“Al començament m'havia semblat que havia fet vostè quelcom molt intel·ligent, però ara me'n adono que realment no té cap mèrit”. Conan Doyle Sé que fa dies que no escric res. Per una banda perquè no n'entenia ni papa de totes aquestes notícies d'actualitat dels diaris i telenotícies que intentava seguir i, per l'altra, perquè em feia molta molta molta mandra parar a treure'n conclusions. Em disculpo per endavant si les frases grinyolen; no és un tema fàcil perquè s'hi mesclen molts altres i tinc tendència a divagar. No tinc excusa, perquè escriure no és fàcil i si no persisteixes perds lleugeresa, i des del moment en que m'hi he posat sabia que el tema em superava de llarg.
La meva opinió no hauria de ser escoltada, ni tinguda en compte per canviar-ne tantes altres igual de respectables i que seran ben diferents. A no ser que algú desitgés una bona raó per canviar de tàctica de batalla o fer-se l'harakiri no m'hauria de prendre seriosament. Però no evita això que deixaré aquí un resum emmerdat d'aquests que pareix el meu cervell malalt de tan en tan i on encara ara li ballen a dins idees confuses. Potser llavors podré seguir amb el nas posat a novel·letes. Però ja us dic, ha estat impossible no fixar-me en l'actualitat d'aquestes setmanes, i avui – per ahir a la tarda-, les portades i anàlisis d'alguns diaris han resultat ser ja el detonant que finalment m'ha conduït a obrir la tapa de l'ordinador per intentar col·locar-ho tot a lloc, perquè estic més perdut que un barret mexicà a una paradeta de les rambles i m'agradaria que algú em corregís. Escrit aquest paràgraf (posterior a tota la resta), prego paciència pels que comenceu... Si ho feu, arribeu fins al final.
(1a part: serà complicat seguir el fil...) Veja'm, repassa Santi: On collons ets? Què s'està bullint tots aquest dies!? QUÈ CONY ESTÀ PASSANT!!?
A veure ( aviso que no serà mai prou ordenat ni fàcil d'entendre), resumim: Sabem ja que en Zapatero ha quedat confirmat com el mentider que ja tothom suposava que era i li han tocat el crostó “els millors professors europeus”, ell improvisa i torna la coça als funcionaris i pensionistes que paguen “lo pato” del banquet dels bancs i especuladors que alhora feren l'agost anys enrere, talvegada això aconsegueix que durant uns dies els nous “pagapatos” funcionaris i els paganinis acostumats a pagar del sector privat quan les coses van malament, quedin enfrontats i es generin debats a favor i en contra, rumors de vaga, acusacions a banda i banda i etc etc etc.
Mentre passa tot això les borses són una muntanya russa i ningú sap on collons para i es tem acabar com Grècia, que abans d'anar-se'n en orris és rescatada per la unió europea – he sentit a dir que el rescat ha arribat principalment a causa que el deute és precisament a bancs europeus de primera línia, i que l'ensorrament de la seva economia acabaria amb un efecte dominó, així que estaria clar perquè s'ha estat tan “benevolent” -. Poca cosa sembli que tingui a veure, però el volcà islandès torna a entrar en erupció i torna igualment a emboirar el sentit comú europeu, que es pregunta durant uns dies si no existeix dependència excessiva del sector aeri quan aquest comença a plorar dient que faran fallida. I a tot això s'hi afegeix el merder de la plataforma petroliera de la BP fent figa, que acaba en una gran taca de merda que es menja la costa del país bandera de l'explotació petroliera a tort i a dret... No deixa de tenir certa ironia això darrer.
I si ens centrem més en aquí, a can pixa, també van mal dades; i seguim amb les nostres peculiars flagel·lacions com la del mateix capellà Gironí que es despullà a mig de missa. Les fuetades ressonen en forma de més fallades fallides de l'estatut dels incompetents del TC; s'activen en forma d'alarma vermella final – una vegada més, sempre diuen que és l'últim avís – els vistosos tocs d'atenció de la premsa catalana amb accent acollonit de més d'una seixantena de columnistes, que alerten que la possible desafecció pot acabar amb bla, bla, bla... I com sempre, aquestes paraules s'estavellen contra la paret sorda i “exemplarment” democràtica espanyola. A causa d'això un diari alerta de l'augment del perillossíssim i radical papu de l'independentisme que s'engreixa a marxes forçades (sempre des del seu particular i conservadoríssim punt de vista , potser obstinat a seguir jugant a la psicologia inversa). Un dia també surt volant sense capa super-Garzón d'una puntada de peu al cul dels que encara ara remenen les cireretes d'amagatotis en aquest país de circ. També tornen a l'atac les notícies sobre els casos Pretoria i Gurtel i Millet i demés, que fan pensar que això només és la punta de l'iceberg del que realment es cou aquí. Amb tot això cert dia apareix en un raconet la notícia de queles caixes posen al mercat de lloguer tots els excedents de pisos que no pot comprar ningú. Per què serà? Però veja'm, n'hi una altra de l'encantador de serps: Zapatero (que ja afirma com si mai ho hagués negat que estem coberts de merda), diu ara que s'ha d'unificar tota la merda en una sola galleda comuna deixant en l'oblit el desplegament i reforçament de les autonomies mentre els de l'au marina agafen una rabieta de nassos per un altre tema i colpegen els bancs frustrats. Ens han de salvar els primers ineptes? Els segons?? O millor tothom es dedica a buscar un forat prou fons on amagar-se fins que els extraterrestres ens colonitzin i importin d'una puta vegada el sentit comú i la decència a aquest cony de país i planeta?
Collons!, quantes preguntes! I encara n'hi ha més i més: i doncs ara, senyores, senyors, quina conclusió n'hauria de treure jo, pobre imbècil, de tot això? Facin-me de fanalet guia, perquè estic “¿¿¿???”.... He de ser positiu?, com tota aquesta colla de xitxarel·los que mesos enrere pregonaven a tort i a dret que cal mirar-se el costat bo de les coses i alimentar-se d'esperança, que tot tornarà a anar genial? O bé he de ser crític sense solucions i només fer-me veure picant de peus a terra com els antagonistes dels xitxarel·los i no per això menys xitxarel·los que els primers? M'ha d'envair el pànic? Crido? M'immolo enduent-me'n a tants com pugui per davant?
I es que no sé què pensar, què fer... Com més llegeixo sobre la merda que ens envolta més s'emmerda la qüestió. No sé quin tema tocar perquè tots semblen relacionats i els culpables som tots a la vegada. Llavors, copat de marró, no puc fer res més que exclamar: Merda, merda i més merda! CAMPI QUI PUGUI! Ja... I... el pitjor de tot: on collons fugim?
(2a part: no diré res que no s'hagi dit ja i em posaré seriós al final) Sí, podeu riure, petits diables, si és que això us fa sentir millor, més encara quan m'he oblidat de la frase amb la que pensava invocar de nou la tesi i denúncia de que tots els problemes i merders que ens envolten ara per ara tenen de forma més directa o indirecta els diners i l'afany de l'home per posseir-los o robar-los. No ens enganyem. Si encara ara no estem convençuts de que els humans som egoistes, controladors i que anhelen per naturalesa el poder, i que alhora els diners són la porta al poder d'avui dia, es que no hem evolucionat tant com ens pensàvem i som uns totxos fets i refets.
Aprofundim amb alguns exemples de la primera part que vindran a dir que tot són “urgències econòmiques”:
Fa només uns dies que aquí a l'estat Espanyol ha aparegut la “necessitat urgent” de reduir la despesa d'aquest país per vies directes per garantir el primer poder elemental: la supervivència. Els exemples són la reducció o congelació dels sous dels funcionaris o pensions, per exemple, o la més que probable revisió a la baixa dels drets dels treballadors que ja es comenta vindrà aviat per “flexibilitzar” el sistema, així com la revisió del propi sistema sanitari públic insostenible, o de les futures pensions dels que ara estan pagant les actuals. Punt. Un altre: La pasterada que ha organitzat la BP per explotar cru i per comerciar amb aquest, que es carrega una costa d'on en depenen més beneficis econòmics i des subsistència bàsica (i com és sabut, produeix més mal amb el mateix mal que ja és de per si el petroli). Punt. Següent: El mateix volcà en erupció que s'adverteix es pot carregar la subsistència de les mateixes companyies aèries si dura massa o es repeteix, doncs no fan el calaix previst quan es tanquen els espaïs aeris. Punt. Una altra: La pensada del nostre inútil cap d'estat a tancar les possibilitats a més autonomisme perquè “creu” que així tot anirà millor (que per cert, l'exemple alemany desmenteix aquesta GRANDIOSA teoria parida avui de que centralitzar significa progrés i anar endavant). Punt. Una darrera: Evidentment que l'exemple de la podrida corrupció d'alts càrrecs i personatges públics sobraria, perquè aquí si que es veu clar la podridura dels éssers humans; tota aquesta GENTUSSA que ens hauria de donar exemple i guiar-nos, es dedica a engreixar el seu propi compte corrent i vanitat; i és aquesta potser la més clara i deplorable de totes les actuacions esmentades que tenen per objecte mostrar que estem en un sistema que prima el diner als valors i al treball honrat; de fet, des del més gran al més petit i miserable, TOTHOM procura tenir la butxaca ben plena perquè vol ser poderós i controlar. Crec que la majoria estarà d'acord amb mi que, la majoria d'exemples del que he esmentat té rerefons – més acusat o menys segons el cas -, en tenir la butxaca plena, en diners, en capital...
Aleshores, la conclusió és que la font de tots o de la gran majoria dels problemes que ens estan escanyat són econòmics o tenen rerefons capitalista. Si ens basem en aquest sistema no s'entén que sigui la selva liberal, perquè es converteix en anarquia pura de la que se'n aprofiten els que ja disposen de poder. Fa mesos que el funcionament de l'economia és el tema estrella i poques les setmanes que es comença a tractar ja aquest tema com la caixa de pandora, l'horror diari al que cal fer front.
Thoreau (que no era economista), va deixar una perla al respecte al seu llibre
Walden:
“L'economia és un tema que pot ser tractat amb lleugeresa, però que no pot ignorar-se”. I sabeu què en penso? Val, us importa tres pebrots fregits, però us ho diré igual: Que l'economia és aquesta aparent ciència que molt pocs entenen i que moltes més cefalees provoquen a aquells que intenten entendre-la. Si més no actualment, que s'ha complicat molt al meu modest entendre del que em contaven al Batxillerat mixt. Així ho veig jo, que francament em pregunto: CAL, CAL tocar-lo, aquest tema? CAL assabentar-se'n? Caldria, perquè com deia el meu ídol pots no prestar-li gaire atenció, però mai dubtar de la importància que realment té. Jo ho entenc així: No temptis la sort deixant en mans dels altres el control d'un consolador gegant en una habitació fosca plena de gent despullada; tard o d'hora pots patir. O tothom té consolador o ningú n'ha de tenir. Però alhora us diria que jo no sóc l'indicat per contar-ho, perquè el que podria jo aportar seria segurament innecessari, anecdòtic o més que probablement erroni, o tot plegat alhora, que encara seria pitjor. Us podria fallar, i crec que amb fallar-me a mi mateix en tinc prou.
Tot i així, a resultes del merder aquest, vaig intentar entendre una mica a quin fangar econòmic ens havíem fotut a resultes d'un llibre que un company va prestar-me (jo odio els llibres d'economia). I sí, ara, al final, només estic recomanant un llibre d'economia (Qui m'ho hagués dit, l'hagués pres per boig, tu!). Pel poc que en sé, d'aquestes coses,
“El crash del 2010” de Santiago Niño Becerra, em feu entendre una mica més del molt poc que en sabia i del poc que en sé encara. Deia coses interessants, aquest home, tot i que algunes parts estaven escrites en l'enigmàtic codi de l'aficionat mig en economia.
En definitiva – i sé que pocs volen veure-ho així -, no voldria desanimar, però crec que s'acosten canvis molt profunds i que això va per llarg. ´És més, aquest bon home, escriu el que ja molts se suposen: que “refundar” el capitalisme o “tornar a créixer”, és més aviat impossible, utòpic o quimèric. Digueu-li com vulgueu. Tot va cap a baix, si de debò ho vaig entendre. M'atreviria a afegir, d'una altra manera, que el que tenim al davant no fa baixada, sinó que és una pujada molt i molt empinada que n'arrossegarà a molts al pou... Una llàstima, fou bonic per a molts, mentre durà.
“Ahora tendremos que cambiar el modo como deben hacerse las cosas. Es lo que pondrá sobre la mesa la crisis del 2010: que hay que modificar la manera de funcionar porque la antigua se agotó por una razón elemental: es una manera de hacer las cosas absolutamente ineficiente.”
El crash del 2010, Santiago Niño Becerra, pàg 157
