dijous, 8 de juliol del 2010

hi serem...




jo hi era...

2006

hi serem, hi seré...

manifestació

dimarts, 29 de juny del 2010

humilitat



“Yo no me enfrento con enemigos lejanos sino con los que cerca de casa cooperan con ellos y les apoyan, y sin los cuales estos últimos serían inofensivos”.

“Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el derecho a negar su lealtad y a oponerse al gobierno cuando su tiranía o su ineficacia sean desmesurados o insoportables”. Thoreau, “Sobre el deber de la desobediencia civil”.


No defensaré un front comú per recuperar TOT el que acaben de retallar ara i ja es va ribotar abans, sinó un front comú per acabar d'una vegada amb tot aquest circ, per tallar-ho, per no tenir que dependre d'aquells a qui importem un rave, per no tenir que estar contínuament a la defensiva i, sobretot, per no estar contínuament auto-compadint-nos de la nostra desgràcia. La auto-compassió és perniciosa, perquè sempre has d'estar culpant a d'altres per la falta de justícia d'aquells i pels teus propis errors. No podem fer-nos grans d'una vegada o què? Hem d'estar plorant tota l'estona i culpant als demés de la nostra incapacitat per fer a la fi allò que ens convé tot i ser una decisió dura i potser un tant dolorosa? He conegut molta gent al llarg d'aquests 29 anys de vida, i he respectat moltes sensibilitats per equivocades que fossin perquè la persona s'ho valia o perquè creia que tothom pot pensar per sí mateix; però només m'he sentit orgullós d'aquells que són capaços de canviar, que són capaços d'adonar-se'n dels seus errors i no preocupar-se del que la resta els hi retregui quan a la fi diuen: “M'he equivocat, ho admeto. I pensant per mi mateix m'adono que el que jo veia era erroni i que d'altres tenien raó. Ara ho veig”. No és hora de dir: “Ja us ho deia”, però sí, us ho dic: “Ja us ho dèiem”, i doncs què? Què esperàveu? El seu sentit democràtic és tan minso com el que hi havia a plena dictadura.

Perquè, mirem-nos-ho des de la perspectiva de qualsevol dona o home del nostre temps: un d'aquests ciutadans nascuts i criats en democràcia que té introduït a l'ADN el rebuig a qualsevol tipus de violència i la idea – ara ja sabem que errònia -, que el diàleg i la bona fe tot ho resolen. En aquest cas, amb el tema que ens ocupa avui, PODRÀ aquest ciutadà o ciutadana quedar-se satisfet amb l'ofensa rebuda, amb el maltracte continuat, amb la més baixa i rastrera de les humiliacions que indigna la seva condició moral i repercuteix en la seva salut mental?
Ho dubto molt. Qualsevol home o dona que treballa o busca feina per tal de sobreviure, que paga tots els seus impostos amb més o menys dificultats, que s'aixeca d'hora cada dia per dur als seus fills a escola, que intenta portar-se bé amb els seus conciutadans segueixin la doctrina que segueixin, que va a comprar, que té severs finals de mes i lletres per pagar i reduccions de sou i problemes que resoldre, que fa cues per tot, que paga multes i sancions, que sobreviu per aspirar a viure, que s'esforça, que INTENTA actuar amb justícia enfront a cada problema que se li planteja sigui gran o petit... un home o dona així avesat a existir, amb la màxima dignitat i amb l'esperança d'avançar un xic més cada dia, evitant la confrontació i seguint tant bé com sap aquestes normes, es sentirà en aquest cas lligat de mans i encadenat pel sistema injust al que ell sempre havia donat suport. Així que el posarà ara en qüestió. Cercarà altres vies, es plantejarà alternatives – no totes ètiques o morals – i es preguntarà, sobretot, de què més pot disposar a banda de la bona voluntat i fe i oferir diàleg i les bones paraules, doncs tot això que li serveix en el dia a dia no li ha servit MAI per accedir al que ell considera justícia nacional; i no vol caure en la trampa de la violència. Es preguntarà quina és la línia, la fina línia que suposa la diferència entre la violència que ell i tots refusen i la violència de formes i verbal que està rebent per via teòricament democràtica que tufeja.
L'estat, el govern i la resta de ciutadans que voten als partits que l'han perjudicat també l'hauran fallat, i pels seus endins tramarà complots contra l'estat i tots ells, que ja no considerarà democràtics i amics sinó opressors tirànics i enemics que actuen en contra seu i de la seva comunitat. Talment com passava anys enrere. L'estat teòricament democràtic li està fotent enlaire l'existència amb la seva injustícia, i aquest home o dona ofès assassinarà l'estat amb la imaginació cada dia, tramarà mil i un complots contra aquest perquè no veurà res més que això. I si un dia – Déu no ho vulgui -, trasllada a la realitat aquests mil i un complots contra l'estat que prèviament ha imaginat, no serà ell el culpable de les seves accions tot i que tothom l'apunti, sinó el mateix estat tirànic i opressor que prèviament ha sembrat i regat i adobat CONSCIENTMENT la llavor de l'odi a l'interior d'un individu i comunitat al que està fallant. O es que quan et fereixen la dignitat, la consciència i els valors no li estan fent el mateix mal que produeix la violència física? Diria més; la primera és encara més covarda-i-tramposa-i-filla-de-puta, perquè sorgeix precisament de lleis injustes que a més diuen ser inamovibles i sagrades com un trunyot caigut del cel.
Són sangoneres, simplement. Ens estan sagnant lenta però irremeiablement, i aquí ens dediquem a discutir si la ferida és suportable per al pobre xupòpter que també ha de viure o de si ens l'hem d'espolsar i que s'espavili per ell mateix. Crec que està molt clar. Ens ho estan dient, ens ho estan dient a tothora amb lleis injustes i amb decrets i amb prohibicions i humiliacions i insults diàriament. El seu menyspreable odi envers nosaltres només és comparable a la seva necessitat de sang fresca diària per sobreviure.

Però simplifiquem, simplifiquem-ho tot i molt quan preguntem directament si la resta d'aquest Estat inventat amb les seves eines tramposes sempre a disposició, té dret a decidir sobre la llibertat que qualsevol comunitat d'aquest ha decidit per si mateix. Ho diré d'una altra manera: És pot considerar democràtic, just potser, que persones alienes de la nostra comunitat decideixin el destí de mínims que hem reclamat i votat quan ens han donat permís per fer-ho? Des de quan és això anomenat just? Què hi pinta un senyor de Lepe – per posar exemples sense assenyalar conscientment -, Burgos, Valladolid, Salamanca, Madrid etc, dient el que podem ser o no? A veure: uns pocs voten què desitgen perquè són ells qui s'adonen del que cal aquí, ho presenten, els hi neguen i ho corregeixen per tal de no fer-ne sang i arribar a un pacte i els hi acaben dient que sí; però!, quan arriba l'hora de la veritat TOTA la resta sembla tenir més veu i més vot i més dret a vet que nosaltres mateixos, només perquè té els invisibles fils de les marionetes col·locats estratègicament als llocs on es remenen les cireres. Des de quan això és normal? Des de quan el que AQUÍ decidim pot ser interpretat i retallat i ribotat i destrossat pels D'ALLÀ, PER QUI SIGUI? De què ha servit aleshores tot el circ previ per redactar aquests mínims i totes i cadascuna de les nostres baixades de pantalons? Com esperen que s'actuï fora de la visceralitat des d'aquí si l'únic que ens ofereixen són les seves orelles tapades i les seves ganivetades a traïció?

Cada vegada que aquest Estat dubta o anul·la el dret legítim a decidir a la nostra nació al considerar indissoluble “la seva” nació inexistent i vanitosa que s'han inventat, s'està confessant criminal i culpable de seguir enarborant les tesis tiràniques del totalitarisme impositiu més caspós i merdós que els hi ha corcat i enxiquit el cervell a còpia d'anys. L'estat s'està confessant mentider, antidemocràtic, bananer i pallasso per no esmentar allò que tant els fot que els hi recordem quan actuen: que segueixen essent uns feixistes reaccionaris. No, no em mereix, no em mereixen cap tipus de respecte i no em preocupa dir-ho. No es mereixen cap alabança aquest país i tampoc s'ho hauria de merèixer per part de la resta de catalans ni per TOTS i CADASCUN dels ciutadans de l'estat espanyol que es diuen a sí mateixos democràtics, perquè si hi estan a favor – de com actua el seu estat -, és que el corc els hi ha fet més mal que no ens pensem. I el mateix passa amb TOTS i CADASCUN dels europeus, la tesi general dels quals és girar l'esquena als problemes quan veuen massa merda per treure; perquè són també aquests darrers espècimens ufanosos – que es diuen a sí mateix els més demòcrates de tots i critiquen a tothom però no fan res de res - els que tenen la SAGRADA obligació de denunciar aquest Estat bananer i castigar-lo des de fora, doncs al no estar sotmesos teòricament a la seva tirania i males arts i despòtica i miserable i merdosa influència, són alhora els més obligats a parlar en nom dels encadenats que hi ha aquí dins, en aquesta caverna.

Dit això, afegiré que tots aquells que ara diuen que “acataran” la decisió són – en paraules molt reprimides, ho reconec -, els més immunds cucs de terra sorgits mai del cul de l'existència d'aquesta merda de món. I som nosaltres mateixos!, els que donen la cara per nosaltres, els que teòricament ens defensen i miren per l'interès general. No són res més que éssers de cartró pedra que s'han deixat tota la dignitat a un casset preenregistrat rere la seva imatge, incapaços d'adequar-se a la realitat, que segueixen mirant les imatges xinesques de la paret de Plató sense atrevir-se a sortir a fora. Segueixen encara amb el mateix discurset, una vegada i una altra – que pesats! -, són un refotut disc ratllat. Són personatges que semblen trobar plaer al fet de donar-se cops de cap contra una paret per comptes d'agafar l'escala que tenen al costat i saltar-la d'una vegada. Són aquests els intel·ligents que ens han de conduir a bon port? Sí, diuen que ho són, i si ho són tampoc em mereixen cap respecte. No dic que hagin de defensar l'estatut o queixar-se de la injustícia – que només fan això i res més -, sinó que són cecs corregibles que només es queixen per quedar bé i es neguen a anar a l'oculista per veure el que molts altres veiem: que on realment haurien d'anar d'una vegada és al manicomi; o no, potser no, potser més aviat els tocaria presó, perquè tots ells són conscients del que ESTAN FENT i D'ALLÒ QUE ESTEM PERDENT quan ells no fan res per corregir-ho i TOTS EN SORTIM PERJUDICATS; per culpa única i exclusivament de la seva incompetència i negativa a canviar de perspectiva, a acceptar l'error en el que estan.

Si tots nosaltres ens neguéssim ara a pagar els impostos que sabem del cert ens escanyen i no acaben servint a la nostra comunitat més propera no seria res arrauxat o forassenyat com molts d'aquests utòpics federalistes vomitarien i vomiten encara ara, sinó el més alt exercici de seny i dignitat i democràcia que mai s'hauria produït en aquest cony de nació. Si estem tots d'acord a la fi en que no estem d'acord amb les injustícies que rebem de la seva justícia, creem la nostra pròpia justícia i critiquem-la després i cultivem-la per fer-la més justa cada dia. La seva no es deixa criticar, la seva no es deixa tocar, la seva no vol ser ensenyada i molt menys per aquells que menyspreen. No ens amaguem rere la tanca protectora del fet diferencial o l'auto-compassió per criticar els afers exteriors que ens perjudiquen per sentir-nos millor una estona i fem ja el nostre camí sense por a equivocar-nos. Qualsevol dubte que tinguem sobre tallar d'una vegada amb tot això serà també el més gran dels encerts. I hi haurà errors en el nostre camí en solitari, de ben segur, i així és necessari que succeeixi si de debò creiem en créixer i aprendre per aspirar a millorar. Però si estem entestats a no adonar-nos que l'error principal és confiar en aquells que no ens atorguen confiança, ja podem plegar.

Tants i tants anys repetint el mateix! Dient-los: “Ei, que no hi ha res a fer, que no la travessaràs amb el cap, aquesta paret; agafa l'escala, cabut!”. No es tracta de ser arrauxat o perdre el seny com alguns diuen, es tracta de ser humil!, d'acceptar, d'una vegada ja, que no hi ha res a fer, que no has fet res més que equivocar-te – potser amb bona fe i tot. Però tranquil, tranquils tots; ho acceptem, acceptarem tots i cadascun dels vostres errors i us abraçarem amb nosaltres. Sempre i quan sigueu humils d'una vegada i us adoneu que SEMPRE us heu estat equivocant, que aquí teniu la vostra família, que aquí teniu la vostra terra, el vostre futur, la vostra dignitat. Què hi ha més digne que ser humil i acceptar fer-ho bé a partir d'ara?

* Aquest assaig no hagués estat possible sense la lectura prèvia i inspiració - i una clara part de reeinterpretació - que m'ha proporcionat la lectura de "Sobre el deber de la desobediencia civil" de H.D. Thoreau.*

atzucac


(imatge extreta del racó)

racócatalà

vilaweb

demà, més tempesta...

dijous, 24 de juny del 2010

ressaca



Una vegada més: Em llevo i estossego. Empasso saliva, i aquesta tira gola avall amb dolor suportable, però dolor tot i així. Angines!, una altra vegada. No estaven curades o què? Val, és el que hi ha, aguantat, gamarús, més que gamarús!
No faig ni cas a la ràdio endegada, no sé de què parlen i tampoc m'interessa. Sí m'adono que la meva oïda dreta segueix en part tapada a causa de la infecció que fins ahir estava pràcticament curada. I jo em sento imbècil quan repasso el dia anterior, o més aviat la nit anterior. Quaranta i pico a sopar de tranquis; guai, no hi hagué estrès. Però es succeeixen entrades i sortides a la terrassa (aire-condicionat /temps exterior/aire-condicionat/temps exterior...). I passo calamars a l'Andalusa, musclos, xais, llamineres, bacallars, coca (de Sant Joan), cava, copes... Sembla que sigui ara mateix. Ho veig: tot aquest poti-poti nocturn i la gresca i l'alegria de tercers sopant i bevent al descompàs dels petards i la patètica i repetitiva música de la plaça que et fan creure estar a Mèxic em condueixen a acceptar una copa de cava fresqueta; “No passa res, no passa res, no passa res...”, això em dic. I quan cau la primera cau la segona, i la tercera i després una cerveseta per suportar la darrera taula que no se'n va perquè estan de putíssima mare (és clar que sí!) allà clavats com sangoneres, i després que si un patatim i més tard un patatam... Resultat: l'antibiòtic a prendre pel sac i angines a primera hora del matí. Mai vaig dir que el que això escriu fos un ésser racional i intel·ligent.

A la granja hi flota un ambient silenciós i ressacós. Cafès amb llet i croissants i gent silenciosa que vol que la deixin en pau, això hi ha, bàsicament. Allà fullejo el diari insípid, reposo el cul, esclareixo el cap, bec cafè amb llet, estossego una mica més. Començo a desvariejar. D'aquí a cinc minuts serà l'hora ja? Sant-tornem-hi altra vegada? Es que això no s'acaba mai o què? Em compadeixo: greu error. Em dessagno mentalment, em torturo. Ara estic bé, estaria bé aquí passant el matí fins que el cos em digués prou, llegint, escrivint això, atorgant-li una mica més de sentit. Però no hi ha temps! No hi ha temps a pensar quan comença l'estiu. Hores, hores, hores i més hores dedicades a no pensar, a no adonar-te de res. Només en si tal primer o tal segon s'han acabat, en què t'ha demanat el de la sis, en els escuradents del penjat de la vuit, en remuntar gasosa per una, en el gel que t'ha demanat tal altra, en reposar tal ampolla al congelador, en apuntar cafès, en convidar a didalets, en fer postres, en carregar neveres, en escombrar, fregar, entrar a la cuïna, el pa torrat, les copes, tovallons, remuntades de coberts...
Pot ser dur; més dur amb ressaca.

Això no s'acaba mai.

diumenge, 13 de juny del 2010




"Es vano ponerse a escribir si te tiemblan las piernas"
. Thoreau

(*)


(*) Vídeo afegit el 29 de Juny del 2011.

dimarts, 8 de juny del 2010

a vegades

trobes grups en que, cada cançó que toquen, una a una, l'escoltes i la sents, per comptes de nomes fer la segona d'aquestes dues coses.

Tenen alguna cosa...

...i són només un parell d'exemples, ho sé. Però es que feia ANYS!, que un grup no m'enganxava com m'estan enganxant aquests Amics de les arts. Vaig comprar el B&B fa cosa d'un mes acompanyant un amic a comprar una televisió. Que m'estigui revisant de dalt a baix youtube, buscant-ne més d'ells, ja ho diu tot...



dilluns, 7 de juny del 2010

“La Vermella” dels pebrots




Fou a un altre bar, fa ja dos estius, a això del migdia. A fora un dia lluminós, assolellat i amb clares perspectives de feina de la bona; d'aquella que ben aviat invoca les taques de suor a la camisa clara i t'obliga a pressionar amb força les galtes del cul.
A dins, rere la barra: la televisió amb canal imposat per l'encarregat, el company (al que batejarem aquí Armengol com a elegant nom fals), i un servidor de vostès acompanyant-lo. I a la tele no recordo què era; si quarts, semifinals, final... Tampoc si jugaven just aleshores, o si simplement era un anunci o la prèvia o res de tot això... De fet no perdré el temps informant-me per dir-vos-ho amb seguretat, la veritat. No crec que a ningú li importi ja tenint el mundial a tocar. La qüestió era que aquell any tothom estava que ni cagava, amb el cony de “la vermella” i la Eurocopa i tota la mandanga. Ens tenien fregits a mi i a l'Armengol i a mitja nació més amb aquella merda. I la nostra posició de sempre prescindibles contractats amb safata, llevataps i esportives còmodes ens obligava “teòricament” – doncs el contracte no esmenta, crec, res d'això - a no polititzar ni oferir opinions contràries a aquells que ens paguen el sou, i molt menys, a qüestionar cap opinió fermament arrelada del client, per estúpida que sigui, pesat o catet o groller que pogués arribar a ser. Sempre era difícil. La nostra creu era la mateixa que tindran molt probablement els robots articulats en un futur llunyà, robots que serviran paelles, sangries, alcohol variat i cafeïna a tot bípede amb butxaques que allà entrarà i no els amargarà l'existència amb punts de vista diferents. Nosaltres, els cambrers, hauríem de ser éssers de cartró-pedra sense personalitat aparent, sense opinió, sense cap més programa integrat que el necessari per respondre de forma eficient a les comandes i l'exercici habitual del somriure fals. Llavors seríem, a la fi, màquines que s'espatllarien i prou.
Però era TANTÍSSIMA, l'angúnia diària de suportar aquell estiu!, tot allò que escopien aquella processó de samarretes imperi i ulleres fosques d'aviador que per allà passaven per xarrupar de combinats i mitjanes! Massa sovint havia pensat, quasi seriosament mentre esmolava el ganivet dels pastissos, en tallar-me les venes i donar-me per vençut definitivament. Patia, patíem!, per si la condemna dels patriotes aquells s'acomplia i la “NACIÓN ÚNICA E INDIVISIBLE” guanyava; doncs llavors menjaríem durant mesos merda vermella per un tub, talment com quan guanyava l'equip de la caverna de la capital.
I m'estic desviant del que pensava escriure. El cas es que, aquell migdia assolellat i lluminós i amb perspectives de feina de la bona – recordeu?-, va aparèixer cert conegut del cap del bar on treballàvem l'Armengol i jo llavors. La cantarella de despropòsits amb ñ d'ELL contra les nostres individualitats i ètica catalanes era ja habitual però sana, doncs mai fins aleshores li havíem obert la caixa de pandora i no ens havia insultat o menyspreat directament.
ELL era un personatge que s'alimentava diàriament d'una realitat diferent a la nostra – fixeu-vos que no diré millor ni pitjor, sinó únicament diferent -. Sí que era probablement més culte que nosaltres, sí que vivia i treballava aquí i entenia l'accent obert i tot això, però era d'aquesta estesa diòcesi que suporta aquestes coses, aquestes particularidades regionales com un immens gra al cul que cada dia calia rebentar-se per sentir-se millor i oblidar-se'n... Deixem-ho... La barra estava deserta llavors. Només ELL, l'Armengol i jo vegetàvem per allà en silenci. La tele però no callava, i alguna cosa havia de passar, alguna cosa sortiria d'aquella pantalla, alguna cosa diria algú que, de cop i volta, començà a pregonar als quatre vents el seu culte encegat i patriòtic en favor de “la vermella” i a deslegitimar qualsevol opció de l'adversària d'aquell dia, la limitada – futbolísticament parlant -, Rússia. Nosaltres ens quedàrem plantats mirant-lo. Feia molt que suportàvem a desconeguts als que no podíem dir ni piu per ser precisament desconeguts, no fos cas que ens despatxessin si el cap s'assabentava del nostre gravíssim crim, del nostre pecat inconfessable contra “la vermella” i tot el que fos amb “Ñ”.
No sé ben bé com va succeir. Recordo mirar-me amb l'Armengol, i llegir-me per primera i única vegada la ment amb ell. Sabíem què dir, sabíem que era el moment, sabíem que podíem fer-ho passar per una broma pesada en cas de necessitat i denúncia d'ELL. Ho férem, a l'uníson, exclamàrem: RÚÚÚÚÚÚSSIIIIA!!! I vam sentir que ens alliberàvem de totes les tensions del dia, de totes les setmanes de portades de diaris esportius i circulars de telenotícies i comentaris que no compartíem i que no necessitàvem.

- Ya está! Ya han tenido que salir los PSEUDO-MAULETS DE MIERDA estos!, los mierdecillas con complejo de inferioridad y amargados que sólo quieren restar en vez de sumar! Qué pena me dais tíos, de verdad; qué pena me dais!

I fins aquí la història aquesta. Completament real, completament autobiogràfica amb els evidents canvis necessaris de localització i noms i possibles mancances de memòria que el temps passat pot erosionar lleugerament i que m'ha obligat a acabar de completar la darrera frase amb tòpics que la caverna sempre té preparats i mai passen de moda – Tot i que allò que està en negreta ho recordo perfectament i és 100% autèntic -.
Aquest any em torna a tocar a mi a molts de vosaltres la tortura habitual. Deixem de banda per un moment el cabàs ple de bitllets que cada jugador de “la vermella” s'endurà a casa aquest any de mundial en cas de proclamar-se guanyadors amb el que tan i tant amplament han jugat darrerament alguns columnistes i blocaires per criticar-ho. Deixe'm de banda el parell de partits polítics que es diuen no-nacionalistes quan toca incentivar quelcom català i després reclamen pantalles de televisió gegants a tots els pobles quan juga “la vermella”. Deixe'm de banda les discrepàncies històriques, culturals i ètiques i morals que puguin tenir els tres menyspreables personatges que apareixen a la història de més amunt. Deixem-ho estar tot i pregunteu-vos, vosaltres, els que no esteu d'acord amb el meu punt de vista i amb el de MOLTS altres, si REALMENT, creieu de debò que no voldria el bo i millor per la vostra selecció, la vostra “vermella”, si nosaltres, si jo tingués també la meva, la NOSTRA, jugant o jugant-se-la per poder jugar, si no tingués la llibertat total i tan anhelada de la que tan us en foteu vosaltres a diari i que tan menyspreeu. Tan miserables i ressentits sou que penseu que, us guardaria cap més rancúnia que l'esportiva i natural del joc si, de cop i volta, aixequéssiu totes les barreres, totes les traves, totes les trampes que heu anat farcint arreu contra nosaltres i que impossibiliten les nostres seleccions, la nostra llibertat a l'elecció lliure? Madureu d'una puta vegada!, ja es veu que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. Les vostres imposicions em foten fàstic, els vostres “conmigo o contra mí” em fan venir basques, el vostre inexistent sentit democràtic em fot vomitar. Només això necessitava dir, i un MOLTA SORT, d'aquells per quedar bé, però que evidentment no comparteixo amb qui té per costum jugar brut. Com voleu que us defensi, com voleu que us doni suport i us desitgi el millor si no voleu res més que el pitjor per nosaltres?