voreres i pluja

Dia de pluja i et trobes caminant i sense paraigues en direcció a qualsevol lloc. Passes per una de tantes voreres estretes de Canet per aprofitar al màxim els aixoplucs dels balcons, perquè no ets tant imbècil com aparentes i no et vols mullar més del necessari fins que arribis a destí.
El que no entens és perquè desalmats que circulen en direcció contraria a la teva i amb un paraigües - i per tan ocupant tot l'espai vital de la vorera estreta -, no fan res per baixar i cedir-te a tu el lloc preferent a cobert. És més, segueixen recte, s'enganxen a la façana, interposen el paraigües, s'aturen si tu no baixes com si no veiessin res més que una gos miserable i perdut al que esperen propinar una sobirana puntada de peu. Vaja, t'obliguen a baixar A TU, a privar-te A TU - que recordem no tens paraigües - de l'aixopluc dels balcons i a mullar-te A TU i, de propina, amb sort, just passa un cotxe i et deixa xop com una rata de claveguera i quan surts corrents al seu darrere per ensenyar-li el dit i estavellar-li al vidre el mòbil per venjar-te, rellisques, i et trenques la crisma.
Es podria pensar que hi ha gent amb la ètica i la moral d'una serp de cascavell, a diferència que aquests animalons, pobres, s'amaguen quan plou. Som pitjors, els éssers que caminem a dues potes. Ningú mira per la comoditat o el benestar de l'altre quan ja està prou bé i té de tot. Som dimonis que van fer fora de l'infern perquè ni Satanàs volia veure'ls en pintura.

la veritat...

Tindria que haver estat comediant, o polític, o actor. Això pensava aquella matinada. Pensava que si era capaç de posar-se a tantes pells diferents tenia un do desaprofitat. Ell podia mentir de meravella! Podia dir el necessari en el moment exacte, el que l'altre volia sentir; podia mossegar-se la llengua oportunament, aparentar sentiments inexistents, rebaixar-se, arrossegar-se com un escarabat als peus de la gent, degradar-se, menjar-se l'orgull, la dignitat, seguir-los la corda... Podia actuar! Vivia una mentida.

I tot i així hagués preferit dir la veritat. Dir el que pensava a aquell maleducat presumptuós, a aquell porc bavós, a aquella superba, a aquell sobrat, a aquell borratxo pesat, a aquell aprofitat i aquella ignorant... Hagués preferit tot això perquè això era precisament el que pensava, fos encertat o no. Era el que creia. Hagués preferit dir la veritat a tothom per ser corregit si era necessari, per donar-los una oportunitat a defensar-se, a que ell canviés la opinió que d'ells tenia i així seguir creixent, seguir aprenent. No tenia mai l'oportunitat d'equivocar-se, i si no s'equivocava no podia millorar.

Per això escrivia després de tretze hores a peu del canó. Per tota la dignitat llençada a la claveguera. Per aspirar a la veritat. Ah!, aquella veritat camuflada vestida d'apunt nocturn, de paranoia, de palla mental, d'inici de depressió, de temps que matar... No volia que sortís, l'aturava, la retenia... i tot i així, lentament, aquesta anava desfent-se de les cadenes que mantenien l'equilibri de les coses.

Però tard o d'hora la deixaria sortir, la puta veritat.
I brillaria, esclataria...
Tot era qüestió de temps.

“ (...) i la veritat és que a mesura que passava el temps m'era completament igual tot, perquè em deia a mi mateix que tard o d'hora arribaria la meva hora, que explicaria totes i cadascuna de les coses que m'havia estat callant durant tant de temps. Em dirien cruel, despietat, monstre, mentider, desagraït... Tan se me'n donava. Ho dirien perquè jo escriuria de tal manera que aquella minúscula part d'aquella immensa merda que era el món seria retratada tal i com era: sense compassió ni humanitat. Seria real. Tal i com la vaig viure, tal i com ells no volien que jo la contés.”

“ Allò que manté viu a un home corrent és l'esperança. Sense esperança no té motius suficients per viure, no té res prou potent a dins per seguir trescant i sobrevivint fent allò que li desagrada per aspirar a viure.”

rere la finestra

El 23 d'Abril vaig demanar festa. No fou el dia que esperava, però d'alguna manera em va semblar treure'n cert profit.
A primera hora del matí vaig comprar tres roses per les úniques dones que, sense dir-te mai res, no et perdonaven amb la mirada no rebre-la. Elles són les meves dues àvies i la mateixa mare cridanera que em va dur al món. Però fet això vaig sentir-me completament lliure amb el meu dia de festa. Hores per endavant! No hi havia una quarta rosa que entregar ni ningú amb qui et sentissis obligat a compartir el dia i jo mateix podia voltar-la fins trobar un llibre que valgúes la pena comprar.... Allò era llibertat!
Vaig decidir agafar el tren fins a Mataró. M'acompanyava un llibre de Fante i la llibreta nova. Però no era un viatge de repòs; esperava trobar alguna paradeta de llibres de segona mà a la plaça Santa Anna, però la seva inexistència o la meva ineptitud per trobar-la o l'excés de societat allà combregada o tot plegat, ho evità. Fet i fet, vaig pensar, tenia encara molts llibres per llegir a l'habitació. A més, em feia falta una bandolera nova, i després de triar-ne una a certa botigueta del carrer Barcelona – crec-, vaig desfer altra vegada les meves passes fins a l'estació.
I Fante era meravellós. Podies jugar a billar amb el seu pare, podies notar el perfum dels llargs cabells de la seva mare, podies veure clares les fotografies impúdiques del seu germà petit sota el coixí i olorar la flaire de la crema al braç esquerre de Dominic Molise, el millor pitcher del món.

Però les esperes es feien llargues, i el llibre acabà per ser substituït per la llibreta. No sóc persona de pensar, ja ho sabeu, però m'agrada pensar que de tan en tan alguna cosa passa per aquí dalt o que sóc capaç de discernir somnis i apuntar-los. Sigui com sigui, després d'algun intent, va arribar el tren de la via 1, direcció Blanes. Vaig enfilar-m'hi, conscient que aquell seria un dia més, un dia perdut.

Però hi havia música. Algú cantava amb un dolcíssim accent sud-americà el final d'una cançó. Vaig seure. No els vaig mirar. No volia donar ni un cèntim, perquè viatjava amb la meva pròpia música endollada a les orelles. A més, sóc massa tímid per mirar ningú que pugui tornar-me la mirada. Aleshores, algú d'ells va dir que cantarien l'última abans de canviar de vagó. Cantarien: “Al otro lado del rio”, de la pel·lícula “Diarios de motocicleta”. Vaig parar esment i apagar l'mp3. No recordava aquella cançó, perquè havia vist la peli un dia de l'estiu passat després de treballar dotze, tretze o catorze hores i m'havia adormit abans d'acabar de veure-la.
Deia així:



I vaig apuntar:

M'afligeix la falta de temps. Sóc un egoista del temps perquè sóc pobre de vida viscuda i ric de somnis per viure. No vull regalar-lo, el meu temps. Vull que me'n regalin a mi. Em mereixo recuperar tot el temps que he regalat a tots!
Vull caminar, vull admirar, vull encantar-me, vull oblidar-me del temps que perdo, per quan el perdi, no ser conscient d'haver-lo perdut.

La idea de viatjar contínuament dins un tren m'atrapa, m'agrada. Aquesta és la meva vida: trobar la vida, discernir la vida mentre em condueixen a l'última estació. La mar i les plantes dansant, les roques traient el cap de l'aigua, els pins joves i tristos restar corbats a causa dels vents passats. Homes i dones solitaris passejant amb les mans encreuades a l'espatlla, perduts, sols... reflexius?
Els gossos corrent lliures sense amo que els lligui. Els ports d'Arenys i Llavaneres són un quadre immòbil. Un horitzó. El mateix horitzó, la mateixa llibertat: un espai sense façanes ni carrers... Espai obert on construir somnis. Alliberador. I jo, al pas del túnel, reflectit rere una finestra, em veig com una closca buida. Un ésser covard i insignificant que es mou empès pel que d'ell esperen per comptes d'escapar o que s'escuda en fer allò del que ell s'espera per no arriscar-se a fer allò que anhela.

Vaig donar tota la ferralla que em quedava.
I vaig tornar a desitjar fugir.

dues lectures

d'avui:
una rosa...
i un llibre...
una altra rosa,
i un altre llibre.
Roses i llibres i,
una llibreta,
rosa.
Feliç 23 d'abril



d'avui, també:
Alimenta't de restes d'esperances,
i vomitaràs grans fracassos.

Mai era el temps de l'amor
allà on em trobava
ni de les roses pansides
ni de les lletres reals.
Mai era l'hora de confessar,
mai era l'hora,
d'arriscar.



"No podia començar amb una declaració completa: hagués significat la camisa de força o la cadira elèctrica". Miller

prou

Quan ja tenia escrit un paràgraf i escaig, he mirat la pantalla de forma diferent. He llegit el que havia escrit, i m'he dit: per què? Per què et maltractes així? Per què caus al mateix parany que la majoria? Ja prou. No hi tornem. Almenys no ara, fins que se'n sàpiga més. El darrer que vas escriure anava del mateix tema. Dóna un descans, dona't un descans!
I he premut la tecla corresponent. Tot s'ha tornat blanc, tot ha quedat clar.

és el dia... una altra vegada!

Em fa tan poca gràcia escriure d'això de l'estatut com a tu, company lector perdut que t'atures – o t'has trobat travat - en aquest atzucac electrònic de llegir-ho. Penso: "una altra vegada!?" I sí, una altra vegada, i si tu segueixes, serà molt probablement més pel morbo de saber si se m'escalfarà la boca com se li escalfava al mateix Rubianes o, per confirmar una vegada més la idea generalitzada que més val desentendre's de tota aquesta merda de política que ja pots llegir sempre que vulguis d'entesos de debò – polítics, professors, escriptors, periodistes, teòlegs i demés –. Però quan ho facis, quan al teu navegador hi introdueixis “estatut” i premis l'enter, o quan paguis 1,20 euros per un diari qualsevol, tindràs una altra confirmació: Que nosaltres, els catalans tan inclinats a mirar-nos el melic, si que som únics arreu del món en alguna cosa i campions en una altra: som únics en patir el més surrealista sistema d'autogovern i els campions de la subnormalitat al permetre-ho. Vaja, així ho veig jo, amb tots els respectes; que no hi ha al món prou manicomis per tancar-nos, i això és tot un repte superat.

La veritat sigui dita; m'hauria d'importar tres parells de collons això de l'estatut, perquè com bé m'han inculcat molts savis anònims que faig veure que ignoro cada dia, passi el que passi ningú em privarà de l'obligació d'anar a la feina l'endemà, o de buscar com boig un lloguer digne, o d'enganyar de tan en tan alguna mossa per fotre un simple clau o de guaitar de cua d'ull el calendari esperant el dia 1 per cobrar. De què collons ha de servir l'estatut a efectes pràctics per al ciutadà corrent? Alguns es pensen que amb aquest grapat de fulls o l'anhelada independència l'endemà les burilles i les caques de gos hauran desaparegut de la vorera, que tots els bàrmans de Barcelona t'entendran quan demanis un tallat per comptes d'un cortao, que als peatges només et faran aturar per retornar-te els teus calés d'anys i panys en forma de cafè calentet al gust, donuts i “bon viatge's”, que el fill de puta del cap o encarregat o director que tinguis haurà fugit al planeta del que ja sospitaves procedia i que, a tothora, cada carrer, botiga, plaça, banc, bústia, colom, gos, fanal i persona o projecte d'aquesta semblaran vistosos a través de la teva retina, talment com si t'haguessis empassat un grapat de bolets al·lucinògens – amb molts colors distorsionats i tal -. Però NO! L'endemà passaria més del mateix però amb ressaca de cava: que sonaria el mateix despertador de sempre, escoltaries la mateixa música al reproductor portàtil, aniries a la teva mateixa i odiada feina, entraries al mateix tren que arriba tard i sempre a punt de petar, maleïres també pels teus endins al mateix imbècil de cambrer brut i desagradable de l'hora de dinar, al mateix cap o director o encarregat superb i pujat de l'infern, pagaries els mateixos peatges, els mateixos preus al supermercat i pagant l'oro i el lloro per sobreviure a final de mes; i et trobaries aquella mateixa nit, a casa, al mateix porc o lloro o cotorra o morsa amb qui et vas casar... TOT IGUAL! Per què? Perquè l'estatut és una cosa terrenal i feta per espanyols, per tan no se li poden demanar miracles ni equitat i molt menys justícia. Hi ha amos i esclaus, no s'és igual, que deia el poeta italià.

Ja ho sabeu: a hores d'ara m'és ben igual el que en facin del cony d'estatut. Personalment m'agradaria que se'l fotessin pel cul, però no tindré ni tindrem aquesta sort. Ni tan sols m'agradava com era abans que els del partit de l'au marina carronyaire s'hi llencessin al damunt en forma de recursos infinits per donar-nos pel sac i fer valer als seus precursors. És més, sí que és cert que fa cosa de tres anys i mig que els incompetents aquests del tribunal constitucional se'l miren com un filòleg es miraria una bomba de rellotgeria plena de cables multicolors, però també ho és que abans d'això ja es va discutir entre els incompetents d'aquí, els partits que afamats de protagonisme concedien i reclamaven i es repartien bufes per fer la seva llei i quedés del color més proper del seu partit. No només portem tres anys i mig de merder; s'està acabant la legislatura d'en Monti – d'aquí a ben poc hi haurà eleccions -, i això fou una Maragallada; és a dir, de la legislatura anterior. Tres anys i mig? Merdes! En portem sis o set o vuit ballant el vals de l'estatut dels pebrots! I no analitzaré ara ni ètica ni moralment de què cony serveix fer el circ del referèndum si després uns altres que no viuen ni viuran mai aquí fan el que els hi surt de la soca dels ous. Tampoc recordaré la frase d'aquell malabarista inútil i presumptuós que comença amb: “aprovaré el estatuto...” Per mi, de tot això, se'n diu prendre el número al personal i n'estic fart de repetir el que ja repeteix la majoria.

Acabaré dient que tothom hauria de saber el per què de la importància d'aquest text, doncs tot Catalunya ha girat entorn a aquest durant anys, i encara que no ens ho escoltéssim ni a la tele ni a la ràdio ni ens ho llegíssim als diaris, sabem que els nostres avis i pares si ho feien i que desgraciadament ja estan criant malves i que s'estan partint la caixa des del cel o l'infern. L'estatut, l'estafa aquesta, cada vegada que la sento anomenar, em recorda a tots els que omplen el cementiri des de fa anys i se'n foten de nosaltres, vius amants d'auto-fustigar-nos en companyia de tota aquesta colla de sonats de l'oest. Cada dia sento la veueta dels morts aquí, a cau d'orella; els sentiu? Ens diuen: Subnormaaaaalssss...

(una altra vegada... repeteixo vídeo)

un himne