantar o contestar, ni converses, ni xancletes caminar... res. Això està bé, penso, mentre xumo del cigarret. Exhalo. Em sento un franctirador esperant alguna cosa. No ho sé, potser vida, mort, pau, moviment, alguna cosa, alguna cosa a la que dirigir la meva atenció i decidir si acceptar-ho o no, si disparar-li o perdonar. Penso en una cervesa ben freda mentre torno a la realitat, als dipòsits d'aigua grisos al capdamunt dels terrats regats pel sol d'aquesta tarda, a les persianes abaixades i plenes de pols, als tendals oberts, a aquella estanquera cridanera penjada a un balcó llunyà, a un caparró de pins a tocar dels alts focus de les pistes d'atletisme, a les antenes de televisió i les xemeneies, a les pinces de la roba quietes i soles allà dalt, a un molinet de colors giravoltar parsimoniós, al cel blau i sense núvols, a l'ombra fresca regalimant dolça fins l'interior d'un pati antic i curull de flors.
Torno a dins, i llavors ho recordo: Darrerament tinc els nervis fets miques. Serà la puta calor i el malviure de la feina i l'existència d'una sola realitat de la que no es pot escapar. A plena matinada m'alço sovint amarat de suor, just quan algú de casa obre una porta del passadís – normalment el bany - amb tota la precaució de la que és capaç, però que tot i així em desvetlla. Aleshores, entre la fosca xafogosa del Juliol del Maresme consulto el mòbil i són les dues, tres o quatre de la matinada. Em fan mal els braços, les cames em palpiten, tinc set i ganes d'estar malalt de debò. Sento unes irreprimibles però prohibitives ganes d'escapar d'aquest mal que em flagel·la aquí al poble, un mal tan impossible de descriure com impossible d'assenyalar amb exactitud. Un mal personal no explorat encara. Tots els dies salto a la mínima i a la jugular de qualsevol que borda. Tothom és enemic, tothom és dolent, tothom és menyspreador d'allò que aprecies. El meu humor absurd ha desaparegut i l'autocrítica és ja impossible d'acceptar. Que es critiquin ells!, primer. Per a ells sóc una plètora d'errors, ho sé, en tinc, molts!, però ells no volen sentir a parlar dels seus petits defectes que reporten grans problemes. Serà la necessitat d'un llarg viatge, tot això? Un canvi d'aires, això és. És necessari un viatge per sentir-te arrelat a tot allò que tot i amb defectes, estimes. Amb prou feines em queden racons secrets on esplaiar-me, on contar-me a mi mateix els moments feliços que hi vaig viure, aquí. No eren meus aquells descampats, ni les façanes, ni els boscos, ni les cases de poble, ni les males herbes, ni els ametllers ni cargols ni l'aigua fangosa de la riera ni les branques que aquesta arrossegava ni molt menys les cases o fàbriques de bombes en ruïnes que evocaven a més passat oblidat. No tinc cap dret a considerar meu tot això. Eren mercaderies, i en aquest món maleït fins i tot l'ànima de la persona més decent s'acaba corcant i convertint en una mercaderia per a aquest progrés que ara ens ha portat a la fam i ens reporti tard o d'hora grans tiberis. Però sí haig de dir que quan tots i cadascun d'aquestes mercaderies, d'aquests meus records foren enderrocats o venuts o transformats, una part meva també es transformà. Em convertiren el que més estimava en mercaderia, a contracor, i quelcom dins meu s'ensorrà. Ja no sóc el mateix d'abans. El meu passat està cobert de tota la merda i els trastos del present. Talment com el meu escriptori. I tants impediments no em deixen pensar! No em deixen somniar! I jo necessito somniar, necessito RECORDAR per avançar!!
Em fa tanta mandra trobar-li un sentit a aquesta època, alguna cosa per la que lluitar durant tot el temps que encara tinc entre les mans! Però aquest és el meu present, construït a partir dels meus records feliços, i també dolorosos. Així que bé, no val a abandonar. De cap de les maneres. Que continuï la funció!
