Deliris d'atur, infraestructures, construcció...

Fou dissabte passat, o divendres. Tan se val. Eren sobre les vuit del vespre i jo fumava un cigarret a la porta del restaurant mentre esperava arribés la resta dels companys i comencés un nou ball nocturn a la terrassa d'estiu. Corria gent pel carrer a aquella hora. Pocs homes sols, més abundància de parelles i, moltes dones soles. També hi havia alguns homes muntats dins els seus cotxes, buscant un racó on aparcar o simplement fent temps suficient donant voltes i voltes a la plaça fins retrobar a la fi la parella subjectant cinc o sis o set bosses de plàstic plenes a petar. Aturada de vehicles, carregades ràpides o parsimonioses, clàxons, malediccions, orelles sordes... Bé, vaig dir-me: “Així funciona. Tot el món gira al voltant dels supermercats a aquestes hores. S'han d'alimentar, han de sobreviure, així funciona. És com anar a caçar, a recol·lectar; així es fa avui dia”.
Cada setmana el mateix: Els divendres i dissabtes al vespre veies més gent en una hora que en tota la setmana. Apareixien en desbandada, entrant amb les mans a les butxaques i les targetes de crèdit i del supermercat entre les dents. Feien cues, vigilaven els descomptes i les ofertes, acumulaven punts, rebien regals, firmaven rebuts i comprovants... Vaja, d'aquesta manera t'atrapava el segle XXI. Compràvem i sortíem altra vegada en direcció al refugi, al cau; talment com si tinguessin dins el coco l'avís d'un imminent atac aeri. Oh, sí!, llargues i inacabables fileres de cares llargues de cartró, emprenyades, felices, amb xancletes, amb pantalons curts mostrant llargues i depilades cames, nassos d'on brollaven repelons, gorres “xic”, ulleres de sol... Tots guarnits per l'ocasió caçant, tots recol·lectant, tots sobrevivint... Cares i més cares en processó, amb alguna mena d'ànima a dins que jo no discernia. Cares típiques de foto de carnet d'identitat, d'aquelles de les que te'n penedeixes et representi durant tants anys. Bé: som guineus, rates, hipopòtams, porcs, gripaus, gossos, aus rapinyaires... Tots passaven pel meu davant i simplement desapareixien durant una setmana. Alguns s'aturaven a les taules de la terrassa. Demanaven coles, cerveses, cafès... Reposaven. Després fotien el camp. No els tornava a veure fins passat molt de temps. On collons es fotrien la resta de dies? Què feien? En què collons pensaven? Pensaven?
Vaig deixar-ho estar. No hi havia resposta. Dues safates plenes de copes atrotinades sobre la barra esperaven que jo plegués tovallons i els introduís al seu interior. També m'esperava una muntanya de mantells blancs: els estendria damunt les taules, col·locaria els setrills, els cendrers, els plats, els coberts, les copes amb tovalló... Tota la mandanga. Tot era tediós però alhora plàcid: la costum. Què difícil lliurar-se del que estem acostumats a fer!

I amb tot això que en cert moment entra un home carregat de bosses del supermercat. Un home vell, ja de camí a convertir-se en decrèpit si et fixes en com s'aferra a la barra de la façana i per l'enorme dificultat amb la que enfila els tres escalons que separen el restaurant de la vorera i el carrer. “Es pot prendre un talladet?”, això diu.“Sí”, contesto, “se'l prendrà a fora?”, afegeixo. “No, no; aquí mateix”. Li preparo, li deixo damunt la barra, me'l miro mentre estripa el sobre de sucre i remena, sense perdre ni un moment de vista amb la boca oberta oberta oberta!, la pantalla amb el 3/24 sintonitzat. Una camisa descordada a ratlles verticals, això vesteix, una que deixa a la vista una cadeneta d'or amb quelcom penjant que no arribo a discernir. Té pocs cabells i tots blancs, el bigoti és tipus morsa a joc amb les espesses celles també blanques i, de fet, és en conjunt més pelut que un ós polar. Llavors, suposo, comença aquest estrany fenomen que es produeix als bars i restaurants petits quan no van atabalats de feina: Un desconegut solitari mira la televisió o el diari i sent l'estranya necessitat de compartir la notícia que llegeix o veu amb l'home de la barra, doncs troba que l'ambient es fa espès i incòmode i tot això. Sent la necessitat de trencar el gel. Et creuen avorrit. Creuen que no saps pensar per tu mateix.
La mare que els va parir – diu amb un to més pesarós que queixós -. Què et sembla? Ara que deien que s'estava recuperant tot una mica, van i es carreguen 20.000 llocs de feina d'una tacada. Quins fills de puta! Es que s'ha de ser imbècil, eh! Ara no en pensen d'altra que cancel·lar un fotimer d'obres i 20.000 persones més al carrer. 20.000 famílies... Què et sembla? No, si ja ho sé jo, ja... No sé on anirem a parar, la veritat, amb aquests incompetents.
Miro la pantalla sense dir ni piu. Actuo amb el necessari i típic gest de l'incrèdul que cerca la confirmació en la font original. Bé, el comentari m'agafa amb la guàrdia abaixada. No tinc res a dir encara, ni molt menys de collita pròpia. Tinc una opinió? Segurament. Sóc un subjecte individual, intento fer-ho, però abans tinc que pensar-hi una estona. Ara encara no sé res.
Sí!, quina colla tu... Anem de desgràcia en desgràcia... - Això li dic, seguint-li la corrent, sense mullar-me. Just la primera norma del cambrer: seguir la corrent de tot client. Actuar com un mirall màgic i mentider que venera tot individu.
Agafa embranzida. Continua garlant uns minuts. Menjo de la seva versió regada amb un pensament d'experiències personals. Em parla de com de vitals són ara aquests llocs de feina i es caga literalment en la incompetència del govern, en la seva inexistent perspectiva. Diu no sé què de la importància de les infraestructures en els temps de crisi que vivim, es lamenta de tota la construcció que s'ha perdut, em relata a grans trets – gràcies a Déu - la desgraciada i novel·lable història d'un nét seu aparellador que, pobre, caigut en desgràcia, està ara sense feina. Un home íntegre, treballador, honrat, eficient i familiar i etc, etc, etc... On anirem a parar si tot continua igual? Ni tan sols m'ho pregunta, ho pregunta al cel, com qui llença un tret al buit sense esperar resposta. Bé, a la fi se'n cansa, paga, se'n va amb el seu coi de bosses de supermercat a alguna altra banda i em deixa a mi pensant.
Així que dedico uns minuts a rumiar en tot allò amb una canya de cervesa a les mans. Miro a fora, al carrer, veig passar el reguerol de gent sortint i entrant al supermercat. Gent que s'ha d'alimentar, gent que ha de sobreviure d'alguna manera, que ha d'omplir la nevera costi el que costi. Llavors recordo el vell i penso en aquella teoria que diu que l'opinió de cadascú està sempre inclinada segons les seves individualitats i sempre sempre sempre segons el que li convé directament. Imagino que molt probablement, si el nét del vell tingués un negoci de taüts no m'hagués donat la tabarra amb el mal funcionament del país fins que algú inventés l'elixir de la vida eterna. “La gent s'ha de morir!”, diria, “és antinatural!”, “on s'és vist!?”, afegiria. Sí, i si el seu nét fos el president o el ministre de tal o pasqual del govern no seria aleshores un incompetent o un xitxarel·lo com ara el qualifica, sinó un home recte i ferm que pren decisions doloroses en vista de l'interès general... Bé, llavors relaciono aquesta notícia amb el que ha passat aquests darrers anys al poble, la meva nació i l'estat: l'enorme quantitat d'espais requalificats per a fer-hi nous habitatges, l'excedent d'agències i agents que ara ploren i bramen i que abans es dedicaven a retorçar el coll de la maleïda gallina dels ous d'or, tots i cadascun dels anuncis a les portes dels bancs i caixes fent-se garants de la felicitat de les persones a trenta, quaranta i cinquanta anys... Era fàcil, era fàcil! Tothom tenia una oportunitat en aquest món de mil dimonis. L'esforç? Després, després en parlarem estimat xitxarel·lo, estimat client, estimat poll atrapat al sistema... Ja en parlarem, ja ho trobarem!
I aleshores me'n faig creus que amb tot aquest batibull que hem parit nosaltres solets, amb aquest gravíssim error en el que hem caigut, encara hi hagi gent entusiasmada pensant en que tot es recondueixi en el mateix camí, pensant en que només ha estat un entrebanc en el futur brillant de construcció i creació, pensant – si se'n diu pensar d'això -, en que només cal esperar i tenir prou fe per tornar a fer el mateix que interessa “a la gent”. Vaja, a mi això no em quadra. La meva ment dement es pregunta, bàsicament, que si com ens volen fer veure el futur està en el reciclatge, en l'aprofitament i el no-malbaratament del poc que queda de la Terra, perquè cal crear i construir més del que necessitem? Som conscients de reciclar paper, vidre, envasos, piles i tota la mandanga, però no ens ho plantegem igual amb tot. Tothom està tan eclipsat per la idea de tirar endavant personalment, que li importa tres collons si amb això perjudica a la resta. Vaja, probablement el que jo digui sigui demencial si ens guiem en la bàsica idea de que tothom ha de menjar i omplir la nevera i prendre tallats i anar als supermercats. SOBREVIURE, mal dit, vaja. Si això ho hagués escrit a EUA en certa època, m'haguessin jutjat per antipatriota i enemic de la democràcia. Però vaja, tan clar teniu tots que això, aquest camí que ja no pocs afirmen està mal encarat, és el que realment ens convé a TOTS? En favor de què o QUI?, a veure. Expliqueu-m'ho. A mi ja no m'atreu aquesta forma de fer i encarar el futur. Pensaria en una altra cosa. Però, en què?

Bé, ho vaig deixar estar. Deliris, calor, cerca desesperada d'oasis... Vaig tornar als mantells, a les copes, als coberts, als setrills, als tovallons, als cendrers. Tot això. Que els pensadors pensessin o almenys diguessin la veritat d'una vegada; que els bàrmans servissin i fossin eficients i seguissin la corrent a les individualitats. Així ha de ser. Jo també he de sobreviure, nois. “Què? Una cervesa, senyor? Ara mateix! Unes olives de regal? Sí, sí, sí... És vostè collonut, un exemple a seguir.”

vilaweb

la companyia a la taula quatre

Bé, allà estaves. Pensessis el que pensessis, somiessis el que somiessis, escrivissis el que escrivissis o parlessis del que parlessis; allà estaves. Res no canviava les coses si només ho desitjaves. CALIA fer alguna cosa!
Poca cosa s'hi podia fer, allà.
No hi havia acció a aquelles hores. L'única raó de ser: estar. Estar a la taula quatre, amb el cubell d'aigua bruta al costat, amb una canya, amb l'esperança que un pensament fos prou prometedor per desgranar-lo, desfer-lo en miquetes i analitzar-lo, donar-li la volta, provar-lo, mastegar-lo... Bé, a vegades passava i t'entretenies una estona. Però també llavors era quan algun perdut et demanava un refresc, o un cafè o un licor o una cervesa. Res més. Li portaves a la terrassa i tornaves a seure. El pensament s'havia esfumat, o havia pres un altre caire més negre, més obtús. Impossible de tornar a afrontar. Disposaves d'una mica de temps aquelles tardes de guàrdia, però aquell temps no servia per a fer gaire res. Aquell temps era sempre amb el compromís de regalar-lo a algú altre.
A més, molt sovint tenia visitants, per les tardes. Vells amics del cap amb aquelles cares habituades a pul·lular per allà quan no tenien res millor a fer. Cares gens interessants per a mi i amb qui només compartia els seus gustos individuals pel cafè, per exemple: cafè curt, o llarg, llet natural, o calenta o bullint o amb escuma, dues sacarines o sucres, rajolí intens de conyac o més aviat tímid... Allò era el que aprenies allà. Res més, res més, res més...
Les seves converses, però, sí m'havien servit per a alguna cosa. M'havien servit per a adonar-me que estava tan lluny del seu món com ells del meu. Ells pensaven en tot allò del que tu prescindies o consideraves idiota, ells prescindien de tot allò en que tu pensaves. Se'ls veia feliços, però. El seu món podia no ser més ampli, però oferia més espai on encabir la felicitat.

Però bé, tan se valia el que fessis: tu estaves allà i ells no. Podies imaginar-te els companys lliures per unes hores tombats a la platja lligant o fent-se els milhomes, tombats al sofà fent-se els cansats davant la pantalla, tombats a una cadira de bar davant una canya o un cafè, tombats entre els braços d'una dona... Tombats sempre. Però no tu aquelles tardes. Tu estaves sol, i era un aprenentatge. Aprendre a estar sol. Ja en sabies, d'això. De seguida vas saber que era la lliçó de la que més partit en trauries al llarg de la vida; però com més en sabies, més t'adonaves que et calia més i més pràctica. Calia aprendre a estar sol per estimar l'única cosa que sabies sempre es quedaria amb tu. Collons!, calia aprendre a estar sol. Era necessari, sabies què t'hi jugaves.

Les tardes d'estiu a la feina eren proves de resistència. Tu les havies superat, aquestes coses. T'acompanyava Bukowski o Thoreau, Fante o Pavese, l'Empar o en Pàmies, en Baixauli, en Miller o en Welsh o en Nietzche o, fins i tot, el molt redundant d'en Plató. Tots s'havien assegut amb tu a la taula quatre. Thoreau anava a la seva i Plató no tenia a qui parlar; ningú l'escoltava. Pavese es deprimia sol a un racó, Miller es queixava i empaitava l'Empar, Nietzche jutjava Fante i la seva ànima venuda a Hollywood... I bé, sempre, sempre, sempre calia vigilar que el cabró de'n Bukowski no acabés amb les cerveses i el whisky i organitzés una batussa de carrer allà dins. Érem una bona colla, allà fotuts. Un bon grapat de sonats. M'alegraven les llargues tardes de companyia allà clavat a la taula quatre.
El pitjor era quan tots m'abandonaven, quan cap d'aquests estava disponible, quan ningú m'interessava prou per reclamar-los i invocar-los. Llavors sí aprenia a estar sol, i no m'acabava d'agradar. El full o la pantalla blanca era neta i brillant al meu davant, una prova de resistència més. La pitjor. I jo podia fer lliscar les paraules, hòstia! Teclejava bé, ho sabia, m'ho havien dit, ja ho havia fet. Però tot semblava banal, inútil, una pèrdua de temps quan les hores passaven. Quin interès podia despertar allò meu en algú altre sol? Confiança, això era el que fallava. Sabies fer-ho, però no tenies ningú a qui preguntar COM i QUÈ TAL ho feies. Aquest era el problema. Jo sabia jutjar-los a ells, jutjar als altres; però ells no em jutjaven a mi, o no en sabien, o no ho volien fer per por, humanitat, fàstic... Qui sap! Ells simplement pul·lulaven per allà, bevent, somrient, lluitant, cridant, somiant, escrivint... Ells no em necessitaven, però jo sí, oh sí!, jo els necessitava.

I calia sentir la necessitat dins d'un mateix, tard o d'hora. Calia aprendre a estar sol i estimar-se, odiar-se, pegar-se, perdonar-se, masturbar-se, prometre's, mentir-se... Era l'única cosa que em podia salvar. Aprendre a estar sol amb mi mateix, amb allò que era, amb allò que n'havia sortit de tant grata companyia. Tots eren TAN diferents! I, tot i així, de tots n'havia après la mateixa lliçó: que, a fi de comptes, calia ser un mateix i tirar endavant amb el que havies après. No hi havia millor lliçó. Ser un mateix allà clavat a la taula quatre.

dimarts

Un dia bullent avui. Amb prou feines et mous i comences a suar. Sues i sues fins que de res t'ha servit la dutxa de primera hora del matí i decideixes tornar a visitar-la. “Hola”, li dius quan fas córrer la cortina nuu i amb totes les vergonyes a la vista. “Torno a ser jo, torno a estar amb tu. Què tal? T'estimo. Tu ets la meva única confident, l'única que m'espera a qualsevol hora sense queixar-se, l'única que sap dels meus mals moments quan t'empleno fins dalt de tot i m'hi quedo coent. Ets l'única que em sent cantar sota el raig d'aigua fresca els meus dies feliços i s'endú les tonades desafinades desaigüe avall. Et seré sempre fidel, dutxa, fins i tot quan ja buit i corcat em sigui impossible d'escriure a la llibreta et seré fidel. Fins i tot quan decrèpit i arrugat i bavós i muntat en una cadira de rodes algú amb cara de fàstic m'ajudi a arribar fins a una de la teva espècie i em vigili de cua d'ull, no fos cas que volgués que el teu raig em cobrís i em cobrís fins ennuegar-me en un final plàcid i humit”.

Bé, no he fet massa aquest matí. Just el que cal. Si tens un sol dia de festa a la setmana el millor és que no facis massa, podries cansar-te i no fer res l'endemà i perdre la feina. De tota manera m'he llevat i dutxat aviat i pres un cafè amb llet lluny de casa, a la fresca de sota un tendal. M'ha acompanyat el diari, del que he anat passant pàgines sense massa interès en res del que allí hi havia escrit. Ni tan sols la desgraciada notícia del Tibidabo em cridava l'atenció, perquè semblava altra vegada el maleït joc de miralls que és aquest món. Passa qualsevol cosa, alguna desgràcia mecànica per exemple, o es destapa un altre cas de corrupció, o d'abús masclista o de xenòfobs o de pederastes o maltractaments o, en fi, qualsevol cosa, qualsevol cosa, i queda clar que estàs buscant al cubell de la brossa, entre les restes dels fets i que no més tens emmanillat al gat que ha tombat el cubell, just quan ja tothom ha abandonat l'escena del crim i ha esborrat les empremtes. I tota la resta brama i s'indigna i assenyala en direccions diferents perquè són propensos a paranoies personals i tothom té enemics que derrocar.
Milers de passadissos d'un laberint infinit, un joc de miralls, les ombres de la cova de Plató, el titella amb fils invisibles... Això és contra el que cridem a falta de millors perspectives. Tots i cadascun dels genis d'aquest món resten amagats en algun racó fosc amb les seves corruptes i demencials neurones dedicades completament a donar pel sac al personal. Visca la humanitat!

Em faig vell, només que bordo. I el carrer, què? Què s'hi cou al carrer? Precisament això, el carrer es cou. El carrer és el mateix carrer gris de sempre però amb un fill-de-puta de sol rabiós que ens maleeix des de dalt amb un somriure corrosiu. No pots fer cent passes seguides sense dirigir-te a l'ombra i eixugar-te el front amb un kleenex, mentre esperes l'orxata o el granissat o el cafè amb gel o la cervesa. Penso en anar a fer un volt sol amb bastó i motxilla, però la muntanya fa pujada i t'has llevat tard per evitar les calors i la font de la creu queda molt amunt.
De bona gana tot i la calor aniria a fer la meva caminada al passeig de mar, però d'ençà que està aclaparat de cotxes i de banyistes amb vacances o a l'atur que no m'atreu la idea. Odio qualsevol multitud que no es reuneix un Juliol a Barcelona per exigir dignitat. A més, tinc entès que alguns tenen previst de prohibir d'aparcar-hi, al passeig. Té pebrots la cosa. Dóna la sensació que tots els aparcaments gratuïts del món estan desapareixent en favor de les zones blaves. Sembla que t'estiguin dient que et fotis el cotxe pel cul, però alhora et demanen que en compris més i més, i que els compris ben sovint i que compris els que es fem aquí al país perquè no despatxin al teu cosí, veí o germà de la planta on treballa.
És igual. Diuen que l'asfaltaran el coi de passeig i que el deixaran ben bufó segons la idea del que és bufó i progre avui dia. Val, aleshores ja no hi aniré. Un lloc més del que m'excloc. Si m'agrada el passeig tal i com és ara és per l'immobilisme que s'hi respira, tot i les quatre comptades guinguetes d'estiu a les que de tan en tan vaig. Allà em van desvirgar – no vaig cardar jo, em van desvirgar més aviat -. Allà hi hem perdut molts la virginitat. I jo que pensava en fotre el meu darrer clau allà algun dia! Però no podrà ser, pel que es veu; ja només ho podré recordar i deixar anar un: en els meus temps! Però aquest exemple és estúpid. El que m'agrada del passeig a banda dels records humits i calents és l'immobilisme, el temps que allí hi flota i els rials de sorra i els canyars dansant i el passeig de sorra vella i els bassals que s'hi fan a l'hivern quan hi plou i els ocells banyant-s'hi i la poca gent conscient d'aprofitar-lo qualsevol altre dia de l'any que nos siguin els focs d'Arenys.
No m'agrada, en canvi, que a la mínima algun imbècil consideri aquest espai com a desfasat o tercermundista sense ni tan sols preguntar què en pensa la gent. Cada vegada veig més clar que per dignitat hauríem de tenir més coses a la simple mercè del pas del temps i la natura. I en canvi, un dia apareix el o la geni en qüestió i decideix fer-nos un passeig nou no sé ben bé perquè; ens ho “arregla” i alhora mou calés de tothom perquè, segons ell, “s'han de moure sempre, els calés”. Que no s'aturi el progrés!! Tenen ja tan poca feina que estan sempre a l'aguait d'intervenir als pocs espais que ofereixen certa llibertat. Al pas que van els pocs espais naturals que ens queden haurien d'estar asfaltats i amb fanals i aparcaments de pagament i centres comercials i discoteques chic i totes i cadascuna de les coses que ens està tornant una espècie de tarats mentals.
Vaja, deixem-ho estar. Potser el que passa és que el dement sóc jo. Quan tinc el dia marcià i me'n hi vaig sempre em fixo en aquell cartell que hi ha a tocar del túnel de les vies del tren. Sempre m'hi aturo, allà on comença l'asfalt i el port i deixes enrere la platja i la sorra. No és cap senyal de prohibit, tot i que al costat ja n'hi ha una. És més aviat, crec, l'acció i idea d'algú anònim del qui mai sabrem res més que el gris no li havia corcat encara tot el cor. Potser caldria que hi haguessin més cartells o panells com aquest repartits per arreu, o més persones que hi pensessin, en col·locar-ne. En fi, el cartell o panell o senyal té lletres i frases explicatives amb més ànima que sentit pràctic, això m'agrada. Suposo que el retiraran quan a la fi tornin bufó el “seu” passeig de mar com altres han violat i sodomitzat sense compassió la resta del litoral dels Països Catalans. No crec que hi facin llavors res allà aquelles frases, ni el vers d'Espriu tancant l'escrit explicatiu. Suposo que el llençaran, però si no, potser jo mateix el trauré alguna nit d'hivern que ningú vigili. Serà el primer cartell digne que caldrà ser retirat per no fer justícia al que evoca. Ja podrem llençar al cubell de les escombraries un bocí més de dignitat, un bocí més d'enyor, un bocí més d'història...

Els meus records per al teu món

Tothom està treballant. Tothom menys jo, és clar, que no he fotut brot en tot el dia. Estic a l'habitació i m'adono que l'escriptori està fet una merda. No, de fet és mentida perquè el que passa és que no hi ha escriptori. Caldria posar ordre, perquè els trastos i la merda semblen flotar damunt quatre potes sense ni tan sols veure un centímetre quadrat de superfície de fusta. Però bé, també podria ser pitjor, podria també la merda cobrir les potes i oblidar-me que existeix l'escriptori. Ja posats podrien els trastos prendre vida i revoltar-se qualsevol d'aquestes nits i cobrir-me a mi a traïció, mentre dormo, mentre descanso. Venjar-se, per no tenir un lloc endreçat i reconegut on reposar en pau. I llavors desapareixeria, com l'escriptori, i m'ho mereixeria.

Surto a fora, a la terrassa, i allà me'n adono: és un collonut dimarts de Juliol. Un dia d'estiu que se't presenta estrany quan el relaciones amb temps passat i per tan amb vacances de l'escola. A la terrassa les verdes i clares fulles de les plantes que ma mare reparteix per arreu de casa semblen ara pàl·lides i quasi daurades amb tota aquesta llum estavellant-s'hi. N'aparto una junt amb el seu test, per fer-me lloc, i descobreixo un corriol de formigues damunt les rajoles calentes. Les deixo en pau. Noto l'escalfor del dia en els meus peus nuus.
Escolto els pardals, però no els veig xiular des de cap balcó ni terrat ni antena de televisió o fil telefònic o elèctric. I altres pardals contesten als primers, però jo no en veig ni uns ni altres. Passen poc minuts de les tres i el carrer no s'ha convertit encara en carretera sorollosa. La gent s'ho pren amb calma, a l'estiu, o potser que fa temps que no paro esment al que xiuxiueja el carrer. Encenc un cigarret, em repenjo a la barana i sento la maledicció solar caure damunt la meva samarreta fosca, damunt els meus cabells estressats. Faig veure que observo amb els ulls fets escletxes, com ho faria l'observador avesat a fer-ho, però la veritat és que no ho sóc i que només miro la gastada façana del davant, una que he vist tota la vida quan he sortit a la terrassa a repenjar-me a la barana. Em pregunto necieses sobre el negoci aquell d'embotits tancat des de fa anys i que té una salsitxa caracteritzada de forma idiota amb cames, mans i barret estúpid. Em pregunto perquè en dos anys ningú l'ha agafat o ha pensat en llogar-lo o han comprat el local. Potser és culpa de la salsitxa idota del cartell. Intento recordar la façana de la casa centenària que va desaparèixer fa relativament poc mentre observo els pisos nous i amb problemes financers que algú va decidir alçar al seu lloc; recordo la fresca a l'estiu de l'interior d'aquella casa, les seves escales al pati de dins quan hi anava a buscar julivert. En recordo l'olor de l'interior, del menjador de la centenària que l'habitava; l'olor de mort. La comparo amb la més que probable i irrespirable esfera de l'interior dels cotxes aparcats que s'estan torrant al sol aquesta tarda. Paro. Més enllà, observo una dona amb bona figura empenyent un cotxet de nadó pel tram de riera que tinc a la vista, aquell tram que tantes vegades havia vist baixar com un torrent que arrossegava rocs i branques fins la mar. Enyoro alguna cosa de tot això, i llavors, no sé perquè, començo a recordar el descampat on jugava de petit i ja cobert d'asfalt, aquell on recollia ametllons i figues, on buscàvem cargols, on trobàvem espàrrecs, on hi havia la casa en ruïnes i on inventàvem aventures impossibles mentre enfilàvem en bici la pendent fins arribar a la pineda. Tot torna a la memòria de forma brumosa, com la fàbrica aquella on deien alguns que s'hi havien fabricat bombes. Penso en si a algú més de la meva edat li van confiar aquell secret, en si algú d'avui sense bastó i hèrnies i quasi cec sent enyor per aquell indret, en si algú dels que ara viuen al damunt d'aquells bonics pisos és conscient que aquest lloc no sempre havien estat senyals, asfalt, bars, voreres, balcons, fanals, obra vista, portals, porters automàtics, zones de càrrega i descàrrega, furgonetes, crits... Penso en si a algú li importa una merda res de tot això.
I durant uns segons no se sent res. Ni molests sons propers o llunyans de les gomes damunt l'asfalt calent, ni vent, ni pardals cantar o contestar, ni converses, ni xancletes caminar... res. Això està bé, penso, mentre xumo del cigarret. Exhalo. Em sento un franctirador esperant alguna cosa. No ho sé, potser vida, mort, pau, moviment, alguna cosa, alguna cosa a la que dirigir la meva atenció i decidir si acceptar-ho o no, si disparar-li o perdonar. Penso en una cervesa ben freda mentre torno a la realitat, als dipòsits d'aigua grisos al capdamunt dels terrats regats pel sol d'aquesta tarda, a les persianes abaixades i plenes de pols, als tendals oberts, a aquella estanquera cridanera penjada a un balcó llunyà, a un caparró de pins a tocar dels alts focus de les pistes d'atletisme, a les antenes de televisió i les xemeneies, a les pinces de la roba quietes i soles allà dalt, a un molinet de colors giravoltar parsimoniós, al cel blau i sense núvols, a l'ombra fresca regalimant dolça fins l'interior d'un pati antic i curull de flors.

Torno a dins, i llavors ho recordo: Darrerament tinc els nervis fets miques. Serà la puta calor i el malviure de la feina i l'existència d'una sola realitat de la que no es pot escapar. A plena matinada m'alço sovint amarat de suor, just quan algú de casa obre una porta del passadís – normalment el bany - amb tota la precaució de la que és capaç, però que tot i així em desvetlla. Aleshores, entre la fosca xafogosa del Juliol del Maresme consulto el mòbil i són les dues, tres o quatre de la matinada. Em fan mal els braços, les cames em palpiten, tinc set i ganes d'estar malalt de debò. Sento unes irreprimibles però prohibitives ganes d'escapar d'aquest mal que em flagel·la aquí al poble, un mal tan impossible de descriure com impossible d'assenyalar amb exactitud. Un mal personal no explorat encara. Tots els dies salto a la mínima i a la jugular de qualsevol que borda. Tothom és enemic, tothom és dolent, tothom és menyspreador d'allò que aprecies. El meu humor absurd ha desaparegut i l'autocrítica és ja impossible d'acceptar. Que es critiquin ells!, primer. Per a ells sóc una plètora d'errors, ho sé, en tinc, molts!, però ells no volen sentir a parlar dels seus petits defectes que reporten grans problemes. Serà la necessitat d'un llarg viatge, tot això? Un canvi d'aires, això és. És necessari un viatge per sentir-te arrelat a tot allò que tot i amb defectes, estimes. Amb prou feines em queden racons secrets on esplaiar-me, on contar-me a mi mateix els moments feliços que hi vaig viure, aquí. No eren meus aquells descampats, ni les façanes, ni els boscos, ni les cases de poble, ni les males herbes, ni els ametllers ni cargols ni l'aigua fangosa de la riera ni les branques que aquesta arrossegava ni molt menys les cases o fàbriques de bombes en ruïnes que evocaven a més passat oblidat. No tinc cap dret a considerar meu tot això. Eren mercaderies, i en aquest món maleït fins i tot l'ànima de la persona més decent s'acaba corcant i convertint en una mercaderia per a aquest progrés que ara ens ha portat a la fam i ens reporti tard o d'hora grans tiberis. Però sí haig de dir que quan tots i cadascun d'aquestes mercaderies, d'aquests meus records foren enderrocats o venuts o transformats, una part meva també es transformà. Em convertiren el que més estimava en mercaderia, a contracor, i quelcom dins meu s'ensorrà. Ja no sóc el mateix d'abans. El meu passat està cobert de tota la merda i els trastos del present. Talment com el meu escriptori. I tants impediments no em deixen pensar! No em deixen somniar! I jo necessito somniar, necessito RECORDAR per avançar!!
Em fa tanta mandra trobar-li un sentit a aquesta època, alguna cosa per la que lluitar durant tot el temps que encara tinc entre les mans! Però aquest és el meu present, construït a partir dels meus records feliços, i també dolorosos. Així que bé, no val a abandonar. De cap de les maneres. Que continuï la funció!

felicitats?

què més dir...
felicitats (plas....plas....plas...)



segur que "us ho mereixeu"...

i ahir corria lliure per Barcelona

(la segona foto ha sortit del racócatalà.cat)

un dia vam crear la bèstia...