d'un glop

Havia deixat de beure. No tenia sentit. Ni la feina ni el banc donaven prou calés per enviar-ho tot a pastar fang. Tot just el mínim per sobreviure. Quan tenia quatre duros me'ls fonia ràpidament i quan no en tenia en devia a tercers ràpidament per quan en tenia i tot tornava a començar. Comprava necieses que mantenien la meva moral just en la línia de flotació. Petits però caríssims capritxos que aparentaven canviar prou el dia a dia per no fer-se insofrible. Però el pitjor era el món real, perquè la feina em mantenia viu i mort a la vegada. L'hora de dinar era l'únic repòs aparentment real a l'edifici, i encara i així, era un descans contaminat, fals i irritable. Ningú et deixava en pau quan sorties a dinar al restaurant perquè volien acompanyar-te i HO FEIEN. I quan duies carmanyola, ells també en duien o es feien dur el dinar del restaurant xinés de tres blocs enllà. No hi havia escapatòria. Si almenys hagués existit una mica de silenci!! Però no, tots eren sangoneres, simples sangoneres afamades de vitalitat i armades amb metralladores carregades de paraules buides. Tenien por al seu buit, al seu silenci. I aquesta por seva te la llençaven a la cara amb l'esperança de que tu els hi retornessis embolicada amb un llacet fins l'endemà, quan tornaven als seus caus, desfeien el regal i retrobaven la mateixa merda buida i te la llençaven altra vegada a la cara.
Quan cada dia, fos a la sala o al restaurant, s'acabaven les quatre paraules de rigor respecte al nou programa informàtic o la nova becària o la nova vida de tal o pasqual, començaven a disparar-te indiscriminadament les seves neures, com si sabessin que te'n faltaven ben poques per investigar on es trobava el mercat negre de pistoles, aconseguir-ne una amb diners prestats i re-decorar la paret del teu estudi de vint metres quadrats amb gris cerebral.

Així que bé, calia que escoltessis al teu superior parlar-te del seu cony de vaixell aparcat al port del Masnou, o de totes i cadascuna de les prestacions del seu nou Mercedes o de l'odi a tal o qual subdirector o de que l'aconsellessis sobre possibles sortides airoses que dir a la seva esposa quan sospitava que es veia amb una universitària de belles arts que la llepava com un àngel afamat. Mamarratxades, les mil i una mamarratxades que poblaven el seu cap corcat i malaltís. I si no era ell era en Gustau, o en Marcel o la Bàrbara o el mateix porter de l'edifici amb cara de gripau. Jo era sempre el seu blanc, perquè tenia cara de xitxarel·lo i ells ho sabien i no els hi importava que els xitxarel·los fossin empesos al suïcidi per les seves pròpies depressions, crisis d'identitat, augments de pes o perversions sexuals variades. Trobaves tots els graus de bogeria de la humanitat a deu metres a la rodona del teu escriptori. Era un lloc de bojos, i com a tal només
més bojos i tocats de l'ala entraven i sortien per les portes de l'ascensor, perquè cadascú buscava per inèrcia els llocs i les persones que li eren més semblants.
Es clar que jo tenia molts defectes també, però eren més difícils de descobrir si només escoltaves les paranoies dels altres. A més, jo estava encegat amb la idea de partir-me els collons cada dia perquè la meva feina sortís i rutllés mentre em distreien els bojos. I tot això només servia per a que em baixessin el sou en època de crisi pel – segons ells -, bé comú. I a mi el bé comú m'importava ja una merda, perquè aquell grapat de dimonis sortits del manicomi m'estava fent gastar massa calés en psicòlegs, que a la vegada es gastaven els que jo els hi donava en psiquiatres que els hi receptaven antidepressius que no funcionaven, així que acabaven escrutant el mercat negre cercant pistoles i alhora acabaven en caixes de fusta envernissades i els floristes seguien vius venent rams de flors. Sí, m'importava tres merdes ningú, perquè a ningú li importava tres merdes jo, i no veia perquè havia de ser jo el primer humà que s'havia de preocupar dels demés.

Les meves tasques de conseller van conduir-me a exigir un augment de sou. El subdirector va mirar-me com si jo fos una rata xiuladora que s'havia posat a tocar el violí al seient de davant del seu despatx Va obrir un calaix de l'escriptori, treure'n una ampolla de conyac i servir-ne dos gots.
Torni a beure – va dir ell enduent-se el seu als llavis-. Pel seu bé, torni a beure d'una puta vegada, amic meu.

Volia sobreviure. Vaig beure-me'l d'un glop.

un gran any

Feia fred, i no podia posar-me la ma a la butxaca perquè sostenia una copa de cava mig buida. Però jo volia posar-me la mà a la butxaca, així que vaig acabar d'un glop el que em quedava de cava i pensar en estavellar la copa damunt l'asfalt. Però finalment vaig desistir i deixar-la tranquil.la damunt la vorera. Vaig seure al seu costat i mirar enlaire, amagat rere un Hiunday, esperant descobrir-hi què?
Hi havia un cel de collons allà dalt. Joder! Vull dir que era un cel nocturn preciós que no veus mai o al que no prestes atenció al llarg de la teva vida perquè estàs massa ocupat en entendre tota la merda que et queda davant el nas. Allà, entre tanta foscor, hi havia un estel molt brillant. Una estrella solitària descoberta entre boirines blancoses que estranyament es distingien a plena matinada d'any nou. El meu cap donava voltes tempestoses i el meu estomac salts mortals, la terra era plana, els escarabats piloters una idea estúpida i efervescent i aquell cel nocturn un forat negre que m'engolia. A qui li importava res de tot allò? A mi no, però m'agradés o no era un cel collonut el d'aquella nit, un immens quadre d'esquitxades blanques, blaves i taronges pàl·lides que, tot i així, restava negre amb un simple punt miraculós al mig. I jo era l'únic imbècil en tot el món que l'estava mirant precisament llavors, quan tothom s'introduïa a pubs i discoteques i vomitava el sopar de fi d'any. No sentia la glòria allà sota, ni tan sols un trist miracle, ni merda de profunditat de persona ni res amb que guarnir tot això que us dic. Simplement mirava enlaire i m'agradava estar allà sol, sense que em toquessin els pebrots. La veritat és que no sentia res de veritat, perquè per sentir cal estar enamorat de la vida, i jo no ho estava i les meves raons tenia per no estar-ho.

Jo era massa simple i estava massa borratxo aquella matinada per pensar en res més profund. Simplement flipava mirant-me tot allò. Volia observar-ho durant molt i molt de temps, però alguna cosa em deia que tard o d'hora caldria alçar-se, anar a casa i vomitar al lavabo. Tornar a la realitat. Vaig recuperar la copa i fer un imaginari glop més, just com faria qualsevol home o dona de la Terra amb consciència del que era ella o el lloc on vivia. I jo em vaig sentir el que era, un microbi, una minúscula partícula, una llum intentant travessar els núvols i vèncer aquella foscor absoluta. Una fosca i freda foscor al noranta-nou per cent. Amb aquell cel i aquella copa de cava buida i aquell vent gelat que feia dansar les maleïdes palmeres del passeig m'ho vaig dir: Per Déu!, què collons esperes que succeeixi? Aquell era el meu món i aquell cel entre els núvols de colors una cosa que mai entendria ni valdria la pena entendre. Em sentia tal i com s'havia de sentir una merda damunt la vorera que intenten no trepitjar i intenta no ser trepitjada. Jo era un menyspreable i molest gra de pus al cul de l'Univers i alhora d'altres microbis com jo. Una confirmació més del que ja em suposava: que jo estava sol entre milers de milions de solitàries ànimes, que jo era foscor al noranta nou per cent, que tothom era foscor i que si mai ningú mirava enlaire per trobar el seu punt brillant, era per descobrir que la brillantor es descobria precisament per estar envoltada de foscor.
Me'n vaig anar a casa, fent tentines. Segur que aquell acabava essent un gran any.

"L'única regla heroica: restar sols, sols, sols..."
Pavese?, o Bukowski? No ho recordo...

"El aislamiento es el premio..."
Bukowski

Corrent de la vida

Fa un grapat de setmanes que una notícia anava de boca en boca. Aquestes coses que passen als pobles petits i que tothom acaba per saber. La notícia era que un jove canetenc de vint-i-sis anys havia desaparegut entre Pineda i Blanes sense deixar cap mena de pista de què havia decidit fer o què li havia passat... No vull semblar insensible, però us mentiria si no confessés que de seguida vaig pensar: “Bé, i què? Aquestes coses passen cada dia. Pot ser aquí, a Arenys, a Barcelona, als Abruzzos o a Austràlia; no hi puc fer res, ja sortirà, coi. Una desgràcia, sí, però una desgràcia que desgraciadament és ben possible arreu, allà on siguis i d'allà d'on vinguis”.
Però se'n anava parlant i parlant, i després que se'n parlés i parlés i jo escoltés a casa i a la feina detalls i detalls de la vida del noi -i no tots publicables i segurament no tots reals de debò -, dues coses van cridar-me l'atenció: que llegia i escrivia i que “feia una ruta d'uns dies en bicicleta”.

Hòstia!, vaig dir per a mi mateix. Això darrer m'encurioseix. I de seguida vaig pensar en la història de cert americà i d'alguns dels seus principis i ideals que van tenir-me absorbit durant un parell d'anys, doncs a partir del que aparentava ser una simplíssima pel·lícula a la prestatgeria del videoclub va passar a fer-me pensar i re-visionar-la dues vegades més. Aleshores, quan en vaig prendre uns quants apunts, va dirigir-me com endut pel dimoni a un llibre anomenat: “Hacia rutas Salvajes” de John Krakauer; aquest grapat de fulls va conduir-me també a Tolstoi i al meu petit Déu personal; al gradíssim Thoreau i a la vegada, aquest segon, a causa de la potència d'un sentidíssim pròleg, al immens Henry Miller.
No és cap secret nou dir-vos que intento llegir tot allò que sé ha agradat a totes aquelles persones o escriptors o cinèfils que a mi m'han agradat. Vull saber com pensen o han pensat, com han arribat a prendre les decisions que han pres i què els hi ha marcat el caràcter. Descobrir per mi mateix quin efecte tenen en mi a cada frase escrita que prèviament va passar pels seus ulls. El mateix Bukowski va conduir-me a Fante, i aquest a Shopenhauer i Nietzche; Murakami a “La muntanya màgica”, i així amb molts més que ara no recordo.
El que passa amb tot això, és que descobreixes línies i paràgrafs que esclaten i brillen amb llum pròpia. Et fa replantejar moltes coses, com ara els dos mesos que tinc promesos a la feina per a començaments del 2011, dos mesos en que tenia pensat fer una cosa semblant a la que feu McCandless. I vaja, que llegir enganxa, no a tots, però a alguns sí, i quan llegeixes quelcom i estàs enganxat necessites no només la teva dosi de sempre, sinó també la que va col·locar als demés i, ja pujant un graó més, replantejar-te coses i si en tens oportunitat, posar-les en pràctica.

Però bé, ahir va arribar a les meves mans com per casualitat una suada revista Àmbit, i a una de les pàgines, entre altres detalls, es deixava caure al final la notícia i més detalls del succés, com ara que el jove estava ben influenciat per la lectura del llibre de Krakauer a més d'un altre llibre que personalment no he llegit. Va xocar-me, perquè tot i no conèixer personalment a aquest noi, entenc que certs llibres i pel·lícules – i sobretot les basades en fets reals -, poden tocar-te profundament i dirigir-te a altres autors diferents, com m'ha passat a mi i segurament a vosaltres. Així que bé, vas creant el teu propi món, aquell que no trobes al físic i que idealitzes i anheles.
No és aquest l'únic i penós món, ni la de la majoria l'única i lineal i tediosa vida, però sí és la única que fa replantejar-te a cada minut “què hi tinc a fer aquí?, Què m'hi espera?, A què aspiro?, És això tot?”. Aquest tediós món malalt i cruel al que cada dia ens enfrontem quan tot just obrim la porta de sortida del cau. Per posar-vos un exemple de tot això, us confessaré que jo no hagués anat mai a passar completament sol nits a la muntanya, o a passejar per aquesta quan tinc festa o pels mateixos rials perduts o viaranys humits del bosc o descobrir totes i cadascuna de les fonts fins que el cos em diu prou. Tampoc m'embadaliria davant una posta de sol o quedaria de pedra al compàs d'un aparentment patètic i solitari bri d'herba que el vent fa dansar si no hagués arribat d'una forma o d'altra a les meves mans, ulls i cor Walden, Colores de Otoño, Los bosques de Maine, Pasear o el mateix títol de Krakauer que es cita a l'article. Evidentment que jo estic influenciat. Tothom ho està, d'una forma o d'altra. Sigui per aconseguir escalar graons a una vida que ens complau o acceptem o per canviar-la. Jo per una banda, vosaltres per una altra. Quin és el vostre món?

I tornant al tema que m'ocupava i ja acabant. M'agradaria pensar, vull creure, que ell està bé, repeteixo: ESTARÀ BÉ i, simplement, espero hagi decidit desaparèixer de la vista de tothom i viure com McCandless; fer valer tot allò en el que creu, potser amb una de tantes màximes idealistes al cap reflectides en la mirada i que han de contenir tanta veritat concentrada, tanta bellesa i profunditat, que simplement són refusades o oblidades o silenciades per nosaltres, uns malalts merdosos que creuen que la seva forma de vida és l'única possible, que no pensen en res més que intentar sobreviure abans que dedicar-se a viure de debò.

“He decidido que voy a dejarme arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La llibertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlo”. Christopher McCandless.

la mare dels ous

Fa pocs dies que a la feina, una estranya sensació que creia oblidada va recórrer-me el cos altra vegada. Fou durant aquest breu espai de temps de l'hora de dinar quan algú al que admiro per haver estat tota la vida un treballador honest, senzill i molt millor persona, va regalar-me una sèrie de consells que haguessin estat vàlids si jo hagués viscut quaranta o cinquanta anys enrere. Ell va parlar-me de coses de les que estava completament convençut com l'estalvi, el sacrifici i la feina dura; doncs la seva experiència, la seva pràctica d'una vida de més de seixanta anys d'història, l'havia extret precisament d'aquest passat al que jo només podia viatjar en somnis. Déu sap que no hi a res que m'agradi més que restar entaulat amb dues cerveses o cafès o copes de vi acompanyant-nos mentre resto embadalit entre records o batalletes del familiar o amic que aprecio. Se n'extreu molta vitalitat d'aquells que tenen vida per contar. Però existeix un limitació a tot això, i és que les anècdotes no han de dur enlloc, o no estar sotmeses a la idea que jo traslladi principis del passat al meu present, al ARA. Perquè precisament intentar reflectir el present amb el que va succeir en el passat o el com va actuar el que m'alliçona en el seu món de molts anys enrere, no sempre és vàlid per al món d'ara, el present. A vegades sí, però en certs temes com ara l'econòmic resulta inútil, per exemple quan després d'alliçonar-te et confessen que, treballant com burros per 16.000 míseres pessetes, descobreixes que no resultava tan míser quan també et diu que el lloguer mensual d'un pis familiar era de 1.000, o que després, l'altre pis que van decidir comprar després de pensar-s'ho molt i molt, el van pagar en 12 o 14 anys. I bé, penso jo, també tots vosaltres i un mateix servidor treballa com el burro que és, però personalment em sentiria menys burro si un lloguer em costés molt menys del 10% del meu patètic sou o una hipoteca no resultés la mort en vida.

Sí és el tema de l'habitatge del que Ell tractava d'aconsellar-me. Ja es veu que fa anys que va abandonar el món real. I es que fa ja mesos que escruto el mercat cercant un lloguer de quatre parets que no sigui una soga al coll o una presa de pèl en tota regla, i es que l'hostaleria no dóna per viure com un príncep, que us he de dir! Però bé, al que anàvem: Uns dies abans, un conegut que treballa en això del mercat immobiliari, va dir-li a ma mare de certa oportunitat de compra d'un apartament de 35 metres quadrats, i tot i que la idea principal no ha estat mai la de comprar, vaig fer valer la idea de: per mirar no s'hi perd res. I la resolució d'aquest afer us ho contaré al final de l'escrit, perquè bàsicament us estic fent notar que no sóc res més un de tants covards que resisteix atrinxerat a casa els pares mentre observa de reüll l'anarquia aparentment civilitzada del món exterior. He/hem enganxat mala època nosaltres per fotre el camp. I no hi ha dia en el que no doni voltes a la idea de creuar el camp de mines aquest que és la llibertat i esclatar si aquest és el meu destí. Però em faig enrere, perquè no m'atreu la idea de volar pels aires com sí ho han fet amics i coneguts i familiars que ja ho han intentat abans. Desgràcies personals a grapats em reafirmen en la idea de que més val ser un covard viu que no un valent mort. Em diran covard i aprofitat i xupòpter, però siguem justos, també rendeixo honors a tot aquest grapat d'estúpids herois capquadrats que estaran ara llepant-se les ferides durant trenta o quaranta o cinquanta anys. Sí que admiro que s'armessin de coratge quan aparentment les mines estaven desactivades i s'havia aturat el foc hostil i la resta dèiem que era una trampa i que no hi anessin. Felicitats nois i noies, moltes felicitats i aplaudiments per vosaltres, però confesso que, gràcies a Déu, no estic a la vostra pell. I jo, que quan en vaig tenir l'oportunitat no ho vaig veure clar, ben podria ara atapeir l'assaig de mirades enrere i de típics: “Ja us ho deia jo”; però tothom sap que no hi ha res més odiós que un imbècil – i a sobre covard -, que et recordi els teus errors passats, més encara quan després d'haver patit la gran massacre a la que no va voler participar ell, es dedica a furgar en les ferides de la resta de supervivents. Quan et trobes un element així, el més normal fóra que et donessin ganes d'agafar el bolígraf i clavar-li a la taula amb la seva llengua enmig.

Sigui com sigui, les coses, ara, al present i passada l'època de l'especulació indiscriminada, no estan per muntar una revetlla amb molta pólvora per cremar i molt alcohol amb que castigar al fetge a no ser que sigui per oblidar la realitat. L'aparent bonança d'anys enrere ha donat pas a la merdosa misèria actual. Dic l'aparent bonança perquè ja tothom sap que no era res més que un miratge molt fill de puta el que teníem davant el nas i que no val la pena discutir-lo, ni perfilar-lo, ni buscar-li tres peus al gat a l'assumpte, ni recordar termes com ara bombolla immobiliària, especulació urbanística, ni habitatge digne ni res de tot això. El resum de la bonança aquesta és que anys enrere ens crèiem els reis del mambo, i que els visionaris bancs i caixes frisaven per prestar “generosament” la pasta per tal de guanyar-ne ells molta més tard o d'hora, i que aquest bumerang se'ls hi estampà – i se'ns estampà - als morros quan nosaltres, els xais, els teòrics innovadors generadors de riquesa del segle XXI, vam creure que invertir-la en apartaments i pisos i cases amb vistes a les façanes d'altres apartaments, pisos i cases iguals que creixien com bolets de tardor, era “generar riquesa”.No vam pensar en que potser caldria que els inquilins necessitarien també feina. Bé, tan se val, perquè aquest és el resum a grans trets de tota la merda que estem empassant ara. Alguns se'n van aprofitar, a d'altres els van enganyar, uns altres ho van patir i TOTS ens l'estem menjant ara amb patates.

El que més pena em feia d'aleshores – i encara ara quan hi penso -, és precisament el preu sempre confús d'aquestes tombes en vida a les que tothom i servidor mateix aspira estar encabit tard o d'hora, lliure del niu en el que es van criar perquè així puguin els pares a la fi viure la resta de la seva vida lliures. Una frase de Thoreau és la que em fa donar voltes a la idea, una que diu que: “Si afirmem que la civilització representa un avenç real en la situació humana, cal que demostri que ha produït millors habitatges sense fer-los més costosos; perquè el cost d'una cosa és la quantitat del que anomenaré vida que tinc que donar a canvi, ara o a la llarga”. Crec que és aquesta i no qualsevol altra màxima la que aglutina bona part de com veig ara per ara el meu present. És clar que no sóc economista, sinó algú que es nodreix únicament de les experiències de tercers que pul·lulen al seu voltant com ànimes en pena i del seu propi punt de vista. Estigui o no equivocat és indiferent, perquè només és una opinió d'un xupa-tintes més.

I si em poso a comparar, per exemple, el pis en el que vivia la meva àvia abans de traslladar-se a Canet, o al que vivien pares d'amics que van decidir vendre'l per instal·lar-se a una casa parellada amb jardí, o tot el munt de quatre parets que he visitat en vida col·locant canonades o passant cables o reparant aixetes, no hi veig cap diferència amb tots els que es fan avui dia, perquè no n'hi ha cap de substancial. Es que no tenen tots electricitat o aigua corrent? No tenen tots similituds com és el simple fet de ser quatre parets on refugiar-te de la selva exterior? És a dir, si comparem els habitatges d'avui dia amb els de trenta o quaranta anys enrere, trobarem que, en substància, són el mateix producte amb carcasses diferents i moltes mamarratxades extres de les que es poden prescindir. Alumini per fusta, plom per coure o plàstic, acer inoxidable de moda, porcellana, electricitat, calefacció per comptes de xemeneia i persianes automàtiques... Les necessitats de l'individu que s'hi ha de posar a viure són idèntiques ara que cent anys enrere, a excepció que té el cervell ja corcat per la societat, que el fa creure una merda si no destina la resta del seu sou mensual a ordinadors, pantalles planes o a roba que es posa dos vegades l'any a tot estirar o a prendre el cafè al bar o a dinar cada dia de menú al restaurant perquè és incapaç de cuinar res més que un trist sobre de fideus precuinats a la seva cuina últim model. I tot i així, han aumentat milers de vegades per cent respecte a quaranta o cinquanta anys enrere.

Val, la pregunta de tota aquesta palla que he deixat aquí, serà molt probablement per a tots i totes vosaltres semblant a: "Què collons m'estàs intentant dir, paranoic dels pebrots?" Doncs bé, el que estic intentant dir és, simplement, que no cal ser economista ni savi ni polític ni res de tot això per saber que estem coberts de merda. És a dir, a mi no m'importa gens ni mica aparentar descontent, o bogeria, o paranoia sempre i quan sigui capaç d'adonar-me que una cosa no està bé. No m'importa perquè tots sabem que és més fàcil descobrir quan una cosa no funciona que quan si ho fa, perquè notem les conseqüències. No cal ser un geni per descobrir que la casa no està neta o que fa pudor o que una poma del cistell està podrida, perquè la merda es descobreix més fàcilment quan hi és o quan s'olora, i també que la podridura ens avisa que no pot ser sa consumir merda. I això tothom ho sap, quan les coses van bé no ens plantegem perquè, sinó que VAN, i punt.

Però també sembla obvi, si mirem un sanitari que acabem d'utilitzar i on s'ha quedat la merda enganxada, que tenim dues opcions: O bé passar-hi el fregall aquell amb pal que hi ha sempre al costat o bé deixar l'aigua córrer fins que esperem que s'esfumi. En aquest cas la merda només ens molesta a la vista i no ens dóna pel sac, però no la neguem. Sabem que la merda enganxada a la porcellana existeix, que és símbol de que hem de menjar més cereals i no tants dònuts i que tard o d'hora farem un pet. Però torno a dir, no neguem la merda com sí la negaven els que la cagaven uns anys enrere. La merda existeix, i podem o bé dedicar-nos a tirar de la cadena contínuament per no embrutir-nos les mans o bé arremangar-nos les mànigues i posar-hi solució amb el coi de raspallet. I el que dic, bàsicament, és que TOTS els que prenem per savis, ens estan dient en poques paraules que gastem tones d'aigua perquè se'n vagi la merda sense fer res i tornem al començament, perquè no es volen arremangar amb el raspallet i els interessa que gastem aigua, perquè ELLS ens vénen l'aigua. El que dic, bàsicament, és que se'n anirà abans si fem servir el raspallet amb el pal creat per a tal efecte, que bé es podria anomenar govern, per exemple, si creiem que la tassa del vàter és el món, la merda la crisi i el raspallet la puta solució.

I dit tot això, centrem aquesta gran parrafada altra vegada en l'habitatge i la seva fidel companya economia. Mentre escric això – migdia/tarda -, he trucat a cert amic que treballa fora perquè em refresqués una frase que va sentir a dir a algú per la televisió i que també resumeix prou bé l'atzucac en que es troba el món ara per ara. Quan arreglem el món a la nostra, intercanviem experiències, discutint dels preus dels lloguers que tots dos estem sospesant com a possibilitats – ell amb parella -, tot acaba derivant en fonamentalismes socials i econòmics que tothom sap però que ningú diu perquè fa de mal dir, com ara que caldria limitar la natalitat del primer món i acollir a tots els del tercer. Però bé, la frase que em digué fou: “Qui cregui que es pot créixer eternament o bé és boig o bé és economista”. Aquesta és la idea que em fa ballar el cap des de fa anys. Amb tot això mesclo els preus de tot sempre trempant amunt amunt, la construcció sense mesura d'habitatges quan n'hi ha milers i milers de buits amb teranyines, el quasi 20% d'atur amb l'incomprensible immobilisme dels preus dels lloguers i la idea de que com més cares es fan les necessitats bàsiques com ara l'habitatge, menys pots sostenir un sistema que es basa en el principi de consumir i consumir i consumir sense mesura, perquè si no pots fer-ho, alimentes que d'altres xais com tu mateix i que creen productes es quedin sense feina i acabin en la puta misèria. Solucions? I jo què sé! Sé/sabem que el sistema capitalista i liberal extrem no és bo, perquè condueix a la misèria de molts per benefici d'uns pocs i que no és res més que salvatgisme encobert, que el comunisme integral no es apreciat perquè coarta massa formatgets de llibertat de l'individu i després anhelarem més llibertat, i també que la idea del reduccionisme no s'assimila encara perquè no som més que milers de milions de monstres vanitosos i cobdiciosos i afamats de poder que no som encara prou intel·ligents per entendre que sobreviure, per una vegada, no vol dir acumular i engreixar-se, sinó deixar anar llast perquè tot segueixi flotant. Aquesta és la mare dels ous de tot plegat, de que la gent estigui desenganyada, farta i que els joves prefereixin rebentar-se els quatre duros que tenen abans que somniar en el passat, en quimeres.

NOTA FINAL: Respecte a això del pis del començament, us he de dir que el preu semblava atractiu perquè m'havien dit 35 mts quadrats per ensarronar-me. Quan ahir hi vaig anar, a la tarda, vaig descobrir que en realitat era de 20, i que calia decidir entre conviure amb una taula o un sofà o un escriptori - tot alhora no era possible -, pujar al llit per una sola banda, cascar-me l'esquena enfilant cinc pisos amb bombones de butà a l'espatlla i, entre d'altres, prescindir de la idea de col·locar la meva anhelada prestatgeria perquè era un plaer massa optimista per a tan poc espai i tant de pes podria ensorrar tot l'edifici. I tot i així tenia el preu més elevat per metre quadrat que fins aleshores havia visitat. Vaig dir que no, a no ser que amb el preu em regalessin una roda d'aquelles de les gàbies de hàmster adaptada a la meva cobdiciosa condició d'humà vanitós que sempre vol més. Sinó no faria ni un pas. Encara espero resposta.

no ho entenc

Probablement existirà una explicació lògica a tot això, però jo no la sé. Hi vaig pensar ahir a la tarda, una altra vegada, mentre guaitava les prestatgeries de la llibreria cercant quelcom d’interès. De sobte, va venir-me al cap certa explicació gratuïta que cert amable dependent va regalar-me de certa impressora que vaig comprar certa setmana d’aquest mateix març. Era un comentari condemnat a ser oblidat, a exclamar: “ah, val” i prou. Però per raons òbvies va tornar ahir a creuar com un llamp el meu cap.

- El tens, el cable? – interrogà el dependent.
- Quin cable? El de la corrent!?
- No, l’USB. Es que ja no en duen. Saps què passa?, fa un temps, tots els fabricants van posar-se d’acord en fer servir el mateix sistema de cable; perquè abans era un merder de collons. Ara, tots fan servir el mateix, redueixen costos i es poden fer servir per a qualsevol impressora. Amb que en compris un, ja et serveix per a totes les impressores del mercat...Mira – va dir-me, tot mostrant-me una escletxa de la part posterior de l’aparell -. És aquest d’aquí.
M'hi vaig fixar. Sí, jo tenia aquell cable. La meva darrera impressora, al cel sigui, tenia el mateix i no l’havia llençat. Em va fer gràcia, això de que es posessin d’acord en alguna cosa les sangoneres aquelles de les empreses d’impressores. També podrien haver-ho fet amb els cartutxos de tinta, tot de passada, això vaig pensar; però segurament tenien raons òbvies i completament comercials i econòmiques per sí fer el primer i no proposar-se per res del món el segon.
I res, aquí s'acaba el flaixbac, perquè acte seguit li vaig dir que sí, que el tenia, el cable dels pebrots, i el dependent s’embolicà a embolicar-me diligent l’aparell, l’encaixà i em feu el rebut després de pagar jo també, esclar, diligentment. Aquí s’acaba el que es podria anomenar: “ la compra d’una impressora una tarda qualsevol de març”.

Però com us deia, ahir vaig recordar aquest moment passat a la botiga d’informàtica mentre era a la llibreria. Un “flaixbac real”, i ho vaig relacionar de seguida mentre, com sempre, feia el passerell. I és que, m’ho havia preguntat un fotimer de vegades, però mai havia pensat a relacionar-ho amb les impressores. Em refereixo a, per quin coi d’endimoniada raó els editors no es posen d’acord en imprimir de formes similars els llibres? És a dir, per què nassos no es foten d’acord per escriure d’una forma homogènia el coi de tapa exterior? Perquè allà, al plec exterior on estan encolades o grapades les pàgines, sempre hi ha títols impressos del dret, i del revés i de dalt a baix i, fins i tot de forma horitzontal si són prou gruixuts... Què passa, aleshores, quan pretens comprar un llibre? Que et col•loques a una punta de la prestatgeria per realitzar un escàner del que hi ha disponible i tens que anar tombant el coll una vegada i una altra com un mussol, com un imbècil rematat, com si la teva dona imaginària t’estigués ventilant un joc d’hòsties al descobrir l’amagatall de la teva col•lecció de pel•lis “culturals. És per això que hi ha individus que es dediquen a fer tombs de cap a les llibreries i jo en sóc un.
Vaja, això és el que no entenc: per què els editors o els que s’encarreguen d’imprimir els llibres, no es posen d’acord en fer-los tots d'igual manera?, de forma que amb un sol tomb de cap – sigui dreta o esquerra – n’hi hagi prou per llegir els títols de forma còmoda? Possiblement d’això ja se’n haurà parlat en un altre moment, però jo, almenys, no ho he sentit a dir mai, i m’agradaria de saber-ho.

D'això dels toros...

Permet-me dir, per endavant, que dubto que hi hagi més ofesos que partidaris del que pretenc dir a continuació. Presumptuós? Potser, però si cregués que existeix majoria a favor d’aquesta burrada de fer sofrir animals per crear art o mantenir llocs de feina, creuria encara menys en els humans. Sé que no sóc parcial, perquè d’entrada hi estic en contra de tot això. Bah!, és igual, tampoc importa a ningú i tampoc és que tingui que defensar la meva postura seriosament, perquè es veu a un quilòmetre quan cal esborrar del mapa una tradició o conservar-la.

Diria, estimat buit, estimat espai electrònic, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, no és per a mi tan aberrant com sense cap mena de dubte ho són els que ho defensen. Dic “et diria”, perquè si ho digués directament, tindria problemes; els estaria atacant d’entrada, m’enfrontaria a tota la trepa aquesta de gent culta amb filòsofs francesos i grans senyors i personalitats de tota mena en el seu propi club, que serpentejarien, em clavarien les dents i acabarien per destrossar-me amb argumentacions que no podria contrarestar jo, pobre imbècil rematat que no entén la seva cultura. I no vull jo posar-me en aquests embolics, déu me’n lliuri! Prefereixo passar per sonat.
Així que et DIRÉ, estimat buit, estimat res, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i les banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, simplement, escapa de la possibilitat de ser comprès pel meu caparronet. Què vols? No ho entenc perquè dec ser un ignorant de totes totes, perquè no he tingut la immensa sort de ser ensinistrat en aquesta peculiar cultura, tan allunyada, tan profunda, que no puc ni tan sols descobrir dins meu engruna de complicitat amb aquesta. Confessat això, i ja defensant la meva postura amb tu, company, et diré que m’estalviaré de donar la volta a la realitat perquè t’imaginis a tu mateix esbufegant per salvar la vida en un cercle tancat, enforquillat per banderoles, travessat per una espasa i, a sobre, sense orella. Així que em plantejo directament la idea del poble capaç de dir orgullós i febril que la tortura animal és cultura i ha de ser defensada com a tal, perquè seria aquesta una raó de tantes més que s’afegiria a la meva llista i que valdria per no desitjar formar part mai més d’aquest poble, escindir-me’n o boicotejar-lo. Un menyspreador és un menyspreador allà on vagi, sigui d’animals, races, cultures, idiomes o tendències. Si d’això dels toros en diuen cultura, del que en fan a cultures i idiomes diferents com ara el nostre, què nassos és? Art? Ja es veu que un abisme immens ens separa a uns i altres, i en aquest cas en concret, queda palès que hi ha dues cultures ben diferenciades; ells i nosaltres.
Però et confessaré també saber poc o gens de tot el que envolta aquesta estranya tradició cultural dels toros. Sé només que cada dos per tres els passaven per la televisió quan era xic i no tan xic però igualment pueril. Digues-me ignorant, però sempre passava de canal. No m’interessava gens, però tampoc em plantejava el perquè no m’atreien aquests, ni tampoc la coliflor o els programes de tarda de certes cadenes i sí en canvi els canelons i els castellers i Garfield i els seus amics. Hi ha moltes coses d’aquest món que no interessen, però moltes altres a les que cal posar damunt la bàscula per saber si val la pena considerar-les interessants. D’aquest escrit, en concret, només n’espero dir-ho tot sense haver dit pràcticament res i alhora confondre tothom i quedar en pau amb mi mateix així com també en quedarien els contraris a la meva idea quan, per desprestigiar-me, afirmarien que el que aquí al darrere s’hi amaga no és res més que un sonat que no hi toca i que amb molt de temps lliure es fa palles mentals. Tothom content doncs.
Però no sóc del tot sincer, estimat buit, estimat vell mitjó sota el llit. Sé que esperes l’oportunitat de recordar-me que no sóc imparcial, que la crítica d’uns sobre la vanitat dels altres és tan sols per ocultar la pròpia. Et diré que tens raó, que jo mai de la vida – per enveja, esclar - estaria a favor d’un acte cultural de tal rellevància que pugui algun dia ser considerat patrimoni cultural de l’humanitat quan al final el jurat – si hi ha jurat per aquestes coses - vagi fins les celles d’alcohol i pastilles. Tens raó també en que amago dins meu la idea de que no és res més que un símbol aliè, això amb el que no combrego, que no accepto com a propi i que m’esgarrifa només de veure’l. És un símbol estrany, que a ells els fa venir trempera i a nosaltres caguera. I saps què passa amb això dels símbols, amb això d’etiquetar a tothom dins el mateix patró? T’ho diré amb una altra pregunta: ¿ Saps la infinitat de persones anònimes que detesten la idea de que, un guàrdia estranger a qualsevol aeroport, pel simple fet de mirar-te el document de nacionalitat, et faci gestos diplomàtics de llunàtic amb espasa i aspirant a tallador d’orelles, ballador de sevillanes a les nits amb una rosa a les dents i dormidor de becaines a la tarda sota una olivera a l’estiu mentre espera els “callos”? És molt greu tot això! “Spain” no és res més que fiesta, toros, barrets mexicans i paella? Si creus que sí i creuen que sí la resta de visitants estrangers que encara ara tenen el mal gust de limitar-se a esperar això de tots els racons d’aquest país surrealista, em penjo del garrofer més proper o em presento voluntari per a ocupar la màquina de no-retorn a universos paral•lels.
Però no ens oblidem que també hi ha la qüestió sentimental sobre l’animal. La sortida fàcil per defensar estar en contra del toreig. El toro, en sí mateix, em produeix mal rotllo per dues raons: 1, perquè no m’hi voldria jo veure tancat amb un exemplar que té raons més que suficients per odiar la meva espècie i 2, perquè és un animal més que omnipresent i protegit al envair tots els turons i barres de bar de la península. Ja saps la dita: El germà brau ens vigila... Però jo, com Bandini, estimo tant persones com animals, i de cap manera podria estar d’acord en que es mantingués una tradició mentre el toro no desenvolupi polzes, porti espasa – o millor pistola - i surtin plegats “al ruedu” en igualtat numèrica humans-braus. Si es volen matar entre ells que es matin, però en igualtat de condicions, sinó no quina gràcia té? Ja m’imagino el cartell: “Diumenge a la tarda, “RUEDU”, onze braus toros de la comuna tal, contra onze humans de tal altre femer. Ball de sang assegurat! Patrocinat per... vila de tal, tal, tal i pasqual...”

En definitiva, estimat buit, estimat forat negre, estimat mitjà electrònic per dir res al no-res, així penso, de forma simple, estúpida i segurament mal enfocada, però fidel a uns principis. Això penso: M’importen tres raves els putos toros i els putos toreros i també els capsigranys que només es fixen en el que es fa o es pretén fer aquí! Com si els volen exterminar a tots plegats. Sembla que ja els sento: “Ei, heu sentit? Que allà, els paios aquells que no podem ni veure durant 23 hores i mitja al dia, discuteixen sobre si prohibeixen tal símbol patriòtic que representa la nostra uniformitat... Ara que no tenim res a fer, anem a fotre-hi el nas i després els donarem pel sac, com sempre!”
Senyor... Aquest país és un puto circ!! I si no burxen uns, ho fan els altres, i si no, la Pepita del quart-primera escombrant l’escala hi fot cullerada... Si tan sols es pogués tenir una opinió sense tenir que estar automàticament en contra de l’altra... He sentit ja tants comentaris a favor d’aquestes animalades dites cultura i tantes altres en contra, que no sabia ja què dir per no semblar això una simple reverberació del que ja s’ha dit i es dirà i dirà i dirà fins que un puto meteor caigui i ens envii a tots a prendre pel cul... Val, podria haver-m’hi posat amb més serietat, però en aquest país on les coses serioses molts se les prenen com a preses de pèl i les bromes es prenen a vida o mort, donen ganes d’enviar-ho tot a la puta merda!

tres intents

“Todas las personas a las que se lo enseñé dijeron que era espantoso. Me recomendaron que renunciara a la idea de escribir(...)Que fuese inadecuado, defectuoso, malo, espantoso, como decían, era más que natural. Estaba intentado al principio lo que un genio no habría emprendido hasta el final. Quería decir la última palabra al principio. Era absurdo y patético. Fue una derrota aplastante, pero me reforzó la espina dorsal con hierro y la sangre con azufre. Por lo menos supe lo que era fracasar. Supe lo que era intentar algo grande. Hoy cuando pienso en las circunstancias en las que escrbí, en la abrumadora cantidad de material a que intenté dar forma, en lo que intenté realizar, me pongo un diez. Estoy orgulloso de que resultara un fracaso lamentable; si lo hubiese logrado, habría sido un monstruo". Henry Miller, Trópico de Capricornio

"Els editors creien que molt probablement estigués boig, sobre tot quan rebien aquells llargs texts manuscrits. Recordo un paio que em va contestar: QUÈ HÒSTIES ÉS AIXÒ! I possiblement tingués raó". Bukowski

"De verdad, crec que toda una vida leyendo me habría sentado mejor"
Houllebecq