“Yo no me enfrento con enemigos lejanos sino con los que cerca de casa cooperan con ellos y les apoyan, y sin los cuales estos últimos serían inofensivos”.
“Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el derecho a negar su lealtad y a oponerse al gobierno cuando su tiranía o su ineficacia sean desmesurados o insoportables”. Thoreau, “Sobre el deber de la desobediencia civil”. No defensaré un front comú per recuperar TOT el que acaben de retallar ara i ja es va ribotar abans, sinó un front comú per acabar d'una vegada amb tot aquest circ, per tallar-ho, per no tenir que dependre d'aquells a qui importem un rave, per no tenir que estar contínuament a la defensiva i, sobretot, per no estar contínuament auto-compadint-nos de la nostra desgràcia. La auto-compassió és perniciosa, perquè sempre has d'estar culpant a d'altres per la falta de justícia d'aquells i pels teus propis errors. No podem fer-nos grans d'una vegada o què? Hem d'estar plorant tota l'estona i culpant als demés de la nostra incapacitat per fer a la fi allò que ens convé tot i ser una decisió dura i potser un tant dolorosa? He conegut molta gent al llarg d'aquests 29 anys de vida, i he respectat moltes sensibilitats per equivocades que fossin perquè la persona s'ho valia o perquè creia que tothom pot pensar per sí mateix; però només m'he sentit orgullós d'aquells que són capaços de canviar, que són capaços d'adonar-se'n dels seus errors i no preocupar-se del que la resta els hi retregui quan a la fi diuen: “M'he equivocat, ho admeto. I pensant per mi mateix m'adono que el que jo veia era erroni i que d'altres tenien raó. Ara ho veig”. No és hora de dir: “Ja us ho deia”, però sí, us ho dic: “Ja us ho dèiem”, i doncs què? Què esperàveu? El seu sentit democràtic és tan minso com el que hi havia a plena dictadura.
Perquè, mirem-nos-ho des de la perspectiva de qualsevol dona o home del nostre temps: un d'aquests ciutadans nascuts i criats en democràcia que té introduït a l'ADN el rebuig a qualsevol tipus de violència i la idea – ara ja sabem que errònia -, que el diàleg i la bona fe tot ho resolen. En aquest cas, amb el tema que ens ocupa avui, PODRÀ aquest ciutadà o ciutadana quedar-se satisfet amb l'ofensa rebuda, amb el maltracte continuat, amb la més baixa i rastrera de les humiliacions que indigna la seva condició moral i repercuteix en la seva salut mental?
Ho dubto molt. Qualsevol home o dona que treballa o busca feina per tal de sobreviure, que paga tots els seus impostos amb més o menys dificultats, que s'aixeca d'hora cada dia per dur als seus fills a escola, que intenta portar-se bé amb els seus conciutadans segueixin la doctrina que segueixin, que va a comprar, que té severs finals de mes i lletres per pagar i reduccions de sou i problemes que resoldre, que fa cues per tot, que paga multes i sancions, que sobreviu per aspirar a viure, que s'esforça, que INTENTA actuar amb justícia enfront a cada problema que se li planteja sigui gran o petit... un home o dona així avesat a existir, amb la màxima dignitat i amb l'esperança d'avançar un xic més cada dia, evitant la confrontació i seguint tant bé com sap aquestes normes, es sentirà en aquest cas lligat de mans i encadenat pel sistema injust al que ell sempre havia donat suport. Així que el posarà ara en qüestió. Cercarà altres vies, es plantejarà alternatives – no totes ètiques o morals – i es preguntarà, sobretot, de què més pot disposar a banda de la bona voluntat i fe i oferir diàleg i les bones paraules, doncs tot això que li serveix en el dia a dia no li ha servit MAI per accedir al que ell considera justícia nacional; i no vol caure en la trampa de la violència. Es preguntarà quina és la línia, la fina línia que suposa la diferència entre la violència que ell i tots refusen i la violència de formes i verbal que està rebent per via teòricament democràtica que tufeja.
L'estat, el govern i la resta de ciutadans que voten als partits que l'han perjudicat també l'hauran fallat, i pels seus endins tramarà complots contra l'estat i tots ells, que ja no considerarà democràtics i amics sinó opressors tirànics i enemics que actuen en contra seu i de la seva comunitat. Talment com passava anys enrere. L'estat teòricament democràtic li està fotent enlaire l'existència amb la seva injustícia, i aquest home o dona ofès assassinarà l'estat amb la imaginació cada dia, tramarà mil i un complots contra aquest perquè no veurà res més que això. I si un dia – Déu no ho vulgui -, trasllada a la realitat aquests mil i un complots contra l'estat que prèviament ha imaginat, no serà ell el culpable de les seves accions tot i que tothom l'apunti, sinó el mateix estat tirànic i opressor que prèviament ha sembrat i regat i adobat CONSCIENTMENT la llavor de l'odi a l'interior d'un individu i comunitat al que està fallant. O es que quan et fereixen la dignitat, la consciència i els valors no li estan fent el mateix mal que produeix la violència física? Diria més; la primera és encara més covarda-i-tramposa-i-filla-de-puta, perquè sorgeix precisament de lleis injustes que a més diuen ser inamovibles i sagrades com un trunyot caigut del cel.
Són sangoneres, simplement. Ens estan sagnant lenta però irremeiablement, i aquí ens dediquem a discutir si la ferida és suportable per al pobre xupòpter que també ha de viure o de si ens l'hem d'espolsar i que s'espavili per ell mateix. Crec que està molt clar. Ens ho estan dient, ens ho estan dient a tothora amb lleis injustes i amb decrets i amb prohibicions i humiliacions i insults diàriament. El seu menyspreable odi envers nosaltres només és comparable a la seva necessitat de sang fresca diària per sobreviure.
Però simplifiquem, simplifiquem-ho tot i molt quan preguntem directament si la resta d'aquest Estat inventat amb les seves eines tramposes sempre a disposició, té dret a decidir sobre la llibertat que qualsevol comunitat d'aquest ha decidit per si mateix. Ho diré d'una altra manera: És pot considerar democràtic, just potser, que persones alienes de la nostra comunitat decideixin el destí de mínims que hem reclamat i votat quan ens han donat permís per fer-ho? Des de quan és això anomenat just? Què hi pinta un senyor de Lepe – per posar exemples sense assenyalar conscientment -, Burgos, Valladolid, Salamanca, Madrid etc, dient el que podem ser o no? A veure: uns pocs voten què desitgen perquè són ells qui s'adonen del que cal aquí, ho presenten, els hi neguen i ho corregeixen per tal de no fer-ne sang i arribar a un pacte i els hi acaben dient que sí; però!, quan arriba l'hora de la veritat TOTA la resta sembla tenir més veu i més vot i més dret a vet que nosaltres mateixos, només perquè té els invisibles fils de les marionetes col·locats estratègicament als llocs on es remenen les cireres. Des de quan això és normal? Des de quan el que AQUÍ decidim pot ser interpretat i retallat i ribotat i destrossat pels D'ALLÀ, PER QUI SIGUI? De què ha servit aleshores tot el circ previ per redactar aquests mínims i totes i cadascuna de les nostres baixades de pantalons? Com esperen que s'actuï fora de la visceralitat des d'aquí si l'únic que ens ofereixen són les seves orelles tapades i les seves ganivetades a traïció?
Cada vegada que aquest Estat dubta o anul·la el dret legítim a decidir a la nostra nació al considerar indissoluble “la seva” nació inexistent i vanitosa que s'han inventat, s'està confessant criminal i culpable de seguir enarborant les tesis tiràniques del totalitarisme impositiu més caspós i merdós que els hi ha corcat i enxiquit el cervell a còpia d'anys. L'estat s'està confessant mentider, antidemocràtic, bananer i pallasso per no esmentar allò que tant els fot que els hi recordem quan actuen: que segueixen essent uns feixistes reaccionaris. No, no em mereix, no em mereixen cap tipus de respecte i no em preocupa dir-ho. No es mereixen cap alabança aquest país i tampoc s'ho hauria de merèixer per part de la resta de catalans ni per TOTS i CADASCUN dels ciutadans de l'estat espanyol que es diuen a sí mateixos democràtics, perquè si hi estan a favor – de com actua el seu estat -, és que el corc els hi ha fet més mal que no ens pensem. I el mateix passa amb TOTS i CADASCUN dels europeus, la tesi general dels quals és girar l'esquena als problemes quan veuen massa merda per treure; perquè són també aquests darrers espècimens ufanosos – que es diuen a sí mateix els més demòcrates de tots i critiquen a tothom però no fan res de res - els que tenen la SAGRADA obligació de denunciar aquest Estat bananer i castigar-lo des de fora, doncs al no estar sotmesos teòricament a la seva tirania i males arts i despòtica i miserable i merdosa influència, són alhora els més obligats a parlar en nom dels encadenats que hi ha aquí dins, en aquesta caverna.
Dit això, afegiré que tots aquells que ara diuen que “acataran” la decisió són – en paraules molt reprimides, ho reconec -, els més immunds cucs de terra sorgits mai del cul de l'existència d'aquesta merda de món. I som nosaltres mateixos!, els que donen la cara per nosaltres, els que teòricament ens defensen i miren per l'interès general. No són res més que éssers de cartró pedra que s'han deixat tota la dignitat a un casset preenregistrat rere la seva imatge, incapaços d'adequar-se a la realitat, que segueixen mirant les imatges xinesques de la paret de Plató sense atrevir-se a sortir a fora. Segueixen encara amb el mateix discurset, una vegada i una altra – que pesats! -, són un refotut disc ratllat. Són personatges que semblen trobar plaer al fet de donar-se cops de cap contra una paret per comptes d'agafar l'escala que tenen al costat i saltar-la d'una vegada. Són aquests els intel·ligents que ens han de conduir a bon port? Sí, diuen que ho són, i si ho són tampoc em mereixen cap respecte. No dic que hagin de defensar l'estatut o queixar-se de la injustícia – que només fan això i res més -, sinó que són cecs corregibles que només es queixen per quedar bé i es neguen a anar a l'oculista per veure el que molts altres veiem: que on realment haurien d'anar d'una vegada és al manicomi; o no, potser no, potser més aviat els tocaria presó, perquè tots ells són conscients del que ESTAN FENT i D'ALLÒ QUE ESTEM PERDENT quan ells no fan res per corregir-ho i TOTS EN SORTIM PERJUDICATS; per culpa única i exclusivament de la seva incompetència i negativa a canviar de perspectiva, a acceptar l'error en el que estan.
Si tots nosaltres ens neguéssim ara a pagar els impostos que sabem del cert ens escanyen i no acaben servint a la nostra comunitat més propera no seria res arrauxat o forassenyat com molts d'aquests utòpics federalistes vomitarien i vomiten encara ara, sinó el més alt exercici de seny i dignitat i democràcia que mai s'hauria produït en aquest cony de nació. Si estem tots d'acord a la fi en que no estem d'acord amb les injustícies que rebem de la seva justícia, creem la nostra pròpia justícia i critiquem-la després i cultivem-la per fer-la més justa cada dia. La seva no es deixa criticar, la seva no es deixa tocar, la seva no vol ser ensenyada i molt menys per aquells que menyspreen. No ens amaguem rere la tanca protectora del fet diferencial o l'auto-compassió per criticar els afers exteriors que ens perjudiquen per sentir-nos millor una estona i fem ja el nostre camí sense por a equivocar-nos. Qualsevol dubte que tinguem sobre tallar d'una vegada amb tot això serà també el més gran dels encerts. I hi haurà errors en el nostre camí en solitari, de ben segur, i així és necessari que succeeixi si de debò creiem en créixer i aprendre per aspirar a millorar. Però si estem entestats a no adonar-nos que l'error principal és confiar en aquells que no ens atorguen confiança, ja podem plegar.
Tants i tants anys repetint el mateix! Dient-los: “Ei, que no hi ha res a fer, que no la travessaràs amb el cap, aquesta paret; agafa l'escala, cabut!”. No es tracta de ser arrauxat o perdre el seny com alguns diuen, es tracta de ser humil!, d'acceptar, d'una vegada ja, que no hi ha res a fer, que no has fet res més que equivocar-te – potser amb bona fe i tot. Però tranquil, tranquils tots; ho acceptem, acceptarem tots i cadascun dels vostres errors i us abraçarem amb nosaltres. Sempre i quan sigueu humils d'una vegada i us adoneu que SEMPRE us heu estat equivocant, que aquí teniu la vostra família, que aquí teniu la vostra terra, el vostre futur, la vostra dignitat. Què hi ha més digne que ser humil i acceptar fer-ho bé a partir d'ara?
* Aquest assaig no hagués estat possible sense la lectura prèvia i inspiració - i una clara part de reeinterpretació - que m'ha proporcionat la lectura de
"Sobre el deber de la desobediencia civil" de H.D. Thoreau.*
