Tempesta negra

El temps passa lentíssim a la taula del menjador. Se sap el que passa segons l’atenció que es posa a l’oïda: Espetega el vent a ràfegues poderoses a fora i fa repicar les baranes que vibren, volen les bosses d’escombraries i mil objectes diversos d’ací a allà per tots els balcons, terrasses i terrats i descampats i obres per acabar i els mil racons que sabeu del vostre carrer, dels vostres veïns. Al meu hi imagino un gat negre solitari, un de vagabund que vola amb les potes obertes com una estrella ninja mentre l’arrossega el vent al llarg del carrer: MiaaaaooooooouuuUUu.... Desapareix entre penombres. L’apocalipsi s’acosta i ja s’ha cobrat la primera víctima.

Espelmes i llanternes damunt la taula del menjador. Reunió. Catalunya informació repetint el mateix una vegada rere l’altra. Algú recorda l’existència del fogonet d’acampada i es decideix a fer infusions, llet calenta, cacau, cafè descafeïnat... Demà és sant-tornem-hi. Esperar i esperar. Esperar a què? Intento seguir amb el llibre, però resulta impossible escoltant xerrar a la ràdio. Més cops, més ràfegues poderoses esclatant contra tot arreu i pluja fina – aiguaneu? -, quan surts al balcó a observar els carrers engolits en la gola del llop i enfoques la llum de la lot a qualsevol racó. Tothom resguardat a caseta, sense saber què fer, sense que creixi dins seu res més que l’emprenyada per no poder emprar l’ordinador, ni el telèfon mòbil, ni la rentadora, ni els fogons, ni la televisió, ni el microones, ni l’escalfador elèctric, ni la nevera, ni el congelador, ni l’enllumenat... Una dependència total. No te’n adones del que tens fins que et falta. Imagino algú als pisos del davant, o a la casa del costat, o a la torre d’allà dalt o a la de baix maleint el dia que canvià els fogons de gas per la vitroceràmica. Algú altre maleeix que sempre toqui a Canet, aquells preocupats pel pare, nen, nena o mare que ha de tornar de Barcelona i no pot, un altre que no entén que la calefacció s’endegui elèctricament, algú que recorda que quan cauen quatre gotes sempre se’n va la corrent, i a la fi un indignat amb tota aquesta merda junta amb la factura del mes passat a les mans.
La casa feta d’ombres i al carrer, més i més ombres. Dependència directa i total! Espelmes, llanternes i una ràdio a piles per no sentir-se endinsat en la quietud incerta de la foscor absoluta. Té certa màgia, cert silenci deliciós i alhora preocupant i intrigant. Es succeeixen els cotxes passar de tan en tan, dirigint-se segurament a rescatar de l’aïllament als integrants de la casa absents. Rebuf constant de tempesta amb mala llet. Abans d’anar al llit algú de Canet que treballa a Palau de plegamans diu estar completament aïllat. Penso en els camions i cotxes aturats, en les estacions col•lapsades, en els trens sense moviment, en el que duia poca benzina i no li funcionarà la calefacció, en els famolencs, en els fredolics... M’Arrauleixo pensant en tota la gent que treu i traurà demà foc pels queixals. Em fico al sobre i penso que demà serà un altre dia. Al portàtil una hora i escaig de bateria. No paga la pena posar-se a fer res. Al llit rumio en l’època dependent, i després en aquells flocs de neu caríssims de veure flotant aquí al Maresme tropical certa tarda i vespre de Març. Floten i floten empesos pel vent i en això i en un ninot de neu que mai he arribat a aixecar del no res penso. En les finestres gelades i en Siberia, en el hivern i el caga tió i en els cotxes coberts de blanca i freda matèria cristal•litzada. En el confort i escalf del llit penso en tot això i en tots els homes i dones sense llum, sense espelmes, sense ràdio, sense res més a fer que romandre al sobre amb la parella i en els ocurrents i mai tediosos jocs que els hi vindran al cap una nit com la d’avui. M’adormo, imaginant conduir per una llarga pista de neu blanca un trineu sota una escala, estirat per tretze gats negres.

temps, més temps i una oportunitat més...

No sé qué mundo habrá al otro lado de este mar, pero cada mar tiene otra orilla, y yo llegaré.

Cesare Pavese

murals

L’ésser humà que no honora la seva terra, no s’honora a si mateix.
Paulo Coelho

Quan un poble no té ja un sentiment vital del seu passat, s’extingeix.
Cesare Pavese


Tenint en compte que aquell que agafa la bandera, ja l’ha agafada, i és el nostre deure agafar-la, si la deixa caure, és consell de guerra davant el poble.
Ermengol Passola



Li he donat certes voltes al assumpte aquest de veure el got mig ple i mig buit segons d’on t’interessa que et bufi el vent. Em refereixo esclar, a això de les consultes independentistes que segons la lectura d’uns es considera un èxit aclaparador i segons la dels altres una puntada de peu espatarrant i la evidència que la majoria no volem allò que no pot prometre una consulta no vinculant. Vindria a ser una cosa així com l’estadi del Barça ple, mig ple o buit quan juga el partit de costellada de cada any la selecció Catalana. Evidentment es pot considerar aquest raonament un escut més per defensar les meves postures, però el que és segur és que un es pren seriosament les coses quan s’hi juga ALGUNA COSA. A saber, per exemple, les dues setmanes de prova en qualsevol feina, els primers tocs de dos companys per escalfar abans d’un partit de tenis, l’examen final i no la prova d’aptitud d’un estudiant, l’aplicació de mesures contra la crisi quan el govern és completament sobirà i no parcial, el tempteig de partits amistosos abans d’un torneig important... Tot això té fonament sempre i quan TU siguis el responsable directe i no puguis apuntar a tercers o a condicions ambientals o al que vulguis la teva ineptitud o desgràcia. És per això que no crec que cap de les lectures que se’n fan dels resultats de les consultes siguin vàlides, sinó una simple obligació a omplir la columna o tirar-se floretes del costat que a un ha decidit romandre.

Fa molts anys vaig anar amb els amics a molts partits de la selecció Catalana. Eren jornades interessants perquè omplíem el cotxe i amenitzàvem el viatge a ritme de les cançons de batalla que només poden produir persones existents d’una nació no normalitzada, amb diferents lectures o amb un estatus quo únic no comparable a qualsevol altra.
El lloc era sempre al Camp Nou i sempre de nit i en mal horari i amb fred i amb l’obligació d’anar a treballar l’endemà. Ara fa molt que no hi vaig. Hi ha moltes raons com la principal que he esmentat abans, que recordo és el cansament de que aquestes coses ja no em serveixen, que necessito un estadi superior. Està molt bé veure en directe i al camp la que seria la teva teòrica selecció jugant un partit, saludant-te amb el gol contrari alçant les estelades, compartint anècdotes amb gent nova, cantar, fer l’onada, sentir-se part d’una mateixa i única idea metre imagines que el partit de futbol que s’hi juga no és per a res més que per mantenir viu l’esperit. Està molt bé per un temps. Però quan ja ho has viscut prou vegades i l’endemà t’aixeques i et trobes el mateix veí imbècil que fot la culpa de tot als catalans, el mateix paio que fingeix no entendre’t només per tocar-te els collons, el capgròs que escriu barbaritats al diari o quan veus el mateix president, o el de la corona per la televisió mentint i dient animalades sobre el que aquí hem estat som i volem ser, aleshores ja no està tan bé. T’adones que estàs/estem fent el tòtil. M’agradaria saber què en feren del “milió?” – ho dic de memòria – de signatures recollides per les seleccions catalanes. Aventuro que estan a casa del de la corona o als WC de la Moncloa per tenir cagades netes i assegurades durant anys i panys.

Però no és del tot fer el tòtil, vist d’una altra manera. Només en cert sentit i quan n’abuses de tantes campanes al vol. Per a servidor, el problema principal de les aspiracions catalanes és precisament la falta d’altaveus que li donin ressò i aconsegueixi situar altra vegada el problema damunt la taula. Per això, fer-se veure d’una forma o d’altra sempre és bo, fins que simplement acaba semblant el que no és, que només vols “fer-te veure”.
Quan has passat quelcom semblant com una època dictatorial i tot i amb problemes puntals ja no t’assassinen ni et prohibeixen parlar – encara que no et fotin ni puto cas -, ni et maltracten, ni et parlen amb aquella veueta de supèrbia, tot sembla haver fet un gir de 180 graus i estar tu al paradís. La idea és que la època és MOLT millor al que vas passar tu o els teus pares o els teus avis o qui sigui. I per això, conscient que ja tens els mínims, et conformes amb sentir bordar o cagar el gos del veí al teu jardí, perquè no és res més que una molèstia tolerable entre cometes. El que no et planteges mai és que el mateix veí ha ensinistrat el gos perquè ho faci cada dia a dins de casa teva sense que te’n adonis.

Cal recordar d’on venim i on pretenem anar i sobretot què som ara per ara. El què som ens dirà què volem ser però també d’on venim. Deixar les coses per més endavant t’acaba convertint en una peça inamovible de la base, acostumant-te a la teva posició. Llavors ja tens massa merda al damunt i el pes és impossible d’alçar.

llançar els daus

Ja fa setmanes que l'ímpetu l'enfoco i l'endoso a altres coses que al blog aquest. Gràcies a déu (si de debó existís), que no tinc que excusar-me davant un fill de puta de director o el que sigui de la meva sequera com sí caldria ho fes un columnista professional o qualsevol diable que cobrés per contar burrades aquí o allà on sigui. Estúpida vida la dels que vénen la seva ànima, el que a dins hi habita, allò que pensen, a un tercer que ho converteix ben ràpidament en mercancia. Així que bé, només puc dir que ara per ara no em resulta grat seguir intentant-ho. Si no hi ha res a dir o a escriure o el que es podria dir d'allò que t'envolta t'importa tres merdes o simplement dediques el teu temps a qualsevol altra cosa, és molt millor deixar-ho com està, no forçar la màquina fins que rebenti i la catàstrofe s'esdevingui. Així són les coses. Per què fer una cosa amb mala lluna si en un altre moment potser desitjaras fer-ho a totes hores? No es tracta de llançar els daus i temptar contínuament la sort. Quan els llencis, visualitza el doble sis, estigues segur que sortirà, estigues convençut que no ho estàs intentant, sinó que ho estàs FENT.

més fàcil així

"En realidad no hay nada más perjudicial para el espíritu aventurero del hombre que la idea de un futuro estable. El núcleo esencial del alma humana és la pasión por la aventura".
Christopher McCandless

"La vida que los hombres elogian y consideran lograda no es sino una de las posibles. ¿Por qué exagerar su importancia en detrimiento de otras?"
Thoreau

" - La gente no necesita amor, lo que necesita es triunfar en una cosa o en otra. Puede ser en el amor, pero no es imprescindible.
- La Biblia dice: Ama a tu prójimo
- Eso puede querer decir que le dejes en paz."
Bukowski

"Si estás casado y si tu compañera de desayuno parece un pequeño ser verde de otro planeta, indudablemente te enfrentas con un problema grave"
Groucho Marx

"La diferencia fundamental que ha llevado a los hombres a distinguir lo moral de lo inmoral, lo bueno de lo malo, no es la diferencia entre egoísta y altruísta, sino entre el apego a una tradición, a una ley, y la tendencia a emanciparse de ella".
Nietzche

El vent no empeny les pedres

“Em trucaràs després?”, pregunta ella. “Sí, esclar”, li contesto. “Un petó”, diu, com acomiadant-se. “Val... adéu”, decreto.
Sí, Adéu... Adéu, adéu noia, bufona!, adéu adéu una estona, malson!, penso, mentre amb el dit premo la tecla vermella i ja suada del mòbil. Aleshores ho sé: No la trucaré, no la vull trucar, no hi vull parlar.
Hi penso uns segons, en ella, en mi, en la tecla suada... Va tot junt això. Ja no estic a gust sentint-la, no estic a gust sentint-me a mi mateix parlar amb ella, no estic a gust notant sempre la tecla vermella suada. Fa molt que tot això deixà de ser interessant per a mi. La noia, la família, la feina, els col•legues, la vida... Fa mesos que la gent parla i jo m’esforço en escoltar. M’esgota. Ella m’explica el mateix cada dos per tres, la mateixa rutina, la mateixa ruïna embolcallada amb llacets de diferents colors. Un dia és verd, un de negre, un instant blau, el següent vermell, el proper groc... I així sempre, però el de dins, l’essència, és sempre la mateixa. No ho vull sentir, no vull parlar més, això és tot. Mai m’agafa de bones. Potser, amb una mica de temps... No ho sé, no sé com explicar-ho. Mal assumpte, mala peça al teler. No la vull trucar.
Pluja forta, gruixuda, poderosa rere el vidre. Força pluja a fora. El cel és un cúmul de tonalitats grises que descarrega ràbia líquida i furiosa damunt els arbres, les plantes, l’asfalt, la sorra, els paraigües i els caps no protegits. Imagino malsons, lletres de banc, factures, cadenes, excuses per llibertat i horaris. Compromís. M’imagino a mi mateix mentint, mentint-la cent-cincuanta-dues vegades al dia. Contestant sempre la mateixa pregunta, dient una vegada rere una altra: “esclar que t’estimo”. No pot ser bo. Ja ho he provat i no es bo. Tria malament una sola vegada i et sentiràs culpable i buit la resta de la teva vida. Ningú vol ser culpable de res més que de la pròpia felicitat.

Demano ratafia, però no en tenen. El cafè l’acabo ràpid i em dedico a fer petits xarrups, garrepes i irrisoris a una copa amb un quart de Calisay, però no el mateix Calisay que jo recordava. Aquest és un reflex enganyós d’aquella ampolla que vaig tastar a ca l’àvia fa dos Nadals, una de les que molts anys enrere encara s’embotellava a Arenys. La mateixa ampolla amb aquells grumolls de temps al fons, la mateixa ampolla que quedà oblidada a l’armari quan a l’avi li arribà l’hora.
Gener, dia vuit, gris, plujós, rabiós. Això ja ho he dit. Onada de fred i d’aigua embolcallant una terra acostumada a la tebiesa tan en clima com en esperit. Rere una gerra immensa de cervesa que grollerament algú pintà fa dècades a la finestra observo l’asfalt del centre del parc mullar-se sense pietat. Tot xop i fred a fora, tot sec i càlid al bar. Però tan se val, tot i així jo em sento allà fora quan un calfred em sacseja igual, com si restés assegut en un d’aquells bancs d’acer negre i resistís les bufetades del vent damunt la roba xopa. És un parc com tants d’altres, sí. Palmeres, plàtans i molts més arbres que m’agradaria conèixer. Asfalt llis al centre i en forma de cercle, terra de color mostassa quan és sec i ben merdosa quan plou. Hi ha gespa que no és gespa, i reguerols de plantes verdes tan d’altes com de baixes, gens sensuals però molt vigoroses; són resistents, són com petits arbrets ancorats al terra, preparades per resistir el que se’ls hi tiri al damunt tan sigui pluja, vent, brossa, o orins de gossos i vòmits dels xavals tentinejant ebris i tornant del centre; dels que cerquen la porta de casa a les tantes de la nit. Jo també ho he fet.
Al fons hi ha aquell elefant blau amb una trompa en forma de tobogan, esguardat per una tanca de fusta baixa i estúpida. I també un fortí al seu costat; vermell, marró i amb torres i escales i un altre tobogan per escapar ràpidament del seu interior en cas d’emergència imaginada. Atraccions d’aïllament per a la quitxalla, que resta segurament ara que plou i també quan no ho fa tancada a casa, exercitant els seus dits amb el comandament a distància de la video-consola, amb els ulls com òrbites reflectint tota pantalla que troben encesa, eclipsats per petits móns paral•lels que no els deixa veure l’únic món que els portaria a desitjar conèixer-ne d’altres. Però ah!, també hi ha cartells que no sempre han estat allà. Cartells prohibitius. No els recordo existint quan jo practicava això que ara prohibeixen. Potser, com més anys passen, com més avancem, com més progressem, com més lliures ens diem, més s’han propagat les prohibicions. Pilotes, pilotes dibuixades als cartells, pilotes creuades amb una línia transversal vermella que inciten a cremar-los; però són metàl•lics, els cabrons. Ni tan sols els més agosarats poden evadir-se llençar pedres als fanals, doncs no tenen vidres per trencar, ni un. Algú els ha tret. Si no n’hi ha, no es podran trencar mai.
Aleshores massa records; recordo la infantesa, recordo quins arbres aparentaven ser pals de porteria, recordo quins fanals vaig trencar, recordo les cares de jugadors xics i anònims que allà estaven entre un quart de sis i vuit – i molt sovint fins les nou o les deu –. Recordo com fotíem puntades de peu a l’esfera de plàstic, com ens les fotíem entre nosaltres, com demanàvem escales per recuperar pilotes penjades a la font o com trucàvem als pisos sempre que les boles acabaven als balcons. Recordo començar sempre a zig-zag-zug, per elegir capitans, recordo ser dels darrers a ser triat pels capitans. Recordo també ser l’últim a ser triat. Era dur, jo era l’última opció, l’últim perdut, l’indesitjable, el darrer a tot. Recordo ser més tard el penúltim, l’avant-penúltim, algun dels primers també, quan ja entrenava i jugava a futbol al camp gran. Recordo alguna vegada ser capità, i dubtar, a l’hora d’elegir el primer, a qui li retorçaria i apunyalaria el cor per ser jo aquella vegada qui al triar diria: ets l’últim, l’última opció, l’últim perdut, etc.
Però res era més grat que ser penúltim o avantpenúltim, perquè significava no ser l’últim.
I dins el bar entren i surten persones. Tos homes, tots amb cafès i licors i cervesa i cigarrets i purs i veus gruixudes. I el coi de narrador de la tele que es sobreposa a tots, parla d’un tal Frodo, i quan estic a punt de girar-me per comprovar de què parla la puta pantalla sento “ximpanzé” i “Gremlin” i algunes altres coses que ho eviten de cop. És un documental.
Però a dins hi ha massa vida i no plou.

A fora hi ha també una paret que s’ha tornat ossuda. Un cadàver de paret. Al seu llom dues estelades gravades amb més anys que jo. Porpres i pobres, quasi esborrades. Sempre han estat allà. El temps les ha irritat, les ha fet passar per l’adreçador. Marques de guerra, de reconquesta, d’insubmissió, inconformistes. Estelades i MDT pintats, aquí quedeu, pobres i porpres, ja invisibles d’acostumats com tenen els ulls els que passen per davant de vosaltres cada dia. No les veuen, quasi no hi són, no importen ja a ningú. I plou, i plou, i plou i no es veu aquest ningú. De fet millor. No hi vull ningú, m’espatllaria el quadre, i en el quadre rere el vidre i rere la gerra de tinta, només pluja empesa pel vent; despentinant tot el verd que troba i de tan en tan, foragitant alguna fulla morta i marró que venç el pes de l’aigua absorbida i surt rodolant, dansant. Tot buidor, tot real, com la pròpia vida dels que diàriament tornen a casa i entre tanta companyia descobreixen aquesta solitud, aquesta buidor, les cadenes, un començament i una fi de tot. Els somnis espatllats, una caputxa negra i una dalla a la propera cantonada.
El vent pren més protagonisme. Una ràfega decidida i esclatant, com un llampec. Val, no hi ha llampecs al cel. Ni un. Però el vent és violent i en això penso, en una força natural que obligaria als vius a agenollar-se, a amagar-se, a inclinar-se, a sentir-se vius i fràgils i mortals de debò. I l’aigua! L’aigua s’estavella en diagonal contra la sorra i fa dibuixos damunt l’asfalt ja xop, línies rectes i tortes i ziga-zagues d’esquitxos que s’esvaeixen de seguida que el vent es pren un respir. I ara un pobre diable travessa el parc, la plaça. És el primer que s’hi atreveix, que s’hi enfronta tot encongit sota el paraigües. El primer en molts i molts minuts. Els pantalons negres li són curts, i entre aquests i les sabates marrons queden a la vista els mitjons blancs. Penso en guiris, en Tintín, en homes-ase-i-porc apilonats cada nit dins un bar, homes que buiden cerveses i combinats per oblidar la buidor fins l’endemà.

Els meus ulls segueixen fora, comparo la grisor de les portes de garatge amb la grisor del cel, els totxos granats amb el vermell del fortí de la quitxalla, les façanes blanques amb les de color salmó i cava i l’elefant amb trompa de tobogan amb aquella porta blava al costat de la paret ossuda. Els fanals sense vidres i els bancs d’acer negre i forjat els comparo amb aquest plom dins les meves entranyes.
Hi ha un pedrot amb el nom de la plaça esculpit, però m’és distant. El tinc a la vista, però tot i així és distant i imprecís rere la cortina d’aigua. Aleshores m’apareix dins meu, és una imatge clara. Més bajanades. Abans de les sis tots els fanals s’encenen, no hi falten bombetes, només vidre.
I una fulla morta, una altra, és empesa per una ràfega de vent. I corre i corre per l’asfalt mullat fins que la perdo de vista, fins que s’aturi, fins que es podreixi, fins que s’esvaeixi arraconada a la vista de qualsevol. Fins que ningú la recordi. Segueix el camí de les altres, és empesa pel vent.

Al bar, a dins, entren sis mones cridaneres i un beduí amb jersei vermell. S’asseuen al costat, demanen cafès i criden com si estiguessin molt lluny els uns dels altres. Parlen de necieses, d’obvietats, de loteries, de roba, de botigues, de diners, d’aquest món seu. Malparlen de coneguts, de caps, de parelles, de família, d’amics, d’aquests satèl•lits seus. Totes aquestes merdes. Però aquest només és un món, un món entre molts altres possibles. Cap de les mones, ni tan sols el beduí m’inspira ràbia, ni repulsió. És esgotament, només és esgotament. Per a això només cal descansar.

Sento el brogit clar del vapor escalfant la llet. No tinc fred, l’ambient és càlid i sec. Miro per la finestra, però ara no hi veig res més que una molèstia per tornar a casa, per seguir eixut fins arribar a la calidesa del refugi. Miro el telèfon mòbil, miro la copa de Calisay, miro la tassa buida. Torno a ser aquí, torno a estar entre el vent, al bell mig de la corrent de sempre estavellant-se’m a la cara; no volo, no danso, estic quiet. He de trucar-la, ja, perquè no hi vull parlar més. Per ella, no per mi. No sento res. Sóc una pedra, una simple molèstia en camí aliè. El vent no se’m endurà a mi, ella pot volar i dansar, i jo no puc esperar eternament al huracà. Millor demanar una puntada de peu, sí, una empenteta. Millor així, millor deixar-se caure, simplement, rodolant.
M’acabo el licor.

I les crispetes, se les foten pel cul

No he vist mai una peli – al cinema vull dir –, en català.
No perquè no ho vulgui, sinó perquè els dos cinemes als que SOLIA anar, no va sonar la flauta d’enganxar-ne una de doblada al català.“Vaja, mala sort!”, pensava per a mi. Probablement les facin, però tu no l’encertes mai. Sí, probablement els meus cinemes habituals d’Arenys i Mataró respectin aquest esplendorosíssim i actual 3% de pel•lis doblades al català enfront a TOTA la resta, però tu, ànima en pena, no tens la sort de cara, ni avui ni mai.
Però no puc queixar-me enèrgicament de la vaga aquesta que duen a terme aquests pocapenes dels cinemes. Més que res perquè ja fa temps que vaig passar-me al DVD com a format còmode d’entreteniment audiovisual. Per a ells dec ser una mena de paria, un indesitjable, una persona non-grata que, a més de tocar-los els pebrots desitjant cinema en el meu idioma, prefereix el videoclub i les crispetes de microones a la comoditat d’una sala on sempre tinc un aspirant a pivot de la NBA al seient del davant i el preu de dos o tres cerveses per un grapat de blat de moro fregit amb vés a saber què.

Bé, si he de continuar amb aquesta espècie de drama i us he de ser sincer, us diré que al cinema HI ANAVA poquet, quatre o cinc vegades l’any a tot estirar. Però no només HI ANAVA poc perquè no existeix possibilitat de triar el idioma, sinó perquè darrerament poca novetat m’interessa tant com per no poder-me esperar un parell o tres de mesos i seguir amortitzant la maleïda PS3, que és també un refotut niu d’atrapar pols i teranyines. Tot i així sempre hi ha alguna novetat que et crida l’atenció i caus a les seva xarxa. Els homes som consumidors incessants d’històries, siguin audiovisuals, narrades o cantades, què més dóna! I llavors, quan t’has engrescat i t’has assegut a la butaca i comencen els tràilers o la pel•li davant els teus ulls i tota la resta, és inevitable pensar -per qualsevol que com jo no considera el català com un dialecte -, si no podria ser en el propi idioma, per exemple, a parts iguals. Pot ser un requeriment excessiu?, demencial?, superb?, paranoic? Jo què sé! Pel que es veu, els empresaris que compren les còpies a les distribuïdores i les passen per les sales aquestes creuen que sí, que són ells qui millor informació tenen de la parla que reclama el país. Es una cosa semblant al botiguer que sistemàticament manté a la prestatgeria 97 detergents de la marca “Y” i 3 de la marca “X”. Dóna per fet – ell -, que com que tothom es conforma amb “Y”, no té perquè comprar “X” i oferir l’opció a escollir lliurement, precisament el millor producte que es pot oferir: LA LLIBERTAT D’ELECCIÓ. Bé, els cinemes – no tots, esclar, sinó aquests - han decidit fer vaga per protestar contra l’enorme injustícia que resulta per a ells igualar l’oferta a parts iguals i que el consumidor decideixi. Per a ells és injust, per a nosaltres seria el més semblant a la imparcialitat.

Val, molt bé. Estan en tot el seu dret senyors de Cinesa i Acec – pel que a mi em toca per proximitat – i tota la resta de cinemes, EN TOT EL SEU REFOTUT I LEGÍTIM DRET – repeteixo -, a protestar, a agafar la rabieta i a tancar avui perquè veuen témer els SEUS interessos particulars i monetaris. Així, també jo estic en tot el meu dret a no tornar als seus cinemes a partir d’ara per fer valer els MEUS interessos i drets d’usuari a qui presumptament va dirigit el servei que vostès ofereixen, un servei que considero precari i irrisori a hores d’ara. I ull!, els usuaris parlen, i també la fan petar, i també són partidistes i també acaben odiant els que ALMENYS no respecten el seu dret a decidir.
I bé, res més a banda de deixar clar el per què parlava en pretèrit quan em referia a l’acció de visionar cinema a les seves sales; ara en present: NO HI PENSO TORNAR.

I les crispetes, se les foten pel cul.